Miguel Hernández: amor, vida i mort
En el 81 aniversari de la mort del poeta i dramaturg, recordem un dels fills més il·lustres d’Oriola
Aquest dimarts es compleixen 81 anys de la mort d’un dels poetes més representatius de la poesia en castellà del primer terç del segle XX, l’oriolà Miguel Hernández. Els seus orígens humils no li posaren fàcil dedicar-se a la poesia, ja que ben prompte va haver de deixar els estudis i ajudar a son pare a fer de pastor. No obstant això, l'afició per la lectura i les freqüents visites a la biblioteca li permeteren fer amistats amb les quals incentivar les inquietuds literàries.
En 1930 va començar a publicar poemes en diaris locals i l'any següent apareix de forma més regular en publicacions també d'àmbit local. Amb només vint anys va guanyar el primer i únic premi literari de la seua vida, concedit per la Societat Artística de l'Orfeó Il·licità, amb un poema titulat «Canto a Valencia». El tema principal del poema era el paisatge i la gent del litoral valencià, en el qual destacava la mar Mediterrània, el Segura i les ciutats de València, Alacant, Múrcia i en major mesura, Elx.
Precisament el programa de ràdio d'Una habitació pròpia, amb Irene Rodrigo i Eugenio Viñas, va repassar els espais, els carrerons i les places per on va passar el poeta:
Gràcies a la reputació que va obtindre arran les publicacions en diferents revistes i diaris, va viatjar a Madrid per a consolidar-se i amb el propòsit de guanyar-se la vida. Durant la Guerra Civil va ser voluntari de les milícies populars, comissari de cultura del batalló El Campesino, i col·laborador d'El Mono Azul , Hora de España i Nueva Cultura. També en aquella època aconsegueix fer una breu visita a Oriola per a casar-se amb Josefina Manresa, qui juntament amb els seus fills, serien font d'inspiració per al poeta.
Acabada la guerra, intenta travessar la frontera de Portugal per Huelva, però la policia del règim de Salazar el va detindre i lliurar a la Guàrdia Civil. Després de passar per diverses presons, finalment va morir de tuberculosi al Reformatori d'Adults d’Alacant. El que és menys conegut és que el poeta es podria haver salvat si haguera sigut acollit en un dels quatre avions que portaren el govern de la Segona República a l’exili, però per desavinences amb el matrimoni Alberti-León no es va poder salvar. Descobreix la història ací.
