La via verda

Visitar la serra d'Espadà permet endinsar-se en la proposta cultural del bosc habitat, una experiència d'art efímer que reuneix el suro, l'artesania i la natura. Cal apropar-se al Centre de visitants del parc natural de la serra Espadà per a poder iniciar esta ruta, que permet redescobrir els paisatges de sureres del paratge. Esta primera edició forma part del projecte europeu "Cork Experience: el suro, un món per descobrir", finançat amb fons Next Generation. Un total d'once artistes hi han participat i les creacions són d'allò més curioses: des d'una porta que convida a entrar al bosc, fins a papallones, fardatxos, falagueres, bolets..., tot elaborat a partir del suro i teixits antics i fent ús d'escuradents, cordes i altres materials biodegradables. El treball ha consistit a fer creacions al voltant del suro i de tot el que l'envolta. Artistes com Amparo Calero, Lidia Herrero... I en arribar a un punt trobem la creació de l'artista Ana Inés Flores. La seua és una espècie de mascara que permet sentir, olorar i conéixer com és una surera per dins. Reportatge complet en la bio.

La científica Eva Nogales, vinculada a València per ser membre del jurat dels Premis Rei Jaume I, ha sigut homenatjada amb un mural dedicat a la seua persona. Esta obra és la que fa 43 del projecte “Dones de la ciència” que impulsen la UPV i l'Ajuntament de València per a visibilitzar les dones en este àmbit. Es pot contemplar a la façana de l'Institut Públic del Cabanyal, a la ciutat de València. Nogales és un referent internacional, una de les investigadores espanyoles més destacades, i el seu nom figura en les candidatures al premi Nobel. Va estudiar Física a la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) i es va doctorar en Biofísica en la Universitat de Keele, al Regne Unit. Des del 1998 forma part de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, on actualment és professora distingida en l'àrea de Biologia Molecular i Cel·lular. Des de l'any 2000 és investigadora del prestigiós Institut Mèdic Howard Hughes. L’any 2020 va ser elegida presidenta de la Societat Americana de Biologia Cel·lular (ASCB). Durant la seua estada a València, ha mantingut una xarrada amb l'alumnat de l'IES El Cabanyal i, amb els estudiants de Batxillerat, ha parlat de les seues últimes investigacions i reptes, així com de la seua arribada al món de la investigació. L'artista Paula Dorado ha sigut l’encarregada de plasmar la seua imatge en el mural.

Les Columbretes són un conjunt d'illots d'origen volcànic dels quals els més importants són l'illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot. Esta reserva natural s'ha convertit en un santuari per al mero, espècie que pràcticament ja no està en llibertat al Mediterrani. Un equip de La via verda ha acompanyat l'investigador Diego Kersting del IATS-CSIC per a veure com es recupera està espècie que els últims anys, a més, ha estat afectada per un virus. Un reportatge de Jesús Moreno i imatges de Núria Navarro.

En ‘La via verda’ encetem una nova secció dedicada als parcs naturals valencians. Viatgem des de la Tinença de Benifassà fins a la Mata-Torrevella. La Comunitat Valenciana atresora una extraordinària diversitat natural, amb formacions geològiques, hàbitats i espècies de flora i fauna. El clima mediterrani i les diferents civilitzacions han donat forma a una gran varietat de paisatges on conviuen endemismes vegetals amb grans rapinyaires que ens vigilen des de l'aire. Però també boscos primigenis o cetacis que ens visiten i es passegen per les nostres costes. Per a conservar esta riquesa i gaudir-la es creen les reserves i parcs naturals al nostre territori. En La via verda encetem una secció que ens acoste estos entorns privilegiats i les seues activitats, que ens ensenye els seus racons en detall per a conéixer-los i estimar-los. Uns reportatges de Jesús Moreno, amb imatges de Javier Giner i Roberto García.

