Eugenio Viñas i Joan Oleaque: "La Ruta del Bakalao va permetre el col·lectiu LGTBI, per primera vegada, expressar-se amb llibertat"
Entrevista a dos dels especialistes de la ruta amb motiu de l'exposició "Ruta gràfica. El disseny del so de València"
La Ruta del Bakalao tenia una cara B. Un rerefons ―del que poc s'ha parlat― que connecta aquella moguda valenciana amb un moviment cultural i de disseny, però també amb el col·lectiu LGTBI. Aquestes han sigut dues potents idees que han quedat damunt la taula a l'entrevista realitzada per l'equip de Les notícies del matí a dos especialistes de la ruta, Joan Oleaque, degà de la Facultat d'Arts, Humanitats i Comunicació de la VIU i autor del llibre En éxtasis. I Eugenio Viñas, periodista cultural i creador del podcast València Destroy.
La ruta, també batejada com la Ruta Destroy, va ser el moviment de clubbing més gran d'Espanya desenvolupat durant la dècada dels huitanta i la primera meitat dels anys noranta, entenent el concepte clubbing com 'anar de discoteques'. Amb aquella ruta va començar una nova manera de viure l'oci nocturn, amb conseqüències a llarg termini a tot Espanya.
Aquell fenomen social i laboratori de creació musical, a més de ser una fita per al disseny, també va ser durant anys un tema tabú per a moltes persones. Un moviment que va acabar amb una qüestionada imatge, i que hui dia es troba en revisió per iniciatives culturals que reivindiquen la necessitat de comprendre aquella moguda, que ens ha marcat com a societat.
Durant l'entrevista, Eugenio Viñas ha dit que "la ruta va connectar més amb els pobles que amb les ciutats. Va ser molt més rural que urbanita. Com em contava un dia Vicente Pizcueta, tenia molt a veure amb els anomenats 'raros' dels pobles (aquells anys huitanta), que té molt a veure amb el col·lectiu LGTBI".
En aquest sentit Viñas ha dit que "com que als pobles tot aquest col·lectiu no podia exterioritzar-se amb llibertat, aconseguia en aquests llocs, espais de seguretat, d'expressió. I per això la gent es manifestava de manera estrafolària en la vestimenta. A la discoteca descobrien una eixida a la vida grisa que portaven. Per aquesta explosió i expansió de personalitats sorgeix la ruta".
Per la seua part, Joan Oleaque ha explicat a Les notícies del matí que aquell tabú al voltant de la ruta "va ser un poc injust" i principalment es va donar per dues raons: "d'una banda, va haver-hi una cobertura brutal periodística, política i policial d'aquell fenomen, on sols es parlava dels excessos; i, d'altra banda, les discoteques de la ruta van deixar de ser avantguardistes, i van acabar amb música quasi de revetla".
Dins d'aquelles discoteques hi havia un univers paral·lel, unes jerarquies, també una sensació de comunió. Algunes persones van poder ser "moderns" per la música que s'escoltava.
Eugenio Viñas, ―encara que ell només va viure el final dels anys de la ruta― ha destacat que "aquella ruta va durar molts anys, des de la generació dels germans majors a aquella altra que vindria després, la d'una joventut la dels noranta, afectada per la crisi laboral, amb altres expectatives".
Viñas també ha explicat que el relat de la ruta, "quan es fa des d'altres ciutats, com Barcelona o Madrid, mai té la sensibilitat que nosaltres tenim, com és connectar la ruta amb Carmen Alborch, Javier Mariscal, Paco Roca... Mai se la connecta amb qüestions culturals, quan no oblidem que els anys huitanta molta gent venia cap ací a viure una modernitat i que per moltes raons va succedïr ací".
Joan Oleaque ha apuntat que per a entendre bé aquella ruta cal dir que "durant molts anys gent que no va tindre l'oportunitat de ser res, allí era algú... perquè dins de les discoteques hi havia un univers paral·lel, també unes jerarquies, però hi havia una sensació de comunió. Durant uns anys algunes persones van poder ser "moderns" per la música que s'escoltava. Anys més tard Barcelona i Madrid intenten replicar-la, però sols fan festa, no hi ha cultura. A València, en la seua última etapa, les sales van acabar tirant per la part comercial. I d'ací ve la imatge final d'aquella ruta, però realment la ruta li donava una personalitat a moltes persones que en la seua vida reial no tenien".
La mostra a l'IVAM estarà fins al 12 de juny
Fruit d'aquesta motivació per recordar els vincles de la Ruta del Bakalao amb la cultura i el disseny, l'IVAM acull fins al 12 de juny l'exposició "Ruta gràfica. El disseny del so de València". Una mostra que busca radiografiar un altre dels aspectes menys coneguts de la Ruta del Bakalao: la cartelleria i el disseny gràfic.
Els tres comissaris de l'exposició han parlat amb Elena Tamarit de Les notícies del matí. Antonio Albertos, Moy Santana ―a càrrec del treball d'investigació― i Alberto Haller, coordinador de l'edició del llibre, germen d'aquesta mostra, celebrada dins del marc de la Valencia Capital Mundial del Disseny.
Un projecte fruit del confinament
Moy tenia una col·lecció ingent de flyers, cartells i treballs gràfics sobre la Ruta del Bakalao... I ha acabat convertint-se en una exposició. "Va ser durant el confinament que vaig pensar en digitalitzar els més de 2.000 flyers... això va portar a fer un llibre... També em vaig adonar que en els flyers hi havia la firma de dissenyadors com Mariscal, Sento Llobell, Paco Roca, Montesinos... i així va començar la idea d'estudiar aquest material".
Un projecte de tres DJ, Antonio, Moy i Alberto. En paraules d'Alberto Haller "ha sigut un recorregut llarg, difícil... Vam oferir el treball a l'IVAM i es va convertir en una exposició".
Una mostra que recorre la Ruta del Bakalao i la seua música de la mà del còmic i la il·lustració.
El relat quan és fa des ciutats com Barcelona o Madrid, mai tenen la sensibilitat que nosaltres (els valencians) tenim, de connectar la ruta amb Carmen Alborch, Javier Mariscal, Paco Roca... Mai se conecta amb qüestions culturals.
Un repàs a la cartelleria de Barraca, Chocolate, Espiral, Spook, Puzzle, Heaven, ACTV. "De fet ACTV va ser la primera sala que crea una imatge d'identitat com s'entén el disseny actual, amb el treball dels dissenyadors Quique Company i Paco Bascuñan. Les altres sales improvisaven un poc més", ha dit Alberto Haller. En els huitanta, molts historicistes com Paco Roca, Mariscal, Daniel Torres van fer cartells per a la ruta.
Aquest 2022 encara hi ha més nous projectes dedicats a la Ruta del Bakalao, com el del productor musical i empresari Pablo Ferrer. Amant de la cultura electrònica i col·laborador de diversos mitjans i revistes musicals i d'avantguarda (Mondosonoro, DJ1, Deejay i La Milk), Pablo Ferrer va tindre la seua especial relació amb la ruta. Va estar encarregat de la programació de la sala Barraca.
Ferrer acaba de publicar La Santíssima Trinidad, un llibre dedicat als tres principals grups que, en paraules seues, "van sostindre la Ruta del Bakalao". En la publicació fa un repàs de quatre dècades del so del pop electrònic de masses: Depeche Mode, New Order i Pet Shop Boys. Des de 1977 fins a l'actualitat.
