Espanya sembla Itàlia

Espanya no juga bé. Té dubtes en totes les línies. Però té estrella. Com si haguera heretat la sort pròpia de la gran absent, Itàlia. Ja va quedar palés davant de l’Iran, i front al Marroc, encara se n’ha vist una demostració més impressionant: en només 15 segons, un gol en cada camp de forma simultània ha deixat Espanya com a primera de grup, quan ni tan sols tenia clara la classificació. Tindre estrella en un mundial suposa poder aspirar a tot malgrat haver signat la més trista classificació.

Caos en defensa

Ningú pot explicar-se el nivel defensiu d’una selecció com l’espanyola que portava 22 partits seguits sense perdre. L’equip concedeix regals incomprensibles. De Gea resulta, directament, un porter transparent que ha encaixat cinc gols en sis ocasions clares que li han generat. A hores d’ara, només se li comptabilitza un baló de perill aturat durant els tres partits jugats. A més, davant del Marroc, Sergio Ramos va tindre, en els gols, dues errades impròpies d’un jugador de la seua solvència. Hi ha massa distància física entre la línea defensiva i l’atac.

Massa lents en la creació

Espanya imposa un ritme molt lent al partit, malgrat que té uns jugadors d’un potencial enorme. L’equip té detalls de màgia, però mai pega un colp a la taula. Les distraccions venen des d’abans del Mundial. Fa l’efecte que alguns jugadors tenen el cap en altres coses. Tampoc s’entén l’absència permanent de Saúl amb Hierro. Precisament, l’únic jugador que critica la destitució de Loptegeui en públic. Tampoc s’entén la insistència en Diego Costa malgrat els seus tres gols. Silva continua sense funcionar, i Thiago no acaba de ser el jugador que tot el món espera. Rodrigo només va eixir quan Espanya ja estava fent el ridícul.

Isco, el millor

Per al record, Isco. La seua màgia, i els últims detalls d’Iniesta per a la nostra retina. Junts fabricaren el primer gol del malagueny. Sens dubte, l’exjugador del València està sent el millor futbolista de l’equip. Al marge d’aquests detalls, en les matemàtiques i en la sort ha residit l’únic consol d’aquesta primera fase.

Un senyal de decor hauria sigut que cap jugador d’Espanya haguera alçat els braços en el xiulit final. Millor recollir les coses i tornar a començar. En tot Mundial hi ha partits sense història, i els tres primers d’Espanya haurien de ser oblidats en: 3, 2…