Dels astràgals i els daus a la Grossa: quin és l’origen de la loteria de Nadal?

La historia dels jocs d’atzar és quasi tan antiga com la humanitat. En concret, la loteria és un joc d’atzar que ni en la Corona d'Aragó ni en la de Castella, ni en época medieval ni moderna, hi va haver costum de fer, però sabem que es va utilitzar en època romana, en forma de rifa amb objectes, sobretot en les grans festes que organitzaven els emperadors. Durant molt de temps no se'n documenta més, fins a la baixa edat mitjana, quan apareixen loteries públiques, municipals o senyorials a les regions més desenvolupades econòmicament d'Europa, poblacions com ara Flandes, Gènova, Milà i Venècia.

Funcionaven de manera molt semblant a l’actual. Per exemple, a Bruges hi havia paradetes per la ciutat que venien bitllets amb un número i una matriu amb el mateix número. Després, el dia del sorteig, es clavaven totes les matrius en una urna i hi havia una altra urna amb bitllets que duien diferents premis i anaven traient alhora un bitllet d'una urna i de l'altra. La diferència era que en aquells sortejos medievals els premis no sempre eren diners, sinó que també se sortejaven tasses, pitxers, safates de plata, joies, etc.

D'altra banda, com hui en dia, també hi havia l'altre tipus fonamental de loteria, que pareix que prové dels sortejos que es feien a Génova per a triar els representants del Senat municipal. En concret, hi havia 90 candidats cada any i se'n triaven cinc per sorteig numèric, de manera que la gent va començar a apostar quins cinc números eixirien. Això va acabar convertint-se en l'anomenada lotto, que es va estendre per tota la península Itàlica.

La primera loteria espanyola 

Més enllà de les rifes municipals, recurrents sobretot per a causes benèfiques i assistencials, no hi havia hagut ni a la Corona d'Aragó ni a la de Castella un sistema realment estable de loteria, però, una vegada conformat el Regne d'Espanya amb l'absolutisme i la centralització de la dinastia borbònica, el tercer rei Borbó, Carles III, la va importar directament des del lloc del qual ell venia, de la Corona de Nàpols, d'on era rei des del 1734. Quan va arribar a Espanya, el 1759, va promoure una sèrie d'iniciatives liderades pel ministre d'Hisenda, el marqués d'Esquilache, qui va ser qui el 1763 va portar tècnics, encarregats i fins i tot venedors per tal d'instaurar una loteria com la que es feia allà, que era la lotto d'orígens medievals genovesos.

De fet, encara consistia en l'extracció de cinc números d'un conjunt de 90 i, per tant, era semblant a la nostra Primitiva, tot i que alhora amb diferències importants, ja que llavors el que feies era apostar una quantitat determinada per números concrets i si cap d'ells es corresponia amb una de les cinc extraccions fetes, guanyaves un premi proporcional a la teua aposta, que, a més a més, permetia una sèrie de combinacions múltiples.

Només hi havia un sorteig cada mes aproximadament i, en un principi, les apostes només es podien fer a Madrid, com indicava el decret de creació de 1763 de Carles III, que deia:

"He tenido por oportuno y conveniente establecer en Madrid una Lotería. Para seguridad de su fondo, constituyo mi Real Hacienda por hypoteca, de modo que si en las arcas o thesorería de la Lotería faltasse caudal para pagar a los interesados las suertes que les thoquen se passará de mi thesorería general el que se requiera para ello, y si después de satisfechas las suertes hubiese alguna ganancia, se pondrá en la misma thesorería general para que se convierta en beneficio de hospitales, hospicios y otras obras pías y públicas".

Com diu el decret, el guany anava destinat a la sanitat i a qüestions assistencials, però, com ja es preveia al mateix text del decret, el sistema a vegades inclús podia ser perjudicial per a l'Estat, perquè, en funció d'allò apostat per la gent, els premis fins i tot podien arribar ser més grans que la recaptació.

210 anys d'aquell primer sorteig de Loteria Nacional

A principis del segle XIX, quan arriba la guerra contra Napoleó i es fa la Revolució Liberal amb les Corts de Cadis, en un moment d'emergència econòmica per al govern d'Espanya, el ministre d'Índies Ciriaco González va proposar fer un nou sorteig de loteria inspirat en el sistema que es feia a Mèxic, que garantia que com a màxim es repartiria el 75% de la recaptació en premis i hi hauria sempre un 25% de benefici per a les arques públiques. És així com el 4 de març del 1812, dos setmanes abans de la promulgació de la Constitució liberal de la Pepa, es va fer el primer sorteig d'esta nova loteria, que era per al conjunt de l'Estat, i que es va anomenar Loteria Nacional. I que, a més a més, des d'aquell mateix any de 1812 va celebrar un sorteig extraordinari per Nadal, que, per tant, enguany compleix 210 anys.

