Capítol 6. Boira, Blitz i BBC

El Regne Unit no fou una destinació massiva per als exiliats republicans, no fou com França, Mèxic o l’URSS. Però a Anglaterra, i especialment a Londres, acabaren uns quants milers d’espanyols, la majoria acadèmics, periodistes, escriptors... Foren exiliats d’alt nivell social i cultural, encara que molts sobrevisqueren en el desterrament treballant en ocupacions molt inferiors a la seua formació. Fugien de les bombes i dels juís sumaríssims, però caigueren en una ciutat, Londres, que estava per patir el que anomenaren el Blitz, els bombardejos massius a què els nazis sotmeteren la capital de la boira. També al port de Southampton, tan prop del continent, arribaren vora quatre mil xiquets de la guerra que fugien de la barbàrie de Gernika en 1937, i encara hem pogut parlar amb alguns d’ells, ja quasi centenaris. Alguns exiliats treballaren en el servici en espanyol de la BBC, una de les institucions més britàniques que es poden trobar, lluitant des de les ones perquè el nazisme no s’estenguera per Europa. Altres, com l’escriptor valencià Vicente Soto, arribaren molt més tard, en els anys 50, però fugint d’un règim que asfixiava els que no seguien les normes del Movimiento.

Paco Robles era només un xiquet de 9 anys quan va embarcar-se en un viatge sense tornada. El vapor La Habana carregava vora quatre mil xiquets evacuats de la guerra, acceptats pel Govern britànic després de conéixer la barbàrie del bombardeig de Gernika a mans de la Legió Còndor de la Luftwaffe: Fuimos a Southampton, y después a un campo donde había unas 400 tiendas de campaña, y ahí vivíamos unas ocho personas, todos juntos... Estuvimos ahí dos semanas, después nos llevaron a colonias, algunos estuvieron más tiempo. Todos cogimos sarna, ¡qué picores!, y lo que tocas se contamina, así que teníamos que usar guantes. Y nos llevaron a la colonia de Ipswich, que 100 de nosotros acabamos en esa colonia muy buena, que estuve hace poco con Miguel Portillo —ahí estuvimos 10 meses—, y después a otro sitio, muy vieja, de la guerra del 14, y de ahí, cuando se cerró esa colonia, en menos de un año, nos llevaron a Carlyle. ¿Saben dónde está eso? Frontera con Escocia, en la frontera, ¡qué frío...! Y se deshizo la colonia... ¡Había más de 52 en Inglaterra!

Paco ens parla des de sa casa a Norfolk, al nord de Londres, un adossat molt anglés que la British Airways va construir per als seus empleats. Té 98 anys, i una memòria prodigiosa: Fuimos cambiando de colonias, y en una nos cayó una bomba encima. Éramos 60 y era casi la una de la mañana, un avión lo habían cogido por tres focos y estaban tirándole cañonazos, pero no les daban y tiró una bomba, porque nosotros estábamos muy cerca de Borehamwood, no sé si conoces Borehemwood..., que durante la guerra era de fábricas de guerra. Cuando cumplí los 14, empecé a trabajar en una fábrica de municiones, donde hacían obuses para la Marina, y yo ayudando al que trabajaba allá; cuando se separaba, yo seguía, y eso es lo que hacía a los 14 años aquí...

I molt prop d’on arribaren Paco i els seus companys, en la Biblioteca Hartley de la Universitat de Southampton, es troba una de les majors col·leccions del món d’objectes i manuscrits sobre els refugiats. Volen reconéixer així el paper de la ciutat portuària britànica com a porta d’entrada al Regne Unit. Tenen arxius sobretot de l’èxode dels jueus, però també hi ha set milions de cartes, documents, llibres de receptes, publicacions, joguets i fotografies dels xiquets espanyols que arribaren l’any 37. Parla Karen Robson, conservadora de la Hartley Library: En essència, genial: un recurs paral·lel molt interessant, que encaixa amb el grup de refugiats bascos també. Es poden vore molts, molts paral·lelismes entre la situació dels xiquets bascos que van arribar en 1937 i els xiquets jueus que van arribar entre el 38 i el 39, i crec que possiblement la història dels refugiats bascos no és tan coneguda.

