Bayona: “No volia centrar-me en l’antropofàgia, sinó en la generositat i en l’esperit de camaraderia”
El director ha presentat a València l'última obra, ‘La sociedad de la nieve’, amb moltes nominacions als Goya
Envoltat d'aplaudiments, Juan Antonio Bayona ha presentat a València La sociedad de la nieve, que li ha valgut diverses nominacions i quatre categories preseleccionades als Oscars. Però el director ha confessat a À Punt que el millor premi és que la pel·lícula existisca perquè volien rodar-la en castellà amb actors locals i això els va dificultar aconseguir finançament. De fet, afirma que estigueren deu anys amb la idea i sense poder filmar fins que va aparéixer Netflix i els va donar els diners i “total llibertat”.
Inspirada en el llibre de Pablo Vierci del mateix títol, relata la vivència dels supervivents d’un accident d’avió a la serralada dels Andes, l’entorn més hostil del planeta, on estigueren 72 dies fins que els rescataren. El primer que va fer el director català abans de rodar la pel·lícula va ser anar al lloc on va ocórrer la tragèdia, on diu que el silenci era impressionant, perquè “no hi ha res que sigui viu allà”.
La pel·lícula és un viatge sensorial que no dona treva a l'espectador, amb efectes visuals que deixen sense alé i més de mil plans retocats per a substituir al fons les muntanyes de Sierra Nevada, on es va filmar, per les dels Andes, on passa l’acció.
No volia centrar la història en l'antropofàgia, sino parlar de la generositat, l'esperit de camaraderia i aquesta manera donar-te a tu mateix als altres. Pense que era una visió molt més humana i molt més compassiva
Una història de supervivència que, en realitat, parla de generositat, perquè sobreviure era una qüestió d’opcions i a la muntanya només n'hi havia una. En aquest sentit, Bayona afirma que va voler allunyar-se un poc de les idees de l’antropofàgia, sobre la qul ja s’havia posat el focus en altres relats i centrar-se una mica més en “la generositat, l’esperit de camaraderia i aquesta manera dedonar-te a tu mateix als altres”, perquè pensa que era una visió molt més “humana i compassiva”.
La pel·lícula es pregunta quin era el sentit de continuar, i pot ser que siga donar veu als qui no van tenir l'oportunitat de contar la seua història.