L'església de Sant Joan del Mercat, a València, és un referent de l'art barroc que des de fa quatre anys és restaurada amb un sistema respectuós amb el medi ambient. Un sistema que també es preocupa per la salut dels restauradors. Es tracta d'una bioneteja, la que ha sigut també emprada a l'església de Sant Nicolau. I este projecte està a punt de concloure. El sistema l'està aplicant l'Institut de Restauració de Patrimoni de la Universitat Politècnica de València. I compta amb finançament de la Fundació Hortensia Herrero. Un equip de ‘La via verda’ ha assistit a estos treballs, i fins i tot ha pogut pujar a la part més elevada. Tot per a restaurar els valuosos frescos amb estes tècniques de precisió mil·limètrica. Parlem d'este referent mundial del barroc amb Pilar Roig Picazo, responsable de la restauració i amb Pilar Bosch Roig, de l'Institut de Restauració Patrimoni de la UPV. Un reportatge de Fèlix Tena amb imatges de Luis Ibáñez i imatges cedides per Jano Sempere, de Cinestorm.

Dins d'una antiga capella, a Barraques, és on Inma Mañes fa el miracle. Esta artesana es dedica a elaborar joies amb les flors que recull per la zona de l'Alt Palància. També treballa amb hortènsies que ella mateixa cultiva. Les flors que arreplega les deixa cobertes amb farina de blat perquè s'assequen uns quinze dies i després les fixa amb resina Epoxi. Treballa amb l'rquídia, la flor d'ametler, la de safrà, el gerani i les campanetes silvestres... Totes serveixen per a elaborar una joia, encara que no totes les treballa igual. Una altra tècnica que també treballa és la de la flor preservada, en este cas a la flor se li extrau la saba de la flor i se la fica un temps en glicerina i estes flors mantenen tota l'elasticitat. Són les anomenades flors eternes. El seu treball és minuciós i requereix molta paciència. També utilitza la tècnica del premsatge dels pètals. A més, també dissenya arracades i joies amb porcellana gelada francesa, que no requereix fornejar. Inma també aplica la tècnica japonesa Somebana per a crear flors de seda. Estos productes artesanals tenen moltes aplicacions, són demanades per al dia a dia i també per a esdeveniments nupcials on destaquen les padrines, que fugen de joies pesades i busquen la lleugeresa d'estes arracades.

Viatgem en el temps, anem 140 milions d'anys arrere i anem fins als Ports, per tal de seguir les petjades de tres dits que pertanyien a dinosaures teròpodes. Estes petjades en qüestió les va descobrir el catedràtic de Medicina de la Universitat de València Nicolàs Ferrer i Julve, que era veí de Mirambel, a Terol. Acompanyem Paco Gascó-Lluna, el paleontòleg col·laborador de La via verda , i el doctor en Paleontologia José Miguel Gasulla fins al jaciment icnològic de la Vallivana, que té una antiguitat d'uns 140 milions d'anys. Gasulla ha explicat com va ser aquella troballa, també com eren aquells dinosaures, com vivien i què menjaven. Cal destacar que les primeres trobades de petjades de dinosaures a la Península Ibèrica estan registrades a la zona de Morella i a Utrillas (Terol).

A la comarca dels Ports i amagat entre profunds congosts i penya-segats naix el riu Cervol. Un curs d'aigua que després de recórrer quasi cinquanta quilòmetres desemboca al costat de Vinaròs. A Morella l'anomenen amb l'antic topònim, riu de les Corses. Un equip de La via verda ha volgut acostar-se fins allí per a conéixer el naixement d'este riu autòcton, d'aigües transparents i extraordinàriament blaves.

Els forns de calç de Llutxent s'usaven fins a finals dels anys 70 del segle XX. Este ofici era una de les principals activitats econòmiques i font d'ingressos en la localitat, utilitzada per a calcinar la pedra calcària i obtindre calç viva, que després s'usava en la construcció i en l'agricultura. El forn de calç és una estructura construïda amb la pedra en sec. Allí dins treballaven de sis a huit persones. Tenen quasi tres metres de diàmetre i cinc metres d'alt i quan s'encenia ja no es podia apagar. Calia estar coent la pedra tres dies. Allí dins tota pedra cuita acabava convertida en calç, s'anomenada calç viva. No podia estar en contacte amb l'aire o es convertia en pols. Era un treball molt perillós. De la mà de La via verda recorrem la ruta dels forns de calç de Llutxent. Al llarg del recorregut descobrim com es construïen i com era el procés per a transformar la pedra en calç viva, fonamental per a la construcció. Estos forns de calç, part de l'arquitectura de pedra en sec de la zona, han sigut declarats patrimoni de la humanitat. Parlem amb Pep Estornell, de l'associació Pedra i Calç i amb Joan Mahiques, de l'Associació Cultural El Surar.

