Si a França trobaren l’infern, a Mèxic aterraren en el cel. Cap exiliat o descendent parla malament de l’acollida que els van donar. La situació fou complicada, és clar, perquè la distància és molta, i el xoc cultural terrible; però en el país nord-americà trobaren la pau, un país que creixia lluny de la guerra, que apreciava els bons professionals, els intel·lectuals, els artistes, que floriren en llibertat.

Arribaren uns 25 mil espanyols, la majoria pel port de Veracruz. També xiquets de la guerra, vora 400, que anomenaren els de Morelia, perquè els van acollir en eixa ciutat de Michoacán, en el centre del país. Els refugiats crearen institucions d’ensenyança que encara existeixen i que albergaren els seus fills, com el Colegio Madrid o l’Intituto Luis Vives, o el COLMEX, que és hui en dia una prestigiosa universitat i centre d’investigació. Molts artistes i escriptors d’origen valencià s’establiren a Mèxic: el cronista més gran de l’exili, Max Aub, Josep Renau, Manuela Ballester i els seus germans i germanes, el poeta Tomás Segovia, l’arquitecte Félix Candela, l’alacantí José Alonso, que fou director general de Seguretat de la República. De tots ells, busquem el rastre, l’herència, els descendents.

Carlos Renau és nebot del gran artista valencià Josep Renau, que fou director general de Belles Arts en la República, el que va traslladar les obres mestres del Prado a València per a guardar-les dels bombardejos, el que va encarregar a Picasso que pintara el Gernika. Conserva en sa casa de la Colonia Banjidal una bona col·lecció d’obres dels seus tios Josep i Manuela. Se sent més mexicà que espanyol, però no vol oblidar els seus orígens: Cuando voy a Valencia, recuerdo y veo lugares que me evocan muchas nostalgias de lo que mis padres nos contaban y nos decían, y nos reseñaban, pero son lugares con cierta distancia, como lejanos… Nosotros ya nos integramos en este país.

Josep Renau arriba amb la seua dona, l’artista Manuela Ballester, amb els germans d’aquesta, també artistes, Tonico, Rosa i Josefina. Una àmplia família que s’ha de mantindre. I comencen a treballar frenèticament, tirant d’amistats prèvies, com la del muralista Alfaro Siqueiros. Una de les primeres creacions de Renau és El retrato de la burguesía en què també col·labora Manuela.

Josep Renau deixa molt més rastre artístic a Mèxic. Pinta cartells del cine en què triomfaria també Luis Buñuel.

Cartells de cine mexicà de Josep Renau

o per exemple uns murals en el restaurant Lincoln, encara obert en el centre de la capital.

En un mercat d’art, que ací anomenen El Bazar del Sábado, trobem a Roseta, filla de Josefina Ballester, que ven els seus gravats junt amb el seu home, mexicà.

Ací els republicans trobaren faena, prosperaren, tingueren fills, i trobaren a faltar la seua terra. Mira que és gran aquest país, i gran part es concentraren als voltants del carrer de López, just en el centre històric, al que anomenen via de l’exili espanyol. Ací trobem encara obert el Café Villarías, tota una institució. On fotografies de Santoña decoren les parets, i els empleats porten una bandera republicana en la mànega. 

Fem un bot de 10 mil quilòmetres per a tornar a València, a l’Ateneu Mercantil, on Rafael Segovia, la seua dona i la filla preparen una exposició amb obres del seu iaio. Juan Estellés fou director del manicomi de València i comunista: va eixir de València en el 39 i va continuar pintant tota la seua vida: a Mèxic va deixar vora un miler d’obres, que ara el seu net vol que es coneguen en la que sempre va considerar sa casa.

És una de les característiques de l’exili: les famílies es barregen i entremesclen. Rafael és també fill del poeta Tomás Segovia, que va arribar a Mèxic junt amb els seus cinc germans des de València. Parlem amb un altre fill de Tomás, Francisco Segovia, al qual entrevistem en el seu lloc de treball, en l’imponent edifici del COLMEX, el Colegio de México. Ara una universitat i centre de prestigi, que fou fundada per exiliats: Era buen sitio para los intelectuales refugiados, incluso para los no intelectuales, para unos cuantos de ellos por lo menos. Se fundaron asociaciones, se fundaron no solo colegios para los niños refugiados, sino también fábricas. Entre ellos se ayudaban, la Beneficencia recibía a los enfermos, sí tenían donde caer, digamos, los intelectuales aquí, como luego lo tuvieron los chilenos o los argentinos.

María Luisa Capella és la viuda de Tomás Segovia, també filla d’exiliats, i dirigeix el Centro de Migraciones i Exilios de la UNED a Mèxic.

Quedem amb la família Batanero en sa casa, prop del barri de Coyoacán, on està el museu de Frida Kahlo. Els germans Miguel, Pepita i Maribel són fills d’un xiquet de Morelia.

Els xiquets de Morelia arribaren el 7 de juny de 1937, gràcies a les gestions del president Lázaro Cárdenas, l’amic dels exiliats. I foren ingressats en l’internat España-México, en la regió de Michoacán, en el centre del país. Visitem l’escola, encara en funcionament, i parlem amb José Alfredo Jiménez, el seu director: Este colegio es un emblema nacional, es una institución de mucha historia y prestigio. Hay un reconocimiento internacional que se le hace en España a Lázaro Cárdenas del Río y a su esposa Amalia Solórzano, por esta gran obra, tener el gran humanismo de crear una institución para recoger, para atender a los niños que venían de ese Estado con problemas que era España. 

