Capítol 4. Els xiquets de la guerra i el poder de les ones
L’URSS va acollir amb els braços oberts els republicans que buscaven la pau comunista a Moscou i Leningrad. Però es trobaren de seguida immersos en la lluita amb els nazis en una Segona Guerra Mundial, que va provocar la mort de vint milions de russos en el front oriental. Els xiquets de la guerra anaven només per a uns mesos, però molts no tornaren a vore mai el seu país.
En acabar la guerra arribaren a l’URSS uns 1.300 adults, la majoria clarament alineats amb l’ideari comunista. No molts, si comparem amb els que van anar a altres països. Però, en canvi, l’enviament de xiquets de la guerra, que així anomenaren estos exiliats que no triaren ser-ho, fou massiu. El primer barco cap a Rússia va eixir de València amb només 72 xiquets. Però, de seguida, els bombardejos de la Legió Còndor, especialment al País Basc i a Astúries, van provocar l’eixida d’uns 3.000 xiquets d’edats entre els 5 i els 12 anys, que van deixar arrere els seus pares. Pensaven que, tot i el clima dur i l’idioma indesxifrable, se salvaven així dels rigors de la guerra, de la fam i de la crueltat dels atacs a objectius civils. Però, de seguida, es trobaren de front amb la Segona Guerra Mundial, i després amb la feroç repressió estalinista. La immensa majoria no tornaren mai a vore els pares. Alguns, els afortunats, pogueren comunicar-se amb ells per carta. Hem seguit el seu rastre a Moscou, a Sant Petersburg. També molt prop, a casa nostra, hem trobat xiquetes de la guerra que recorden, com si fora ahir, el moment en què la seua vida va canviar per a sempre.
Conchita Rodríguez parla de son pare, de qui va despedir-se quan tenia 4 anys al pujar amb els seus germans al barco que la va dur a Sant Petersburg. Mai el tornaria a vore. Sa mare va eixir fugint dels bombardejos cap a Barcelona i va morir de camí, deixant-los a soles. Per mediació de la dirigent comunista Dolores Ibárruri, Pasionaria, els van portar a Rússia.
Conchita mai va oblidar els seus pares, però va refer la seua vida. Es va casar amb un rus, i va tindre una prolífica carrera com a escultora. Ens trobem amb ella en el Centro Español de Moscou, una segona casa per als exiliats republicans i els seus descendents. Però, per a trobar xiquetes de la Guerra, no cal anar tan lluny...
Parlem amb Mercedes Hernández en sa casa d’Alfafar. Des de la seua finestra veiem un ample descampat, que es va convertir en un llac de fang i cotxes negats en les inundacions de la DANA. Ací és on viu amb la seua filla des de fa 34 anys.
Mercedes va eixir del port de Bilbao quan tenia tan sols 6 anys, en 1938. Encara estaven en el barco quan la ciutat va caure en mans dels feixistes. Es va allunyar de la misèria i de la violència de la Guerra Civil; però pocs anys després els nazis invadien l’URSS, i els xiquets espanyols, tan lluny de casa, tornaren a patir els bombardejos de la Luftwaffe.
En la batalla de Stalingrad de què parla, clau per a la victòria sobre el feixisme, moriren dos milions de persones. Mercedes va sobreviure, va estudiar una carrera, es va casar amb un letó i va treballar a Riga molts anys com a economista d’una hidroelèctrica.
Visitem el Centro Español de Moscou, on ens reben un grapat de socis amb un esmorzar en què no pot faltar la truita de creïlles i el vi de Rioja. Parlem amb Enrique Veintimilla, que fou secretari del centre molts anys. No es considera xiquet de la guerra, però per molt poquet, perquè va nàixer a Moscou l’any 38. Son pare, Jose, de Casinos. Sa mare, Juliana, de Llíria.
El règim no els admetia perquè sospitava d’ells, i l’aparell comunista tampoc els deixava anar. Fins a l’any 56, quan finalment es va firmar un acord, i alguns decidiren per fi tornar. Altres, després de quasi vint anys a l’URSS, es quedaren per a sempre.
Mari Tere Casero Bagaterova va nàixer ja a Rússia, i encara no entén com la seua iaia va deixar anar els set germans, tots junts, tots tan desemparats... Son pare i els germans van estar en la residència número 8 a Leningrad. Mai va tornar a vore sa mare. Va començar a treballar, es va casar amb una russa. I va decidir anar a Espanya. Però la dona no es va adaptar, i amb Mari Tere emprengueren el retorn. Ella és ara la presidenta del Centro.
