Ferrer Pastor, l'homenot de la Safor

La Font d'en Carròs celebra durant tot l'any el centenari del naixement de l'autor del Vocabulari castellà-valencià/valencià-castellà.

Una imatge inèdita del lingüista, cedida per la família Ferrer Pastor
Una imatge inèdita del lingüista, cedida per la família Ferrer Pastor

L'Ajuntament de la Font d'en Carròs celebra durant tot el 2018 l'any del centenari del naixement de Francesc Ferrer Pastor, l'autor del llibre en valencià més venut de la història.

El programa d'activitats està pensat, sobretot, per a aquelles persones que no van veure mai el lingüista passejar per la part costeruda del poble o en la font del Xorros. Tallers, exposicions, conferències, reedició de publicacions i, sobretot, la inauguració d'una casa museu en l'immoble on va nàixer el creador del Vocabulari castellà-valencià valencià-castellà (1966).

El projecte està en els seus inicis. El consistori de la Safor ha comprat la casa als hereus, incloent-hi una fanecada de terra en la part posterior, i ara busca el suport financer d'altres institucions per a cobrir els 300.000 € que, segons la regidora de Cultura, Cèlia Escrivà, pot costar "recrear la biblioteca de Ferrer Pastor, muntar un espai sobre el món de la impremta [amb el qual es va guanyar la vida], un altre sobre el vi [el pare era vinater], un tercer sobre la criança de cucs de seda [tradició comarcal històrica] i un hort típic valencià al pati interior". Es dirà la Casa de la Paraula.

Diccionari d'una vida

De material per a fer-la realitat no en deu faltar perquè el lingüista va acumular una extensa documentació durant els seus 82 anys de vida. Fitxes, quartilles i plecs de paper lligats amb fil de palomar van ser el seu paisatge habitual. Tot escrit amb una lletra menuda i de cal·ligrafria irreprotxable, com correspon a una persona rigorosa i tenaç en el treball científic.

En termes d'obra publicada, la producció del lingüista es basa en tres títols: el Diccionari de la Rima (1956), el popularíssim Vocabulari castellà-valencià valencià-castellà (1966) i el Diccionari General (1985), el millor diccionari valencià del segle XX, segons el catedràtic de Filologia Catalana, Antoni Ferrando. Hi ha un quart títol, el Diccionari de Refranys que, segons el seu fill, també Francesc, "és un diccionari vital, una obra de tota una vida que si no s'ha publicat ja és per falta de suport institucional. El treball està fet".

Francesc Ferrer, el fill, fa números per a constatar la feblesa editorial autòctona. "Del Vocabulari s'han venut més d'un milió d'exemplars. A partir de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (1983) cada any imprimíem, fàcilment, 100.000 volums. Ara, les edicions poden ser de 200 exemplars."

El "blavet", nom popular del vocabulari de butxaca més gros que un podria imaginar, ha complit ja 50 anys. El temps i internet l'han relegat a les prestatgeries, però no de les estadístiques.

Un discutidor molt llegit

El lexicògraf que s'acoste a la Safor amb voluntat d'inventariar els parlars de la comarca es topetarà ben prompte amb l'expressió "eres més cabut que els de la Font". I Francesc Ferrer Pastor era tot això: lexicògraf autodidacte, fonter pagat i cabut de manual.

Regina Ferrer, la seua filla, el recorda com un "discutidor que sempre volia tindre l'última paraula. Molt llegit i sabut. Treballador. Un punt sorneguer i ben plantat". Comptat i debatut, un home d'orde, amb conviccions religioses i passió pel valencià. De missa de diumenge i d'aplec sempre que fóra menester.

Paco "el Farrí", que és com l'han conegut sempre a la Font d'en Carròs, va nàixer en 1918, l'any de la Declaració Valencianista amb què Ignasi Villalonga, Eduard Martínez Ferrando i Maximilià Thous, entre altres, reivindicaven que "El poble valencià constitueix una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d'una llengua pròpia". Coincidències.

"Francisquet", apel·latiu afectuós de l'època, havia nascut orfe de pare, una desgràcia personal que n'encetava un llistat que anava a augmentar amb el temps. Com la mare viuda no podia passar casa a la Font, amb només 6 anys tota la família es va traslladar a València.

A la ciutat, sent encara ben menut, va viure temporalment en un asil. Durant la Guerra Civil va ser internat en un camp de concentració instal·lat a la plaça de bous de Logronyo. En 1941, amb només 24 anys, va perdre la mà esquerra en un accident laboral als tallers del diari "Levante". La riuada de 1957 va destruir completament sa casa, situada al costat de la redacció de "Las Provincias", al carrer Jai Alai. Més tard, encara va enviudar dues vegades.

Els fonters de més edat coneixen totes aquestes peripècies vitals. També l'èxit que el seu veí discontinu (visitava el poble totes les setmanes a pesar de viure a 80 quilòmetres de distància) ha tingut com a rescatador de paraules.

Ferrer Pastor amb Pere Riutort, Santi Cortés i Lluís "el Sifoner", cedida per la família Ferrer Pastor

En la segona part del segle XX, Ferrer Pastor va situar la lexicografia valenciana en uns paràmetres de normalitat i, per tant, de modernitat, que en altres àmbits culturals encara tardarien prou a arribar. I tot amb uns estudis bàsics, 15 anys a Lo Rat Penat (primer com a alumne, després com a professor) i sense xafar mai una universitat.

'Bac', 'esmussar', 'botijós', 'encisam', 'abrasir', 'arca', 'pallola', 'esvarar', 'corfa', 'cresol', 'dacsa', 'esbarzer', 'llépol', 'acurtar', 'cantó'... L'exuberant riquesa lexicogràfica recollida per Ferrer Pastor entre els valencianoparlants li va donar accés en vida a tot tipus de distincions. L'acadèmia el va reconéixer com un dels seus, com va quedar palés amb el lliurament de la Medalla de la Universitat de València en febrer de 2000, cinc mesos abans de la seua mort. I les institucions no van estalviar-li homenatges i premis, des de l'Ajuntament de València (1957) i la Diputació de València (Premi "Sanchis Guarner" en 1988) fins a la Generalitat (Premi de les Lletres en 1994).

El fruit dels seus esforços intel·lectuals és haver contribuït a consolidar un model de llengua apte per a l'ús literari i estàndard a partir de la recuperació de més de 4.000 paraules genuïnament valencianes que estaven vives, però fora dels diccionaris. "El valencià s'ha salvat per la 'incultura' del poble, que és l'únic que l'ha parlat", solia repetir irònicament per a denunciar l'abandonament lingüístic de les classes pretesament cultes. De Francesc Ferrer Pastor, l'homenot de la Safor, n'hem heredat les proves.

També et pot interessar