Vero Mejía: “Vaig connectar immediatament amb el missatge d’empoderament de la cançó, perquè això d’estar en un bon moment… això és el ball”

Vero Mejía fa més de 35 anys que està en el món de la dansa, dels quals 19 han sigut com a coreògrafa i 12 com a directora artística de musicals. A més, fa 15 anys va obrir la seua pròpia escola de dansa. En Som de casa ha contat com és la seua passió per la dansa, que la porta no només a ballar, sinó també, a fer ballar altra gent. 

P. Què t’agrada més: ballar o preparar balls perquè una altra gent triomfe?

R. Ara mateix, la meua faceta de mentora és la que tinc més desenvolupada.

P. Ballar era el teu somni des de sempre, ja quan eres xicoteta, o t’ha vingut després?

R. Vaig ser un cas un poc especial, perquè tenia un problema físic a les cames, de fet havia de portar uns aparells ortopèdics, i va ser el meu podòleg qui li va dir a ma mare que si començava a fer ballet clàssic se’m corregiria la discapacitat.

P. A partir d’ací comença la teua vida com a ballarina?

R. Vaig compaginar la dansa amb els estudis, des de l’escola fins a la universitat. Als dos anys de començar se’m van corregir els peus i va ser ma mare qui em va preguntar si això del ball m’agradava. Li vaig contestar que sí. Aleshores vaig seguir avant amb el conservatori fins a traure’m flamenc i clàssic, mentre continuava amb la universitat, Psicologia i Relacions Laborals. Vaig arribar a traure’m una oposició d’administració de l’Estat i en aquell moment ma mare em va preguntar si em volia dedicar realment a això. I va ser en aquest punt, quan ja havia acabat d’estudiar i havia fet el que els meus pares volien, quan vaig decidir apostar-ho tot pel ball, encara que significara deixar un treball fix…

P. Fix i estable, sí, però, segurament, molt més monòton, amb tots els respectes, del que és el ball, no?

R. Sí, clar. En lloc d’estar asseguda en una cadira set o huit hores, atenent prestacions, que és el que feia, perquè treballava en l’INEM, vaig passar a ballar.

P. Però això està molt bé, perquè ha sigut una cosa que t’ha anat enamorant a poc a poc. Per si hi ha xiquets o xiquetes a casa que s’ho plantegen, diries que el ball és una cosa que qualsevol persona que s’ho propose pot fer i arribar a un nivell professional com el teu? 

R. Per a mi, el que diferencia una persona a qui només li agrada el ball i una persona que s’hi vol dedicar professionalment, és la constància, el treball i l’esforç diari, constant. És un camí de llarg recorregut i fins que arribes al final, que mai hi arribes, en realitat, has de ser molt persistent. Aquesta és la diferència.

P. Molta disciplina, clar. Com ha sigut la teua infància i adolescència? Quantes hores assajaves? Què vas haver de sacrificar?

R. Diàriament feia sis o set hores. A partir dels díhuit anys, en feia unes deu o onze, i després, ja professionalment, entre musicals i tot, crec que algunes vegades he arribat a fer catorze hores.

P. T’ha d’agradar molt, no?

R. M’encanta! És molt sacrificat, sí, i has de cuidar molt el teu cos, clar. I també la ment, perquè és un món molt complicat, molt competitiu i hi ha molt d’intrusisme, molta gent que vol el teu lloc, i això també ho has de treballar. Has de saber ben bé qui eres, i que t’acompanya el ball i quina és la teua diferència respecte de la resta.

P. I quina és la diferència de Vero?

R. Ara mateix, els meus tacons i el meu cervell. 

P. Perquè has creat o inventat una manera de ballar amb tacons alts, no? Els heels que diuen… Que això ha de ser molt complicat, perquè si ballar, ja ho és, ballar damunt d’aquests tacons no vull ni pensar-ho!

R. Fa deu anys, quan vaig començar els estudis de ball als Estats Units, allí era una tendència que començava a sorgir i se’m va ocórrer portar-la a Espanya… i a dia de hui diria que en quasi totes les escoles es practica amb els heels. I és una arma d’empoderament, tant femenina com masculina, increïble. Perquè quan baixes dels tacons et continues sentint igual: et dona un poder, una forma de creure en tu mateix, diferent de qualsevol altre tipus d’estil.

P. A més, quan balles amb tacons s’estilitza molt el cos, i els moviments són molt estètics, no?

R. I també molt sensuals. Damunt dels tacons ix la teua sensualitat per totes parts. Però jo els utilitze més com a arma d’empoderament.

P. És una tècnica molt difícil? Has de saber ballar primer, abans d’enfilar-te amb els tacons?

R. Si has fet primer alguna cosa tècnica, com ball clàssic o esportiu, et quedarà un poquet millor, sí. És difícil quant a la tècnica de peu, de l’equilibri, dels girs… perquè, a més, és una sabata de carrer: jo no utilitze una sabata especial, en el meu cas utilitze stiletto.

Una coreografia per a triomfar en Eurovisió

P. Parlem d’Eurovisió, perquè el teu ball ha arribat a Eurovisió, no?

R. Bé, anirem a Malmö, l’11 de maig.

P. Tu vas ser l’autora de la coreografia de Nebulossa, que va guanyar el Benidorm Fest. Com t’inventes una coreografia com aquesta? En què et bases per a preparar-li a un artista una coreografia que el faça triomfar?

R. La cançó tenia un altre ritme al principi. Però quan em van presentar la cançó, vaig connectar immediatament tant amb Mery, com amb el missatge de la cançó. El missatge d’empoderament, de pensar que estàs en un bon moment, que només era una qüestió de temps… això és el ball. Quan tu li ho dediques tot a aquesta professió, arriba un moment en què la vida et regala. I per a mi ha sigut un regal estar muntant aquesta coreografia, amb passos molt mítics, com la Z de Zorra…

P. Importa l’edat?

R. No: tot el món pot ballar a qualsevol edat. El que sí que és cert, és que no tot el món s’hi pot dedicar professionalment.

P. I, a banda de professionalment, què t’ha aportat el ball personalment? Eres de les que es posen a ballar en qualsevol moment?

R. Balle més a l’escola i amb la meua gent que a soles. Però, és veritat que em costa poc connectar amb la música, i gràcies al ball connecte amb una part meua, molt íntima, que només conec jo. És com si el ball fora el meu millor amic.

P. I com et va amb l’acadèmia?

R. Som la primera escola de dansa urbana que vam obrir a València, el 2010, i amb més de 700 alumnes ara som quasi un institut.

P. Mai descartes ningú quan arriba a l’escola?

R. No. Jo sempre crec en la persona que ve i em diu “vull ballar”. I és veritat que moltes vegades em diuen que a casa ballen molt i jo sempre els dic “veurem quan balles ací”. I a partir d’aquest punt intentem desenvolupar la millor carrera que pot arribar a tindre.

Li desitgem a Vero la millor sort en Eurovisió i també en la seua carrera.