Pareja, nova entrenadora del Canyamelar: "L’objectiu del club serà treballar amb actitud de campiones"

Susana Pareja, als 45 anys, torna al club d’handbol Canyamelar com a entrenadora, en substitució de Vicent E. Noguera, després d’una difícil temporada on l’equip ha estat a punt de baixar a la Divisió d’Honor.

"El meu secret serà treballar, treballar i treballar", comenta Pareja qui es marca com a objectiu la permanència en la Lliga Guerreres per a la pròxima temporada, i quedar, com a mínim, al mig de la classificació” Quan se li pregunta si veu la possibilitat de guanyar la Lliga contesta amb rialles: "Has de ser ambiciosa... però també realista"”

Ja ha començat a parlar amb jugadores per a preparar la pretemporada. Reconeix que hi haurà canvis: "Vull saber què volen les jugadores i el que jo vull d’elles, tot i que l’última paraula serà d’elles ja que algunes tindran ofertes d’altres clubs, altres es quedaran i altres se n’aniran"” De moment, no vol donar noms però sí que demanarà a les xiques: "Que tinguen una actitud de Champions, més que les qualitats, perquè una jugadora mediocre amb una actitud 100, fa una bona jugadora; una jugadora bona amb actitud 100, fa una jugadora excel·lent; i una jugadora excel·lent amb actitud... fa una jugadora increïble".

Per a ajudar-la a formar equip, li aniran bé els coneixements que ha adquirit com a seleccionadora B nacional des de l’any passat. Càrrec que intentarà compaginar amb el d’entrenadora del club del Cabanyal.

Administrativa comptable, casada i amb un xiquet de cinc anys, reconeix que va haver d’abandonar el món esportiu durant una temporada per petició del seu fill qui li deia que no la veia” Lluny queden els anys de joventut, quan als 12 anys, estudiant al col·legi Sant Climent de Sedaví s’apuntà amb unes amigues per a entrenar-se. De tots, només ella va continuar però abandonà el taekwondo perquè sa mare li va dir que no podia fer els dos esports i que havia d’elegir” Qui sap si hauria sigut una estrela en aquest esport: "A voltes em pregunte on hauria pogut arribar, però com diu la dita cap enrere ni per a agafar impuls".

Com a jugadora va conéixer els bons anys del Mar València i l’Osito l’Eliana, el Ferrobús Mislata, el Cementos Unión de Riba-roja. Com a entrenadora, va passar tres temporades en el Castelló, una en el Mar Sagunt i dues en l’antic Marítim, hui Canyamelar. I en el seu palmarés, 143 partits internacionals, medalla d’or en els Jocs del Mediterrani, i sisena posició en els Olímpics d’Atenes del 2004 i campiona d’Europa en el 97.  "Per a mi, una de les fites que més m’han il·lusionat en la meua carrera".

Pareja reconeix que l’handbol d’ara no és el de la seua època com a jugadora: "Vaig tindre molta sort perquè ara l’esport està com el país, malament... en la meua època hi havia molts diners... hi havia molts clubs bons a la Comunitat Valenciana i les jugadores podien viure de l’handbol, cosa que ara, tot i que la cosa millora, no existeix".

Com a persones rellevants en la seua carrera destaca tres figures. La primera, Cristina Mayo: "Per a mi una de les millors entrenadores, que deixa empremta allà on va. Dura, sí... però molt bona i bona persona també"” I hi afegeix Gregorio García, entrenador del Ferrobús, i Ángel Sandoval, a Alacant, abans entrenador de l’Elda i ara tècnic de la selecció femenina espanyola.

Entre els pitjors moments, la primera lesió greu als 17 anys en el genoll, amb els lligaments creuats, que va ser molt dura... ja que l’handbol és un esport de contacte i és fàcil lesionar-se per una espenta, una mala caiguda...”. Entre les anècdotes, "estar en un aeroport a l’estranger incomunicada per culpa de la neu durant dia i mig sense que ningú sabera res de nosaltres. Que l’autobús no vinguera per nosaltres i ens desplaçàrem en cotxes d’aficionats del club contra el qual jugàvem a l’estranger i que ens abandonaren en un descampat. A Transsilvània, haver d'espentar l’autobús que s’esvarava per culpa de les plaques de neu i haver de pujar al vehicle en marxa. O estar en un partit a Ucraïna i que ens tiraren bengales enceses a la pista. Al final són aquest moments els que sempre recordes, és el que queda... això i les amigues que fas pel camí".