Fotos antigues xiquets de Morelia

Vingueren, com tants altres xiquets de la guerra, per a uns mesos, però molts es quedaren tota la vida. És el cas de Miguel, el pare dels germans Batanero. Ens conta la historia el seu fill: mi padre, desde chiquitín, tenía la ilusión de ser piloto, y se fue con unos amigos al aeropuerto a ver los aviones, y me platican que vino un avión, y se bajó un instructor chaparrito, un hombre muy bajito. Los vio y les dijo: “¡acérquense!”. Y cuando escuchó hablar a mi papá, como español, el sintió una gran simpatía por él. Este hombre era mi tío, José Bastida Porras, hermano de mi madre, y que fue piloto de la República.

Els dos exiliats acabarien sent família, i fundaren una Escola d’Aviació que encara roman oberta a Mèxic, i tota una dinastia de pilots. La família és àmplia, i després de 80 anys mantenen les arrels amb orgull. 

MAX AUB, EL CRONISTA DEL TRENCAMENT

Si hi ha un intel·lectual representatiu de l’exili és Max Aub. Va escriure el Laberinto Mágico, sis novel·les que són el millor fresc que s’ha escrit sobre la Guerra Civil. Parla des de València Teresa Aub, neta i presidenta de la Fundació que porta el seu nom: Él llega después que todos; como estaba en el campo de prisioneros en Argelia después de salir por Alicante, él llega en el 42. Y empieza a sobrevivir, a buscar como mantenerse, y van viendo. Estaban todos muy unidos, aún tenían la ilusión, aunque ya no tanto. Mantienen siempre la idea de que podrán volver, de sobrevivir y mientras darse apoyo mutuo. Fueron muy solidarios, ellos querían restaurar su ideal de sociedad en la República y ya tenían unos valores de solidaridad que luego la guerra les hizo agudizar. 

Max va treballar a Mèxic com a periodista, col·laborador de la BBC, com a guionista per al seu amic Luis Buñuel. I també fou director de la Radio de la Universidad Nacional de México, la UNAM. Parla Benito Taibo, l’actual director i també descendent d’exiliats.

Entrem als estudis d’aquest mitjà de comunicació tan important ací, per a parlar amb la cap de la fonoteca, Yolanda Medina, una experta en l’obra d’Aub:

I de repent, mentre estem fent l’entrevista amb Yolanda, bota una alarma en el seu mòbil. És un terratrémol, que de seguida sabrem que és tan sols d’intensitat 2,5, però amb epicentre molt prop. S’activa el protocol d’emergències, i l’evacuació és immediata.

Afortunadament tot queda en un esglai: els terratrémols formen part de la vida quotidiana dels mexicans. A Xochimilco, una zona molt turística als afores de Mèxic, trobem una estructura molt familiar, perquè se sembla molt a l’Oceanogràfic de la Ciutat de les Ciències. És una construcció feta en 1958 per l’arquitecte amb origen a Crevillent, Félix Candela, que va exiliar-se a Mèxic després de la guerra. Ara treballen contrarellotge perquè l’últim terratrémol va posar en perill la construcció. Andrés López, professor de la UNAM i director de les obres de rehabilitació: Es considerado por la revista The Guardian como el tercer edificio de concreto más bello del mundo, tenemos la fortuna de tenerlo aquí en Xochimilco. Del restaurante Manantiales hay varias réplicas. Este fue el primero, y el que se hizo en el Oceanográfico de Valencia, el último. Entendemos que fue como la idea que tenía Candela para cerrar su carrera con una obra tan extraordinaria como lo era esta estructura, y además en su tierra.

L’Ateneo Español és un impressionant espai cultural al centre de Mèxic on hem quedat amb el secretari de la institució. Pepe Alonso és net d’un alacantí que fou director general de Seguretat de la República. El seu iaio fou tot un personatge, que pogué evitar la guerra si Azaña haguera fet cas de la seua recomanació de detindre els colpistes. Aquest és el títol d’una biografia escrita per l’historiador Pedro L. Angosto. Alonso Mallol estigué en el punt de mira dels franquistes: ell va ordenar el tancament de les seus de la Falange i la detenció de José Antonio Primo de Rivera, al qual va interrogar en persona. Va arribar a Mèxic en 1944, i mai va aconseguir tornar a la seua terra.

Això és la versió web del capítol 3 d’#El mur: memòria i exili, titulat “Els germans mexicans”. És un pòdcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes. 

En aquest reportatge han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació; Lola Bañón, Eduard Torres, Nacho Rausell i Joan Enric Úbeda en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso; Carmen Amoraga, en la gestió de continguts per a xarxes socials; en l’edició i la realització sonora, Xavier Martínez, d’Arkana Media.

Producció executiva À Punt Mèdia: Inés Mengual; continguts À Punt Mèdia: Xelo Ribera; correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del pòdcast és una versió del “Bella ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

El projecte és una coproducció de la Universitat de València, ACICOM i À Punt, amb el finançament de la Delegació de Memòria Democràtica de la Diputació de València.