“Quan s’obrien les portes ens rebia ell, amb l’uniforme nazi, i la seua dona, vestida de bavaresa”

És el dia de Sant Jaume d’un estiu qualsevol dels anys setanta. Uns xiquets de la banda de Dénia arriben a un bungalou de les Rotes, on els han contractat per a tocar en l’aniversari d’un alemany ben conegut a la zona. Quan travessen la reixa d’entrada, troben un muntó de gent de festa. Molts dels homes porten uniforme militar amb condecoracions sinistres; algunes dones porten indumentària tradicional alemanya. La banda interpreta una sèrie d’obres del seu repertori, però, en determinats moments, els alemanys s’arranquen amb càntics propis… i fan la salutació a Hitler alçant el braç.

La història sembla l’argument d’un relat d’Stephen King, amb la peculiaritat que no es tracta de ficció i no transcorre a Califòrnia, sinó a la Marina Alta.

Els protagonistes són els músics de la banda de Dénia. Com els fets s’allarguen quasi fins al començament dels huitanta, alguns dels protagonistes han pogut compartir aquests records d’infància en el capítol d’Informe "Dénia, refugi de nazis". Resulta esgarrifador contemplar el que va passar amb els seus ulls de xiquets.

“Ens feien posar-nos l’uniforme i ens pagaven per anar a tocar allí”. Vicent Grimalt és l’alcalde de Dénia i recorda així aquells temps de tocar amb la banda. “Quan s’obrien les portes ens rebia ell, amb l’uniforme nazi, i la seua dona, vestida de bavaresa, sempre amb un gos”.

“A més de la banda de música i el director, amb nosaltres sempre venia un policia municipal, que era amic de Bremer”, recorda Paco Mezquida, però també hi anaven regidors i empresaris. 

Cada 25 de juliol part de la banda es desplaçaven fins als bungalous de Bremer, un alemany ben relacionat amb les forces vives de Dénia, on els músics posaven la banda sonora a la celebració del seu aniversari.

“Nosaltres esperàvem que als qui arribaven els donaren el regal d’aniversari i després els acompanyàvem tocant en una espècie de processó o de passacarrer entre els bungalous, fins a arribar al de Bremer”. Vicent Grimalt no ha pogut oblidar aquestes imatges. “Dins del seu bungalou hi havia una zona de gespa, on formava la banda. Allí tocàvem, principalment pasdobles”.

“De vegades hi anàvem en autobús i de vegades ens portaven en cotxe. Tot estava ple de militars uniformats i ens donaven una espècie de bufet amb picadetes, menjar i begudes perquè continuàrem tocant”, recorda Eduardo Gil, un altre component de la banda. “Em queda el record de les medalles que tenien, però no teníem consciència de qui eren aquells militars, perquè érem xiquets i ens pensàvem que anàvem a una festa a tocar per a uns estrangers”.

No era en absolut una festa ordinària: en molts països d’Europa hauria estat proscrita.

“Recorde haver començat a anar allí quan tenia 12 anys i haver seguit anant-hi cada estiu fins que me’n vaig anar a la mili, als 21”, assegura un altre músic, Vicent Signes. “Em cridava l’atenció veure tanta gent vestida de militar, que de vegades es posaven a cantar. No sé si seria una marxa seua o què. Però els veies que alçaven el braç, amb la salutació nazi, que diuen ara. En aquella època, per a nosaltres era la mateixa salutació que feien els falangistes”.

La banda es nega a tornar a les festes de Bremer

A finals dels setanta, Pep Sendra es va convertir en el nou director de la banda de Dénia. “Hi vam anar aquell any, i jo trobe que Pep no sabia a què anàvem, ni on ens clavàvem, perquè ningú li ho havia explicat”, conta Eduardo. “Però va veure que això era una festa bàsicament indecent, en la qual participava la banda, i no hi vam anar mai més”.

En efecte, Pep Sendra es va negar que la banda de Dénia, com a entitat pública i cultural del poble, participara en cap homenatge a un nazi. Aquesta decisió va fer que Bremer s’enfadara molt i fins i tot es va desencadenar una certa polèmica entre els integrants de la banda.

“Josep era una persona d’esquerres i molt significada políticament”, explica Vicent. “Quan es va adonar del que eren les festes al bungalou de Bremer, va deixar clar que, mentre ell fora director de la banda de Dénia, mai tornaríem a tocar allí. I va ser l’últim any que hi vam anar, tot i que després hi va haver pressions de Bremer perquè tornàrem, però la directiva de la banda no li va fer cas i va acatar la decisió del director”.

“Arran de la decisió del director, molts ens vam assabentar del que significava anar allí i de qui era aquella gent”, reconeix Eduardo.

L’any 1989 va morir Bremer, però ja feia uns anys que havia deixat de tindre tant de predomini sobre la comunitat local. Llevat d’una afluència discreta de gent, va tindre un soterrar normal com el de qualsevol altre ciutadà, i encara conserva la tomba al cementeri de Dénia.

“Quan va morir, algú encara va intentar que la banda anara al soterrar per a tocar, però ens hi vam negar i no hi vam anar”, apunta Vicent. “La situació política a Espanya ja era diferent i no podien obligar-nos a fer certes coses que abans hauria sigut impensable que la banda no haguera fet”.

En els anys huitanta, uns periodistes alemanys es van interessar pel cas dels nazis refugiats a Espanya i van assistir a alguns assajos de la banda. Aprofitaren per a preguntar si encara quedava algun integrant que haguera participat en les festes de Bremer i volguera compartir els seus records en una entrevista.

Sembla que, amb motiu d’aquella entrevista, un tio de la dona de Vicent Grimalt, que vivia a Alemanya i tornava a Dénia en vacances, quan va tornar a Dénia a l’estiu següent, li va deixar caure un comentari terrorífic: “No sabeu ni sabreu mai qui eren totes les figures que estaven amagades ací: Bremer no era ningú al costat d’altres que estaven ací”.

Tens tota la investigació d’Informe en "Dénia, refugi de nazis".