Juan Echanove: "Som un país molt partidari, un país on som una cosa o l'altra, i Goya ho va saber retratar molt bé"

Pan y toros és una sarsuela històrica estrenada l'any 1864 amb música de Francisco Barbieri i llibret de José Picón. Va tindre un èxit immediat i moltes bandes van incloure en el repertori alguns dels seus compassos. Però, tres anys després de l'estrena, Isabel II la va prohibir. Fins i tot els fragments interpretats per les bandes. La temàtica, que criticava la política de Godoy en temps de Carles IV, i el fet d'incloure-hi alguns personatges històrics, com Jovellanos, Floridablanca o Goya, la feien incòmoda... Ara, arriba al Palau de les Arts dirigida per Guillermo García Calvo, amb Juan Echanove al capdavant d'una direcció escènica que té molt a veure amb l'obra de Goya. En Som de casa, l'actor ha contat com ha viscut la seua estrena en el món de la sarsuela.

P. Per què una sarsuela i per què aquesta sarsuela en concret?

R. Dins de la lírica, el gènere de la sarsuela té connotacions profundament espanyoles, tant musicals com literàries. És un gènere històricament molt nostre i la veritat és que té moltíssimes possibilitats. A més, dins de la sarsuela, el fet de poder escoltar un Barbieri, amb un dels grans títols de la lírica espanyola, en un marc tan impressionant com el Teatre de les Arts, sens dubte, ho mereix.

P. Què aporta, al segle XXI, aquesta obra decimonònica?

R. A Espanya passa una cosa que Goya va saber veure i retratar molt bé: ell va saber veure dos animalots barallant-se amb dues barres de burro. És una cosa que duem impresa en l'ànima, som un país molt partidari, un país on som una cosa o l'altra... És atàvic. Està intrínsecament lligat a la nostra història. Precisament, el període que reflecteix aquesta sarsuela, que és un període referent de la figura de Francisco de Goya, presenta dos bàndols molt diferenciats en el país: liberals i conservadors. Els uns volen importar i conviure amb els ideals de la Revolució Francesa, i els altres el que volen és restaurar la monarquia absoluta de Carles IV. Tot això genera un caldo de cultiu de partidaris que hui dia es manifesta en altres latituds, que poden ser el futbol o, fins i tot, la política.

P. Com ara?

Però abans al poble no li arribava tanta informació com ara, i es quedaven en això: hi havia qui deia que al poble només calia donar-li pa i bous, perquè no pensaren molt i tingueren, com en època dels romans, pa i circ. Així, mentre pogueren menjar alguna cosa i tingueren una festa, aniria bé la cosa. També hi ha connotacions d'això en la nostra vida hui dia, però, en certa manera, més evolucionada.

P. Què és el millor d'aquest muntatge?

R. El més gran d'aquesta sarsuela, a més de la música de Barbieri, que va fer una sarsuela que s'acosta molt a l'òpera, és el personatge de Goya, que va saber retratar tant la monarquia, amb el colorit característic, com el poble pla, amb aquests somnis, aquestes figures deformades, aquestes quimeres que assaltaven el seu cap, que és, d'alguna manera, el que hem intentat reflectir a l'escenari.

P. És la primera sarsuela que has dirigit: com ha anat? T'ha donat moltes alegries?

R. Sí. La vam estrenar la temporada passada al Teatre de la Sarsuela de Madrid i va tindre un èxit grandíssim. Vaig quedar encantat, per descomptat. El mateix va passar en la temporada de sarsuela d'Oviedo, on també va funcionar meravellosament. I ara debutem a València, en aquest palau que és realment una obra arquitectònica impactant.

Segur que l'obra impactarà igualment el públic valencià. A l'espera de gaudir-la del quatre a l'onze de novembre al Palau de les Arts de València, ací avancem unes imatges dels assajos.