Així naix el mateix sistema que l'actual Loteria Nacional, amb venda de bitllets i dècims amb un número imprés, i després una grossa, aproximacions, un segon premi, premis menors, etc. Aquest sistema era molt més fàcil que el de l'altra loteria, que va continuar fent-se cada mes i que, per a diferenciar-la, la gent va començar a denominar com a Loteria Primitiva, en contraposició a la nova Loteria Moderna o Loteria Nacional, que prompte va ser la més popular fins al punt que finalment, el 1862, la Loteria Primitiva es va suprimir i no es va recuperar, amb el format que coneixem hui en dia, amb sortejos cada setmana, fins al 1985.

Veus a favor i en contra de la loteria pública

La gran popularitat que va tindre la loteria va provocar també, de manera recurrent al llarg del segle XIX, un debat públic sobre la conveniència, i fins i tot sobre l'ètica, d'impulsar des de les institucions de l'Estat la despesa de la ciutadania en la loteria. Des del principi, el joc es va popularitzar molt i fins i tot es va estendre una dita que deia "Qui juga molt és un foll, però qui no juga res és un fava". I, de fet, prompte van començar a aparéixer llibres que prometien sistemes per a guanyar la loteria: El arte de jugar a la lotería, Manual del jugador de la lotería, Novísimo arte de jugar a la lotería, Tratado para jugar con racionalidad, y con la mayor seguridad, en el Real Juego de la Lotería, i un de molt curiós, que es deia Misterios de la Lotería Primitiva o El Gitano Cabalista del siglo XIX, en el qual s'afirmava que un gitano amb poders havia descobert una combinació anomenada "La jugada del diablo", segons la qual: "Los que en mi racional vaticinio funden su esperanza de felicidad, la lograrán para siempre, si no abusan de ella; y los que me ridiculicen serán fieles espectadores de los resultados venturosos que un Gitano oscurecido les ofrece a todos para su desengaño y convencimiento"… Però la combinació, evidentment, després no donava resultat, sinó que era un embabucador, cosa que també va provocar reaccions contràries. 

"Qui juga molt és un foll, però qui no juga res és un fava" Refranyer popular

Entre el 1850 i finals del segle XIX la popularització de la loteria va ser tan gran que van aparéixer veus, articles i fins i tot associacions, com una anomenada El Honesto Ciudadano, que advocaven per l'erradicació d'un sistema que consideraven que no era ètic que es promoguera des de les institucions públiques. Deien que no resultava adequat que l'Estat es convertira en la banca d'una casa d'apostes, ni que una part de la riquesa dels ciutadans anara a parar al joc, ja que resultava una desinversió d'altres possibles projectes productius. 

Però al final la loteria pública ha continuat, bàsicament per dos raons. 

• La primera és que en un Estat com l'espanyol, que habitualment ha tingut moltes dificultats econòmiques, els ingressos de la loteria sempre han sigut una partida important. Per exemple, en l'actualitat suposen més de 2.500 milions d'euros d'ingressos públics, que és una xifra que supera la recaptació de l'Impost de Successions. 
• I la segona raó és que ací s'ha popularitzat molt, i som un dels primers països del món que proporcionalment més gasten en loteria, per persona i renta per càpita, fins i tot en els moments de major crisi econòmica, un fet que sempre ha suposat un repte teòric per als economistes, que han tractat de respondre la següent pregunta: si els bitllets de loteria són béns econòmics amb un valor esperat negatiu (per pura probabilitat matemàtica), per què hi ha tants agents econòmics que busquen maximitzar la seua riquesa jugant a la loteria? Açò desafia molts dels principis teòrics de la ciència econòmica clàssica, com la premissa de l'aversió al risc.

Un apunt sociològic 

En el cas de la loteria de Nadal, el bitllet de loteria deixa de ser un bé purament econòmic i es convertix en una pràctica social que incorpora la inclusió grupal i que pot dur a embarcar-se una pauta de comportament aparentment irracional des del punt de vista de l'economia. És a dir, comprar una participació del número del treball, per exemple, és com comprar una assegurança: t'assegures que no hauràs de penedir-te tota la vida de no haver pres la decisió correcta i, per tant, quasi tota la gent acaba jugant per a evitar la possibilitat de quedar-se'n fora. 

Origen etimològic

Loteria és una paraula formada a partir de l'arrel lot-, que no és d'origen llatí –romanç, com la nostra llengua–, sinó que és d'origen germànic, del vocable lauts, que vol dir lot però amb el sentit de porció de terra donada en sort, és a dir, a través de la sort. Per què açò? Doncs perquè és un mecanisme utilitzat per pobles i civilitzacions des de l'antiguitat, segons el qual quan s'instal·laven en un lloc, o quan conquerien unes terres, després sortejaven els espais que es donava a cada família, els lots o porció de terra pertanyents a cada nucli familiar. De fet, hi ha moltíssims exemples històrics d'este fenomen de sortejar terres.