Perquè Paco i la resta de xiquets van vindre fugint de les bombes, i van arribar a un Regne Unit en ebullició a punt d’entrar en la Segona Guerra Mundial. Winston Churchill va llançar arreu del món per les ones de la BBC el seu discurs més famós...

Aquest so és d’avions i bombes reals, captades eixos dies pels micròfons de la BBC. Londres fou castigada des de l’aire en el que es coneix com el Blitz: la Luftwaffe va arribar a bombardejar la City totes les nits durant dos mesos seguits. Un milió de cases foren destruïdes i mataren prop de quaranta mil persones. Molts dels xiquets havien tornat ja a Espanya, però el pare de Paco estava en una presó franquista condemnat a trenta anys, i sa mare estava convençuda que a Anglaterra estaria millor. Després va fer-se una vida en un Londres que a poc a poc recuperava la normalitat, tot i les penúries de la postguerra.

Visitem a Manuel Moreno en sa casa del barri de Notting Hill, molt prop de la zona on van acabar vivint la majoria d’exiliats espanyols, a Portobello Road. Ell va nàixer ja a Londres, però son pare va fer la Retirada per França.

El pare de Manuel, Juan Moreno Linares, va seguir lluitant contra el feixisme, però des de Londres: Se juntó con el War Office, con el Ministerio de Guerra británico, como chófer para ellos, para mover armamentos o lo que fuera. Y él, en ese tiempo, estaban empezando a formar un equipo armado, con la cosa de Alemania en la guerra contra los fascistas, entonces ayudó el Día D. [...] Se juntaron con otros republicanos, como siempre, unidos por la política. Aquí se formó con Juan Negrín –el ministro– un hogar, que está aquí al lado, en Inverness Terrace, number 22, y nosotros, yo y Simón Martínez, que trabaja conmigo sobre los niños vascos, estamos tratando de tener una placa en la calle del hogar; sabes..., es muy complicado, los británicos son muy especiales, ¡ja, ja!, raros...

Manuel Moreno en arribar la pau va muntar una empresa d’importació de vins amb molt d’èxit, Moreno Wines. Es va casar amb una espanyola, també una xiqueta de la guerra. Al seu fill ara li costa parlar espanyol, però no vol oblidar tot el que els seus pares van passar.

Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, de quatre mil xiquets de la guerra en quedaven tan sols uns 250. Però la mare de Carmen havia arribat com a mestra, acompanyant els menors, i estava en la llista negra dels que no podien tornar a Espanya: Yo, siendo hija de los 50 y 60 y muy feminista, la acusaba de no hacer nada de su vida... hasta que, cuando ya era muy mayor, empecé a darme cuenta, y qué vergüenza pasé después. Porque llegas a una edad en que te das cuenta de que no hablan el inglés como las demás, y de que comes diferentes cosas a los demás, comes cosas extrañas, como tortilla de patatas, lentejas, garbanzos, aceite de oliva, y todas estas cosas que son muy distintas a lo normal. Con los años quieres saber más, y especialmente creo que a los 40/50 años te das cuenta de que tus padres existían antes de darte a luz a ti, y quieres saber más... A la mare de Luis Jarrero la confonien amb l’au-pair els companys d’escola, perquè parlava en espanyol: Yo decía que yo era medio inglés y medio vasco o medio español, pero hace poco digo, me di cuenta: si no tengo nada de inglés, ¡soy español de pura cepa! Y ahora, por la ley de memoria histórica, saqué la nacionalidad española.

Però no tots els exiliats republicans arribaren durant la guerra, o només acabar: n’hi ha altres que isqueren d’Espanya molt més tard, però amb una motivació política clara. És el cas de l’escriptor valencià Vicente Soto. Va combatre amb la República en el front de Madrid i fou amic de Max Aub i d’Antonio Buero Vallejo. Tot i això, va evitar la presó al principi, però no les represàlies als perdedors de la guerra. Soto va exiliar-se amb la seua dona el 1954, i a Londres va treballar de llavaplats en el Soho. La ferida dels exiliats fou un tema recurrent sempre en la seua obra. Va guanyar el Premi Nadal en 1966, tot i que probablement el desterrament ha provocat que siga un autor molt desconegut en la seua pròpia terra. Soto va col·laborar també com a periodista en la BBC. 

