El Carxe, l’última frontera del valencià
En l'especial dels cent programes del Trau la llengua, Eugeni Alemany lamentava no haver pogut fer un reportatge a la zona valencianoparlant de Múrcia
El Carxe és una zona de la comunitat de Múrcia, de vora 300 quilòmetres d’extensió i amb una població de més de 600 habitants, a la qual es parla el valencià. Un territori pel qual diversos programes d’À Punt han passat, però sobre el qual Eugeni Alemany no va poder fer un reportatge mentre va treballar en el Trau la llengua. Així es desprén de l’entrevista que li va fer Pepa Cases en l’especial cent programes del Trau la llengua, en el qual revivien alguns dels millors moments del programa, tant en l’etapa actual en À Punt, com quan es feia en Canal 9.
Per què és una zona interessant per a Eugeni Alemany? Perquè tècnicament ha sigut l’última expansió territorial que ha fet la nostra llengua. Arran de l’expulsió morisca en el segle XVII, gran part dels termes de Iecla, Jumella i Favanella es van quedar despoblats. Això va provocar que, segles més tard, quan es quedaren sense terres a les valls de Vinalopó, els llauradors de la comarca aprofitaren l’avinentesa per a pasturar el que ningú reclamava. D’aquesta manera, el valencià que s’hi parla és el dels seus pobladors, és a dir, el valencià meridional (concretament del Pinós, Monòver, l’Alguenya i Novelda). Entre els trets més rellevants del Carxe destaquen l’harmonia vocàlica o la pèrdua de la erre final.
Qui sí que ha tingut ocasió d’explorar el parlar d’aquestes terres gràcies al Trau la llengua va ser Xavi Castillo, que va aprendre els mots propis del Carxe gràcies a dos llauradors del Raspai, una de les pedanies que pertany al municipi de Iecla.
La qüestió de la frontera ha sigut un dels aspectes que més han destacat els audiovisuals, començant pel programa Bambant per casa, en què Pep Gimeno Botifarra feia broma amb el fet que, tan prompte creuava el límit entre el País Valencià i Múrcia, es posava a parlar en castellà.
Així mateix, el cineasta pinosenc Fran Ruvira tractava la qüestió de la frontera i va establir paral·lelismes amb el western, el gènere fronterer per excel·lència. També els paisatges semidesèrtics de la zona reforçaven aquesta idea de llunyà oest, motiu pel qual, segons s’explica en Terres de cinema, Orson Welles es va plantejar rodar-hi una pel·lícula.
