La Casa del Bou, un llegat arquitectònic de la ruta de la seda

La Casa del Bou, a Albalat de la Ribera, és una de les poques cases senyorials que s'hi conserven. Edificada en el segle XVIII és la casa més antiga de la localitat i és considerada un dels recursos arquitectònics més emblemàtics i de més valor de la ruta de la seda a la Comunitat Valenciana. El seu estat de conservació permet transportar el visitant a una època en que les 2/3 parts de les terres regades per la sèquia reial del Xúquer estaven plantades amb moreres. 

A banda del seu valor històric, la casa també té un estil arquitectònic ressenyable. Es tracta d'una casa rural compacta de pisos paral·lels a la façana i un eix transversal centrat a la planta. Gran part de la seua importància radica en la unitat estructural que manté i que possibilita la lectura de cada un dels elements que configuren la seua ordenació i distribució, tant interna com externa. A la planta baixa hi havia l'habitatge, així com un pati per a guardar-hi els animals, mentre que els pisos superiors s'utilitzaven com a magatzem i per a altres activitats que sostenien l'economia familiar.

Com ens conta Xavi Rausell, professor d'indumentària tradicional, "els cucs de seda es posaven en les andanes per a criar, per a fer el capoll de seda". Aquesta part alta de l'alqueria és la que quedava aïllada de la humitat i la fredor de la terra i afavoria la cria. En moltes localitats s'hi integrava també el secatge del tabac, que es penjava del sostre. Les dones i els xiquets jugaven un paper molt important en la producció de la seda. La cria de cucs, la cocció dels capolls, l'extracció del fil i l'obtenció de la fibra de seda eren faenes quotidianes que tothom podia fer a casa. L'última part de la cadena productiva quedava en mans dels artesans i els velluters.

La seda, la indústria més potent de la ciutat de València des del segle XV al XIX

El negoci de la seda naix a la Xina al voltant del segle II aC i a partir d'ahí es va estendre per tota la geografia mundial fins arribar al Mediterrani occidental. El seu procés d'elaboració només el coneixien els xinesos, però gràcies als musulmans la seda va arribar a la Comunitat Valenciana, on el seu cultiu, la seua manufactura i la seua comercialització adquiriren gran notorietat internacional.  

En el segle XV, València és la ciutat de referència en la ruta de la seda, és el segle d'or de la seda valenciana. 25.000 persones treballaven en aquesta indústria que tenia 4.000 telers. Durant molts anys la ciutat de València va ser un lloc molt important dins del comerç de la seda i d'aquella època ens queda uns del edificis més bonics de la ciutat: la Llotja de la Seda. "Va ser concebut com un temple del comerç, amb una marcada simbologia que aludeix al paradís, les columnes són els arbres i el sostre el cel. La inscripció que va recorrent tot el saló és una apologia del comerç just i honrat", diu Luis de Manuel, autor del blog Passejant València amb ulls curiosos. Un altre edifici emblemàtic d'aquesta època és el Col·legi d'Art Major de la Seda, el barri de Velluters de València. 

Aquesta indústria tèxtil va ser possible perquè hi havia una zona de moreres amb les que s'alimentaven els cucs de seda, aquests arbres els trobem a la Ribera del Xúquer, la Safor o les Marines. 

Aquest teixit va representar, des del segle XV al XIX, la indústria més potent de la ciutat de València. A partir del segle XIX la producció i el comerç de la seda van decaure, no obstant això la tradició continua hui viva a través de la indumentària d'algunes de les nostres festes, les Falles, els vestits de les quals representen una manifestació única de la bellesa dels teixits de seda.