La ràdio s’havia convertit abans de la Segona Guerra Mundial en una arma propagandística de primer orde, que servia per a transmetre a tot arreu els discursos electritzants de Churchill o el del rei Jordi VI, el pare d’Isabel II, que, tot i tartamudejar, va saber arribar al cor dels anglesos. La BBC necessitava un altaveu arreu del món, i el World Service va arribar a emetre programació en 45 idiomes. La Voz de Londres, que així es va anomenar l’emissió per a Espanya i Amèrica llatina, fou un bon refugi per als republicans. Salvador de Madariaga, José Castillejo, el poeta Luis Cernuda o Wenceslao Carrillo (el pare de Santiago) treballaren per al servici en espanyol de la BBC ràdio. Lamentablement, en aquella època les gravacions es feien en discos que es reciclaven per a aprofitar-los, i no s’han conservat.

Però el locutor i periodista més conegut de La Voz de Londres fou Arturo Barea, l’autor de La forja de un rebelde, la gran trilogia autobiogràfica en què relata la seua experiència en la Guerra Civil. Barea va exiliar-se a Londres amb la seua dona, Ilsa. Barea es va fer tan famós que l’any 1956 va fer una gira per Sud-amèrica. I la BBC sí que va conservar una gravació d’una entrevista que l’escriptor va concedir a l’Argentina.

Michael Portillo és molt conegut al Regne Unit, entre altres coses perquè és presentador de programes de viatges en la BBC, però també per un passat polític molt actiu. Michael fou membre de la Cambra dels Comuns i ministre i secretari d’Estat en el gabinet de Margaret Thatcher i John Major, perquè és un tory, un membre del partit conservador. Michael ens rep en sa casa, a Westminster, el millor barri de Londres. Ha escrit una biografia de son pare. Luis Gabriel Portillo: fou viceministre durant la República, i professor de Dret en la Universitat de Salamanca. Portillo està darrere d’una de les escenes més mítiques de la Guerra Civil: l’enfrontament entre el que aleshores era el rector d’eixa universitat, Miguel de Unamuno, i el fundador de la Legió, Millán Astray, quan el vell professor va dir al militar: “Venceréis, pero no convenceréis”.

Sembla britànic al cent per cent: presentador estrela de la BBC, exministre amb Thatcher, pèl-roig i grandot, amb trets físics clarament heretats de sa mare escocesa... Tú dices que yo me siento totalmente británico, pero no estoy de acuerdo; no es así: me siento también en gran parte español. Es verdad que he hecho la carrera aquí, en el sentido inglés, mi profesión, pero siempre he viajado mucho, he mantenido contacto con España. 

Josefina Antolín no va tornar a Espanya perquè també son pare estava en una presó de Franco, i sa mare, diu, ho va perdre tot. Després es va casar amb un anglés, i a Espanya ha vingut només de vacacions: De pequeña no te das cuenta de eso. ¿Quiere usted decir que no me gusta Inglaterra más que España? Yo me encontraba muy bien con los ingleses. Hay mucha gente que dice que no son muy amigos; pero yo, donde voy, hago amigos. Para mí Inglaterra ha sido muy buena, eso sí que lo puedo decir, porque la vida mía, gracias a Dios, ha sido buena. Lo peor es no tener a mi marido, que ya no está. Pero la vida es así. Ahora tengo a mi hijo, claro. La vida ha sido en algunos momentos muy triste; otros, encantados. Pero la vida es así. Los amigos me dicen: “tú todavía eres española”; pero yo digo la verdad: no lo sé. Los ingleses se portaron muy bien conmigo, y yo les quiero mucho a ellos.

Això és la versió web del capítol 6 d’“#El mur: memòria i exili”, titulat “Boira, Blitz i BBC”. És un pòdcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes. 

En aquest reportatge han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació; Lola Bañón i Carmen López en la redacció i locució; l’actor Josep Manel Casany donant veu a Winston Churchill; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso; Carmen Amoraga, en la gestió de continguts per a xarxes socials; en l’edició i la realització sonora, Xavier Martínez, d’Arkana Media; Producció executiva À Punt Mèdia: Inés Mengual; continguts À Punt Mèdia, Xelo Ribera; correcció lingüística, Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del pòdcast és una versió del “Bella ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

El projecte és una coproducció de la Universitat de València, ACICOM i À Punt, amb el finançament de la Delegació de Memòria Democràtica de la Diputació de València.