Infermeres de l'UCI: "Un bon dia és, simplement, que no se t'haja mort cap pacient"

Com viu el personal sanitari de l'UCI la pressió en la faena? Asseguren que no tenen tanta por al contagi com en la primera onada, però arrosseguen una gran càrrega física i psicològica. Rebeca Ivars i Esther Alonso, dues infermeres de cures intensives de l'Hospital Comarcal de Gandia, han explicat a la televisió d’À Punt com és viure la pandèmia en primera línia.

Amb més de deu anys d'experiència, asseguren que mai havien viscut una cosa així. "Un dia bo és, simplement, que no se t'haja mort cap pacient. Tenim una sensació de ràbia, d’enfadament”. Hem ajuntat una primera onada amb una segona onada, i no hem deixat de tindre malalts Covid", afegeix Rebeca Ivars, una de les dues infermeres.

"Setmana sí, setmana no, hem d’assistir un pacient de 50 o 60 anys que s’acomiada de la seua família i que els diu que van a sedar-lo i a intubar-lo. I eixa persona no sap si després despertarà, o com acabarà ", explica Ivars.

"Estas pensant que té moltes probabilitats que ja no torne a vore la família, a parlar, i això costa moltíssim", assegura Esther Alonso, també infermera al centre de la Safor.

Alonso fa una crida a la responsabilitat de les persones. En opinió d’aquestes infermeres, “no hem aprés res de la primera onada”.