Imanol Arias: “A Barcelona, quan faig pel·lícules o publicitat en català em diuen que tinc accent valencià”

L’actor lleonés torna a València per a encarnar damunt de les taules el viatjant de Miller

Bona vesprada entrevista l'actor Imanol Arias / À Punt Mèdia

El teatre Olympia de València acull fins al 14 de maig l’obra Muerte de un viajante d’Arthur Miller. Imanol Arias, que interpreta Willy Loman en aquest drama sobre els somnis frustrats, parla amb l’equip de Bona vesprada minuts abans d’alçar el teló.

P. Com vas d’idiomes? Sembla que no tens problemes amb el valencià, no?

R. He passat molt de temps a València i, a més, suposadament soc un actor compatible amb llengües de la Mediterrània, i per això puc parlar una mica d’italià. Parle català i he fet pel·lícules i publicitat en català: a Barcelona m’accepten bé, però em diuen que tinc molt d’accent valencià, o siga que alguna cosa se m’ha quedat. De fet, hi ha algú malèvol que em diu que més bé tinc accent murcià…

P. Estic aborronat de sentir una bèstia de la interpretació com Imanol Arias parlant valencià…

R. Com és això? Emborronat? Aquesta paraula és nova… Me l’apunte!

P. Què tal la ciutat de València i el seu públic?

R. He tingut sempre moltíssima relació amb València, perquè he viscut ací moltes temporades i és una ciutat que pense que és meravellosa per a viure i per això, quan vinc ho faig per a temporades llargues: passe dies a València per a estar amb amics, i em transmet la sensació que estic còmode i que podria viure ací.

P. Amb Muerte de un viajante, a quin viatge convideu l’espectador?

R. Estic molt sorprés perquè les últimes funcions s’omplin de gent més jove que ve a veure un espectacle en directe, a escoltar. És com anar a un concert, és una altra forma d’assistir a la sala. A més, un muntatge com aquest, on no hi ha res més que una situació i uns personatges durant dues hores, provoca una cosa novedosa: el temps de visió que per a la gent jove és d’una hora, es multiplica, sense continuïtat ni crèdits ni res i, de sobte és com si veren una pel·lícula. Han passat d’experimentar el temps de veure una sèrie a veure una pel·lícula, asseguts en una sala i compartint. El fet de combregar al teatre és molt significatiu i jo crec que és un dels èxits de la funció: ha sabut i ha pogut integrar les diferents generacions.

P. Aquesta obra t’ha retornat la passió pel teatre?

R. M’ha simplificat molt la fórmula. De vegades penses la teua vida com una carrera professional, el mateix que un advocat o un metge. Però, jo he tardat molt de temps en adonar-me que el treball artístic no és ni tan artístic ni tan com una carrera. És un ofici. Has de donar-li amor, simplesa, entrega i sinceritat. Si dins de l’ofici eres el que millor fa cadires, bé, però si eres el quint, tant dona: intentes el que intentes, si eres el quint està bé i les teues cadires s’utilitzen també. El que t’ensenya aquesta funció és a relaxar-te respecte de qui eres tu en açò.

L’actor confessa que s’ha quedat aborronat amb la nova paraula que ha aprés hui; segur que el públic no sentirà una emoció menor en veure’l damunt de l’escenari, posant veu a les paraules amables del venedor professional de Miller, que amaguen un rerefons tràgic, ple d’amargor envers un somni americà que l’ha traït.

Ací pots veure el programa sencer de Bona vesprada:

També et pot interessar

stats