Espanya, amb la sort de cara (1-0)

Tot i que l'estadi del Kazan Arena es troba a 5.000 quilòmetres de distància, molts aficionats valencianistes aplaudiren des de sa casa quan Rodrigo Moreno, un davanter que s'ha guanyat el cor de l'afició de Mestalla, va tindre l'oportunitat de debutar al Mundial en el minut 88 de partit. Rodrigo ja pot dir que és mundialista. Això sí, van ser set minuts recordats perquè, la teòricament favorita selecció espanyola, va acabar demanant l'hora front la selecció de l'Iran. Aquest mundial està demostrant que el futbol actual aporta una atractiva igualtat entre seleccions, amb independència del prestigi de cadascuna. Això sí, parlant d'igualtat, encara queda molt per aconseguir perquè les dones d'aquesta república puguen assistir als camps de futbol com a espectadores amb normalitat. Davant d'Espanya, per primera vegada, ho han pogut fer. I només per això, el partit ja és històric.

Dels trascendentals canvis socials, als canvis que ha experimentat la selecció espanyola en només 15 dies. De la catarsi de la destitució traumàtica de Lopetegui, a la sort feliç del debutant Hierro. Espanya no ha jugat bé davant de l'Iran, però en les competicions curtes, un dia jugues molt malament i la setmana que ve arrases. Els tres punts aconseguits asseguren gairebé el pas a huitens, tot i perdent davant del Marroc. El nombre de gols que marque Espanya dilluns podrien determinar si els espanyols són primers o segons. Rússia o l'Uruguai esperarien en huitens. Qualsevol dels dos pot ser de màxim perill, així doncs, de res servirà especular en l'última jornada.

Malgrat l'escassa importància que té l'estil futbolístic en una competició on només compta guanyar, cal destacar que Espanya va jugar massa lenta. És cert que l'equip iranià va proposar un plantejament tàctic ultradefensiu, atés que l'empat li valia, però hi ha una manca clara d'imaginació en el combinat espanyol. El mur de Queiroz va bloquejar fàcilment un altre exmadridista com Hierro, malgrat el 80 per cent de possessió dels espanyols. Ara queda el Marroc, menys defensiu, que només es juga el prestigi. Davant de l'Iran calia guanyar, i la sort va acompanyar en les dues jugades clau. Diego Costa va marcar de retruc el seu tercer gol en el Mundial. Gol de davanter centre. D'altra banda, l'àrbitre va anul·lar un gol a l'Iran per fora de joc.

La sort prima per davant de l'estètica. Així de cru és el Mundial. Un dia jugues malament i la setmana que ve arrases. Només serveix guanyar. La història ho demostra, malgrat que no ens agrade. Una història que pendula, que es repeteix, però que a voltes avança. I millora. Per a les dones, a l'Iran, d'ara endavant el futbol serà un poc més accessible.