Nacho Mañó: “Em fa un poquet de llàstima pensar que la generació actual haurà de recórrer a les cançons que estan de moda hui per a recordar la seua adolescència”

El 24 de novembre Nacho Mañó va rebre el Premi d’Honor en la VI edició dels Premis Carles Santos de la música valenciana, com a reconeixement a la seua activitat professional. Som de casa entrevista aquest històric integrant de Presuntos Implicados, que ha treballat en innumerables vessants i amb incomptables estreles dins del món de la música.

P. Fa il·lusió especial rebre aquest premi a casa?

R. És un premi molt especial per a mi, perquè me’l donen a casa, que és terra de músics i, a més, músics en diferents terrenys, on el nivell d’excel·lència és increïble i no puc evitar pensar quants el podien haver rebut en el meu lloc. Per tant, molt honrat.

P. Has fet molta faena també, no?

R. Sí. He treballat moltíssim, però m’agrada molt la meua faena.

P. Supose que el principi de tot va ser Presuntos Implicados i a partir d’ahí has fet de tot: has produït, has fet arranjaments per a altres músics molt famosos… Quina és la part de la teua professió que més t’agrada?

R. M’encanta dirigir gravacions. De fet, vaig arribar a Presuntos Implicados perquè dirigisc la gravació d’un disc de Presuntos Implicados, i aquella trobada va anar tan bé que vaig entrar a formar part del grup com a membre. Però mentre transcorria aquell temps en el grup, jo anava fent gravacions també per a altres artistes i hui dia continue fent-les.

P. Podem dir noms de gent amb qui has treballat? Segur que me’n deixe molts, perquè has treballat per a moltíssima gent: Alejandro Sanz, Lluís Llach, Serrat, la Niña Pastori… Falta algú amb qui voldries treballar i encara no ho has fet?

R. Són coses que van sorgint en el camí. Hi ha un component de perseverança, però també un component de sort: que de sobte sorgeix l’oportunitat i estàs en el moment i el lloc adequat. És veritat que he treballat amb grandíssims artistes. A la llista que has fet m’agradaria afegir Paco de Lucía, Milton Nascimento i, sobretot, Armando Manzanero. Amb el primer disc que vaig gravar amb Armando, que era un disc de duets de les seues cançons amb molts altres artistes, vam guanyar el Grammy que tinc al meu estudi com una joia, perquè és el record d’uns dels moments més bonics i apassionants de la meua carrera.

P. I això és només un estil de música, perquè n’has tocat molts. Les Spice Girls també, no? I per tant, has treballat amb Victoria Beckham… Això m’ho has d’explicar!

R. Vaig treballar amb les Spice Girls l’any 1997, perquè volien fer una cançó en espanyol. Jo vaig escriure la lletra d’aquella cançó i vaig anar a gravar-la a Londres amb elles i sí, vaig estar amb Victoria, clar.

P. I com anà amb Victoria? És disciplinada?

R. La veritat és que sí que venia amb moltes ganes de treballar, però el seu paper en aquella cançó en concret era curt; no sé com serà en la resta. Però sí que es va concentrar molt perquè no parlava espanyol i haver de cantar en espanyol, per a una persona que no el parla, és complicat. Recorde que es va concentrar i ho va fer molt bé, com la resta d’elles. Això sí, va fer la seua faena i se’n va anar ràpid. Les altres sí que es van quedar a compartir un vinet espanyol que havíem preparat per a quan acabàrem la gravació…

P. També has treballat amb gent com Serrat o Lolita, que són artistes enormes. Això et deu haver donat un bagatge molt gran. Has aprés molt d’ells?

R. Efectivament. La música és un treball inabastable: ningú ho sap tot sobre la música, però tot el món té alguna cosa per a aportar. Per tant, dels grans aprens moltíssim: és una lliçó constant.

P. No volia deixar passar l’ocasió de preguntar-te per Eros Ramazzotti. Com va ser treballar amb ell?

R. Amb Eros vaig començar a treballar l’any 1996, fent les seues lletres en espanyol. He fet molts discos amb ell, he anat molt a treballar amb ell a Milà, i ja tenim una relació de molts anys. És una persona molt talentosa, d’aquella classe d’artistes amb un talent natural, que no tenen una formació teòrica, però que tenen un domini innat del que fan impressionant.

P. És un d’aquells artistes que agraden a diferents generacions, no?

R. Sí, en efecte. Perquè el material amb què treballa Eros és la cançó i a Itàlia hi ha una cultura de la cançó impressionant, amb molta tradició, i ell és un dels grans en aquesta tradició.

El futur de la música i la música del futur

P. Penses que en la música ja està tot inventat? Cap a on anem? T’ho pregunte perquè les noves generacions tenen uns gustos molt diferents, que no sabem on conduiran… Quin és el futur de la música?

R. A la llum del que em preguntes se m’ocorren dues reflexions. La primera és que la música té un valor evocador molt gran, i et pot traslladar a moments de la teua vida que vas viure amb uns amics o un amor… A mi em fa un poquet de llàstima pensar que la generació actual haurà de recórrer a aquestes cançons que estan de moda hui, per a recordar la seua adolescència i joventut!

P. És que algunes lletres de hui en dia…

R. No tinc molt clar a on ens poden dur, veritat? Però d’altra banda, encara que al gran públic li arribe aquesta música, s’estan fent moltes altres coses, hi ha molta més varietat. El que sí que és ben cert és que els canals pels quals arriba la música, cada vegada són més estrets i és més difícil comunicar que estàs fent música diferent.

P. On has posat el Premi Carles Santos de la música valenciana?

R. Està al lloc més privilegiat del meu estudi. En primer terme, perquè tot el que arribe em pregunte pel premi i puga presumir.

P. Tens Ondas, tens Latin Grammy, tens Premi Berlanga… M’has dit que aquest t’ha fet molta il·lusió, però no sé si és dels millors, o tots són bons per a un músic?

R. Cadascú en el seu moment compta, però a aquest li tinc una estima especial pel fet que me l’hagen donat a la meua terra.

P. A casa, les teues filles segueixen els passos del pare?

R. Un poquet. Els agrada molt la música i una d’elles canta molt bé i m’ajuda amb les lletres d’algunes cançons, però han trobat més inspirador l’exemple de sa mare, que és psicoanalista, i han pres aquest camí professional.

P. Ara quins són els teus projectes immediats?

R. Ara estic amb un projecte en parella amb Gisela Renes. Es tracta de Casa, un disc de cançons amb estil jazzístic, inspirat en el bolero, en la bossa nova… Aquest seria el projecte més estimat. Encara que també tenim per davant un projecte amb Presuntos Implicados per a commemorar els quaranta anys del grup.

P. I per a quan serà això?

R. Està coent-se, però encara li falta un poquet. Serà ja l’any 2024.

P. Quin és el futur de la música valenciana?

R. L’altre dia, els Premis Carles Santos van ser un bon termòmetre que indica que la música valenciana té molt bona salut. Necessita una finestra perquè puguem presentar les novetats i donar-li dignitat a aquesta professió, però que hi ha creativitat i talent és innegable.

Nacho Mañó queda agendat per a tornar a Som de casa i presentar el seu projecte amb Presuntos Implicados.