De la mà de Kassim Carceller i Esteban coneixem una festa antiquíssima que se celebra a la Mata, a la comarca dels Ports. És la Festa de l'Onso, o també la Festa de l'Os, i té a veure amb el pas de l'hivern a la primavera i, atenció, amb la possible presència d'estos animals a la Comunitat Valenciana. De fet, es pensa que fa mil anys hi havia ossos bruns a l'interior de Castelló. Una dita, fer l'onso, va portar este investigador a aprofundir en la festa i el ritual. Per ser festes paganes no relacionades amb la religió, han passat més desapercebudes. És una festa del món rural antic.

A Fageca, al Comtat, s'han reunit recentment experts de l'art de la pedra en sec. Un art que des del 2018 està declarat patrimoni cultural immaterial per la Unesco. Ismael Vidal, l'alcalde de Fageca ha explicat a l'equip de 'La via verda' que al poble s'ha volgut reunir tota una representació d'esta disciplina, per tal de conéixer projectes amb viabilitat econòmica. Una tècnica que alguns veïns del poble hui en dia s'ensenyen per a aplicar-la. Tot per a recuperar la tècnica dels avantpassats. A esta jornada hi ha hagut representants de municipis amb presència de la pedra en sec, com es el cas de Silvia Colom, alcaldessa de Vilafranca. Tot per a mantindre, difondre i dinamitzar el patrimoni cultural valencià.

La polifacètica Mayrén Beneyto ha obert a l'equip de 'La via verda les portes de sa casa de Beniarbeig, a la comarca de la Marina Alta. Un lloc amb una vegetació exuberant i ple de records familiars. Al poble, el seu besavi va crear una fundació, la Fundació Santonja, el 1931 perquè els xiquets i xiquetes del poble anaren a l'escola i va construir cases per al mestre, la mestra i dos escoles que en aquell any segregaven per gènere. Beneyto, coneguda per haver estat més de dos dècades al capdavant del Palau de la Música de València, actualment col·labora com a cronista de societat en el magazín de la vesprada d’À Punt. I entre els seus últims èxits estan el d'haver-se convertit en una influenciadora en Instagram, xarxa on suma més de 16.000 seguidors. Un reportatge de Carme Bort amb imatges de José Luis Ferrín i Rafa Vallés.

L'essència mediterrània i el segle XVII inspiren l'empresa de brodats Eusebio Sánchez. Les flors i la natura en general han sigut tradicionalment font d'inspiració a l'hora de dissenyar teixits. Hem visitat a Xirivella l'empresa Eusebio Sánchez, una empresa valenciana fundada en 1952, una empresa amb més de 70 anys de vida, especialitzada en brodats i randes. La seua directora general, Pampa Ballester, ens ha explicat el mètode d'elaboració i com l'essència mediterrània està darrere de cada detall. També una part de la seua inspiració prové de dissenys del segle XVIII, una època on tots els dissenys eren motius florals. La indumentària valenciana també és molt important per a esta casa. Per la seua trajectòria, dissenyadors de la talla de Lorenzo Caprile i altres fan possible que els seus teixits estiguen presents en les millors passarel·les de moda internacionals. Un reportatge de Carme Bort amb imatges d'Isra Navarro.

L’alumnat d’un institut de Nules, a la Plana Baixa, està duent a terme un projecte amb l’objectiu d’aconseguir que reconeguen la gallina del Maestrat com a nova raça autòctona valenciana, i pretenen que obtinga el reconeixement oficial a nivell nacional. Al centre educatiu, treballen intensament per a definir el patró genètic necessari per a l'homologació. Amb esta iniciativa, aspiren a convertir la gallina del Maestrat en la primera raça aviària autòctona de les comarques del nord i en la tercera reconeguda a la Comunitat Valenciana, després de la gallina de Xulilla i la d’Alacant. Verónica Tarazona ha elaborat el seu treball final de màster centrant-se en esta raça. El següent pas és presentar l’estàndard racial a Fesacocur, l’associació responsable de la catalogació de les races autòctones a Espanya. Esta varietat de gallina es va recuperar i començar a criar en un mas d’Atzeneta del Maestrat. Santiago Agustina, l'alcalde, ens ha explicat que son pare les va trobar al mas i va començar a criar-les. Actualment, se’n reconeixen dos varietats: la leonada i l’albardusca. Un reportatge d'Abel Campos.