Entrem en casa d’Olga Arlanskas, en el centre de Moscou, on llig un llibre amb el seu fill. Olga té poc més de 40 anys, és productora de cine, i ningú diria que té origen espanyol. Va tornar amb son pare als 10 anys a Bilbao, i en l’escola li deien la russa, la rossa..., fins que va aconseguir integrar-se i ser una més. Però després es va casar amb un rus i va tornar. La seua iaia fou xiqueta de la guerra, i Olga té clar que a Espanya difícilment hauria estudiat una carrera. Carmen Pinedo, que fou ajudant de la Pasionaria, no pogué tornar a abraçar sa mare.
Radio España Independiente, La Pirenaica, fou tot un referent de la lluita antifranquista. La va crear el Partit Comunista d’Espanya com una via d’informació i propaganda cap a l’interior. Sempre des de la clandestinitat, va començar a emetre en el 41 des de Moscou. A l’acostar-se els nazis, es traslladen a Ufà, i després a Bucarest. Això d’emetre des dels Pirineus sempre fou un mite. La seua recepció fou vigilada i castigada en l’Espanya de Franco, però les emissions foren contínues fins a l’any 77. Dolores Ibárruri va fundar, dirigir i va fer discursos en La Pirenaica durant molts anys. Ens entrevistem amb Lola Ruiz-Ibárruri Sergueieva, la neta de Pasionaria, en sa casa en el centre de Madrid.
Pasionaria, la que és símbol etern de la República i de la llibertat de les dones, va morir fa 35 anys, però els seus discursos electritzants es recorden encara. La seua veu es va apagar, i molts dels seus parlaments no es van conservar, com en el que va popularitzar el lema de la resistència al feixisme “No pasarán”, o com el que va escriure per a despedir els voluntaris de les Brigades Internacionals. Gràcies a la col·laboració d’experts de la Universitat de València en intel·ligència artificial generativa, hem aconseguit que torne a parlar. Fou l’oradora més famosa de la República, i els seus discursos han passat a la història per l’apassionada defensa de la igualtat sense por a les conseqüències de la lluita. I ens preguntàrem...: si hui visquera, què diria? Com seria la seua arenga? I pot la IA fer que Pasionaria parle valencià?
Anastasia és una alumna del col·legi Cervantes de Sant Petersburg, que ens mostra el major orgull d’esta escola: el seu museu dedicat als espanyols que van defendre Leningrad dels nazis en la Segona Guerra Mundial. Ens acompanya en la visita Stanislav Viazmenski, que treballa en l’agència oficial russa d’informació TASS. Des de fa molt de temps, investiguen per a difondre la tasca dels herois espanyols que lluitaren en el front oriental de la Gran Guerra Pàtria, com anomenen allí la Segona Guerra Mundial, especialment en el Setge de Leningrad. Més enllà dels voluntaris de la División Azul que ajudaren els nazis, molts dels que foren xiquets de la guerra moriren en la lluita per defendre la seua terra d’adopció.
Jorge Diéguez Cobo va nàixer a Espanya, però als huit mesos se’n va anar a Moscou, on va residir fins als 17 anys. Un dels seus iaios fou afusellat al tornar a Espanya en el 42; però del que parla és de l’altre, el comissari de policia que va dirigir la txeca de Santa Úrsula a València. Fou un dels llocs negres de la repressió republicana en els temps descontrolats de l’inici de la Guerra Civil, d’on eixien les saques per a afusellar ciutadans només per ser de dretes.
El net del que després fou agent de la NKVD, la policia secreta de Stalin, sent un amor incondicional per Rússia, el país que els va acollir. La seua família a penes parlava del passat, però ell ha volgut saber-ho tot, inclús allò del que ningú pot sentir-se orgullós:
Això és la versió web del capítol 4 d’#El mur: memòria i exili, titulat “Els xiquets de la guerra i el poder de les ones”. És un pòdcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes.
En aquest reportatge han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació; Lola Bañón i Eduard Torres en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso; Carmen Amoraga, en la gestió de continguts per a xarxes socials; en l’edició i la realització sonora, Xavier Martínez, d’Arkana Media.
En el projecte d’Intel·ligència Artificial Generativa emprada per a recrear la veu de Dolores Ibárruri, Pasionaria, han participat: Pedro Morillo Tena (IRTIC / UV), Emilio Soria Olivas (ETSE / UV), José Luis Herranz Ruipérez (Vocality / PCUV), Ángel Guevara Ros (Vocality / PCUV), Daniela Cerutti (CDIUV / UV), i Carmen Amoraga, que ha redactat els textos de la Pasionaria.
Agraïm especialment la col·laboració de l’Arxiu Històric del PCE (AHPCE) i del seu director, Juan Manuel Andrés.
Producció executiva À Punt Mèdia: Inés Mengual; continguts À Punt Mèdia: Xelo Ribera; correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín. La sintonia del pòdcast és una versió del “Bella ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.
El projecte és una coproducció de la Universitat de València, ACICOM i À Punt, amb el finançament de la Delegació de Memòria Democràtica de la Diputació de València.