En la mateixa Bíblia s'explica que Déu va ordenar a Moisés que repartira les terres de Palestina entre les tribus d'Israel mitjançant la sort. Literalment, l'Antic Testament diu: "El país serà repartit per sorteig. Es distribuirà per sorteig entre les tribus més grans i les més menudes". O també cal dir que la paraula al-Andalús és molt probable que tinga eixa arrel germànica de lauts, ja que provindria del topònim Landa-lauts, que voldria dir "lots de terra repartits a través de la sort" i seria el nom que van utilitzar els visigots per a referir-se a la península Ibèrica, i després els àrabs el van convertir en al-Andalús: de Landalauts a al-Andalus. I també, per exemple, en època de les conquestes de Jaume I, moltes vegades les terres acabades de conquerir als musulmans eren repartides entre la gent, entre el poble, a través d'un sorteig i, de fet, encara hi ha moltes partides anomenades les Sorts per tota la geografia valenciana: a Sueca, a Gaianes, a Dénia-Teulada, etc. 

En definitiva, l'etimologia de la paraula loteria ja ens indica que és un joc en el qual intervé la sort, la casualitat, mitjançant un sorteig i, per tant, es pot englobar dins de la categoria general dels jocs d'atzar.

El joc dels ossets, un dels jocs d’atzar més antics

Aquest joc, precursor dels daus, es jugava amb els astràgals dels corders i està documentat com a joc d’atzar des de l'Antiguitat. L'astràgal és un osset del turmell que connecta la tíbia i el peroné amb el peu i que té sis cares, tot i que, com que és allargat, quan el llances cap amunt pot caure sobre només quatre de les cares. I el que es feia era llançar-los i, en funció de com queien, hi havia una puntuació o una altra segons unes normes establides. En este sentit, el que van fer al Pròxim Orient va ser marcar amb una flor la cara de l'astràgal que donava la sort màxima, la millor puntuació, i d'ací que az-zar, flor, prenguera un nou significat vinculat a la sort. 

A Castella és conegut com el joc de les tabes, o "las tabas". En l'Antiguitat ja es jugava, ho feien els grecs per exemple, i llavors s'atribuïa l'origen del joc als habitants del Regne de Lídia, que estava en l'actual Turquia. En concret, segons l'historiador Heròdot, els lidis deien que havien arribat allí moguts per una gran i extensíssima fam, durant la qual es passaven tot un dia de la setmana jugant als ossets per a no pensar en el menjar.

Els daus, una millora en el joc dels ossets, que es va prohibir en l’edat mitjana

El joc dels ossets està en l'origen del joc dels daus, que simplement són astràgals fets artificialment i perfeccionats per tal que puguen caure sobre qualsevol de les seues sis cares. I, encara que en l'actualitat també s'haja perdut la popularitat del joc de daus entre els valencians i les valencianes, cal dir que segurament és el joc d'atzar al qual més s’ha jugat a la Comunitat Valenciana al llarg de la nostra història.

Segons sembla mostrar la documentació, els daus eren el joc més estés i més popular entre la gent, almenys des de la conquesta de Jaume I en el segle XIII fins al segle XVIII, tot i que el seu origen es remunta a molt abans.  

En època romana els daus eren molt populars i no hi havia una concepció negativa sobre ells. Sí que es prohibien recurrentment les apostes als daus, per a evitar la ludopatia i la pèrdua de patrimonis familiars, però no es consideraven un joc nociu per ell mateix. En canvi, a partir de l'edat mitjana, a partir de la formulació progressiva del pensament cristià, la visió va canviar totalment, al·legant sobretot dos arguments:

• Per una banda, sempre es recordava un passatge de la Bíblia, en què els soldats romans que van crucificar Jesucrist es van jugar les seues robes als daus: "El crucificaren i es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus, a veure què treia cadascú", diu l'Evangeli de Marc. I això ja indicaria la immoralitat vinculada al joc dels daus refermada.
• Per una altra banda, precisament pel problema de les apostes i de la ludopatia, molt vinculat a la gent de mal viure, que feia dels daus un joc a eliminar, a extirpar de la societat. Per exemple, segons deia Sant Vicent Ferrer: "Joch de daus és una gran roberia, e font de renegar Jesuchrist [és a dir, es proferien blasfèmies], e rancor en casa ab la companya [provocava també el maltractament de les dones]", i per tant s'havia de prohibir i de perseguir.

En època de Jaume II van arribar a prohibir-se totalment, amb una espècie de llei seca del joc. La realitat és que finalment, tot i la pressió eclesiàstica, el joc de daus, i també el de naips, es va acceptar plenament, però com a mal menor tractava de regular-se per part de les institucions públiques. De fet, és el mateix que passava amb la prostitució, que també era condemnada per la moral catòlica, però com a mal menor: com que no es podia erradicar, s'intentava controlar en bordells públics, regulats pels Consells municipals. Eixe és el mecanisme que es va aplicar al joc, en aquest cas, concentrant la pràctica en les anomenades tafureries, que eren cases de joc inspeccionades per oficials municipals. No debades, les llicències de tafureria se solien donar a hostals i tavernes que estaven als bordells, o prop, per a reunir tota aquella activitat nociva en un mateix lloc i que quedara una mica apartada de la resta de la població.