Anem fins als peus del Montgó, en concret al terme de Jesús Pobre (la Marina Alta), al seu rebost silvestre per a trobar plantes silvestres que es poden menjar. Seguim els consells de la cuinera Vanessa Bustos, una experta recol·lectora que ens dona unes nocions bàsiques per a triar les plantes més adequades. Amb ella hem trobat des de la popular ruca fins a la ravenissa ('Diplotaxis erucoides'), més coneguda entre els cuiners i especialistes en herbes com el wasabi mediterrani. A més a més, Vanessa ens ha proposat una recepta ben senzilla que porta flors i altres elements molt saludables. Cuinar gal·letes amb herbes. Un reportatge de Fèlix Tena.

L'Ajuntament de Calp (Marina Alta) està d'enhorabona. Ha nascut la marca Gamba Blanca de Calp. L'Ajuntament en acabar el període d'al·legacions, com que no s'ha presentat  cap , té previst registrar el distintiu oficialment en unes setmanes, a l'Oficina Espanyola de Marques i Patents. La gamba blanca de Calp és un producte pesquer característic del litoral de Calp, que des de fa deu anys entra en grans quantitats a la llotja. Un crustaci considerat fonamental per a la conservació del sector pesquer al municipi. L'equip de 'La via verda' ha entrevistat Paco Català, patró major de la Confederació de Pescadors de Calp, i amb Mariola Mulet, regidora de l'àrea de la Mar i la Terra. Paco Català ha explicat quines son les diferències amb les gambes d'altres llocs: "És molt saborosa, més salada". Un reportatge de Cristina Lavara amb imatges d'Ismael Varó.

Cada vegada més gent s'anima a tindre gallines, ja siga per gust o per l'encariment dels ous. En estos casos, es tracta d'animals per a l'autoconsum. Des del 2024, és obligatori inscriure-les en un registre oficial per tal d'actuar en casos de grip aviària. Parlem del Registre d'explotacions d'aus de corral per a autoconsum de la Conselleria d'Agricultura, Aigua, Ramaderia i Pesca. Cal informar-se bé de com registrar-les per tal d'evitar la sanció que pot arribar fins als 3.000 euros per exemplar no registrat. L'equip de La via verda ha entrevistat Eugenia Piquer, propietària de gallines d'autoconsum i a Plàcido Gimeno, gerent de La Granja Garden, qui ens ha explicat amb tot detall com fer el registre.

Es va criar mamant d'una cabra. Literalment. Ell és Vicente Sanchis i és l'últim pastor de La Font de la Figuera. Amb ell acaben tres generacions de pastors. Ha arribat el moment de la jubilació per motius de salut. A este terme municipal antigament hi havia més d'una desena de ramats. Un ofici que va minvant any rere any. Vicente és fill i net de ramaders i el seu ofici l'ha viscut des de ben menut. Cada dia ix a pasturar. Un equip de La via verda l'ha acompanyat en un dels seus passejos. Un reportatge de Maria Sánchez.

Marian i sa mare, Pepa, produeixen vinagre de manera artesanal a la Barraca d’Aigües Vives, i no utilitzen vi. Ja acumulen més de deu sabors diferents. Fan vinagre de faves, i no és l’única delicatessen que elaboren. També en tenen amb gust de caqui, garrofa, carxofa, argilaga, mel, flor del taronger, magrana... fins i tot de kombutxa. L’últim sabor que han tret és de carabassa. Tots els sabors els elaboren a partir de vegetals i també de fruites. Aprofiten el producte de proximitat valencià, el fermenten i es pot consumir durant tot l’any. De l’argilaga, Marian destaca les propietats beneficioses per als ronyons i el seu aroma, molt semblant al de la flor del taronger. A més, arreplegar argilaga contribueix a netejar les muntanyes.

En obrir la nevera, quantes vegades ens sorgeixen dubtes sobre si un aliment encara es pot menjar o ja no és recomanable, pel fet de tindre'l uns dies. Tres científics de la Universitat Miguel Hernández d'Elx han guanyat el Premi Europeu Jove Investigador. La seua aportació: unes etiquetes biodegradables que canvien de color quan un aliment està roín i no es pot menjar. Un projecte que a més d'evitar intoxicacions, també ajuda a reduir residus alimentaris.