Capítol 2. Els fills de la Retirada
En gener del 39, quan les tropes feixistes avançaven cap a Barcelona sense remei, mig milió de persones van començar, moltes a peu, una fugida per la frontera de França que es coneix com la “Retirada”. Mig milió de persones protagonitzaren un fenomen migratori sense parangó en la història d’Espanya. Molts d’eixos refugiats acabaren en l’infaust camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. I poc després es trobaren en el pitjor escenari: en una terra invadida pels nazis.
França i la ratlla sempre han estat ahí, com a frontera natural. I si parlem dels exiliats, dels que emprengueren el camí de l’èxode sense saber si tornarien mai, cal contar la història dels que fugiren en tren, en cotxe o sobretot caminant, en un desplaçament brutal que es va fer mentre l’aviació nazi amenaçava amb metrallar les interminables caravanes de persones. El general Franco avançava sense remei cap a Barcelona en l’Ofensiva de Catalunya en gener del 39, i no quedava una altra solució per a evitar els afusellaments i els tribunals sumaríssims que emprendre el camí del nord. Així ho feren mig milió de persones, en un fenomen migratori massiu sense parangó en la història del nostre país. Anarquistes, comunistes i socialistes; el Govern d’Espanya, del País Basc i de Catalunya; fotògrafs com el valencià Agustí Centelles, poetes com Antonio Machado. Gent anònima, molts d’ells també valencians. En arribar a la França que estava a punt de caure en mans dels sicaris de Hitler, van tancar-los en camps improvisats, com l’infaust Argelès-sur-Mer. En ple hivern, sobre l’arena, sense sostre, ni aigua, ni menjar. I quan els refugiats pensaven que havien fugit del franquisme, va resultar que havien arribat a una terra governada pels nazis, en plena Segona Guerra Mundial. De tots ells, a penes queda ningú viu. Però queden molts testimonis dels fills i nets, que mai oblidaran l’empremta que l’exili va deixar en ells.
Lina conta el que li va transmetre son pare, Joan Puig. Joan era un combatent republicà que va estar en el front de Madrid i a les ordes de Valentín González, el llegendari Campesino. El 9 de febrer de 1939 va fugir, creuant la frontera per Molló, i va anar a parar al camp de Septfonds, anomenat el de Judes. Allí es van ajuntar fins a 29.000 espanyols, molts dels quals acabaren en les companyies de treballadors estrangers que construïren trinxeres. Joan va tindre més sort, o fou més llest: va fugir del camp en una visita a la seua germana a Arles. Conxeta conta com va conéixer el seu home. La dona de Joan i mare de Lina està a punt de complir els cent anys. Nascuda ja a Montpeller, però de família valenciana, d’Alfarp i Carlet: Jo Espanya la vaig conèixer de molt petita, però el meu home només tenia el seu poble al cap. Sí, tornar, tornar... Si hagués pogut fer una altra vida... Però ell sempre deia: “quan anirem a casa...”. Sempre, no hi havia un dia que no parlés del seu poble, i quan anava a dormir al vespre, deia: “ves, quan anirem a casa...”. Era la seua manera de recordar... “Ja voràs, allà... Has de parlar català, perquè si no, com ho faràs per a fer-te entendre...? Ja m’entendran, no tingues por... Jo vaig parlar català, a força d’insistir..., i m’ha fet conèixer moltes coses, de la història de Catalunya, dels cantants, i mira, a mi m’agradava molt, fins els valencians, hi ha un valencià que es deia Montllor, Ovidi, m’agrada molt com cantava... i tinc totes les cançons....
Conxeta i Lina ens inviten a dinar a sa casa de Montpeller, estan encantades de contar de nou la història del seu home i pare, Joan, el que sempre volgué tornar i mai pogué. En la conversa es barreja el castellà, el valencià i el francés. En el dinar està també Maria Llombart: és catalana, però treballa de professora d’Història en la Universitat de Montpeller: Sabem que el tema de l’exili té aspectes molt positius: la ruptura, la part de la ruptura, del drama que representa l’exili, però crec que, en el fons, queden moltes més coses, com la memòria de la gent més desconeguda, que em sembla imprescindible, com la memòria de la gent vinculada a la cultura, però no de l’alta cultura, sinó de les classes més mitjanes.
El MUME, el modern Museu Memorial de l’Exili està ubicat a la Jonquera, a pocs metres del pas fronterer que els exiliats van creuar. Fan exposicions, conferències i activitats perquè no s’oblide la Retirada, com per exemple rutes de senderisme que recorren els vells camins que feren els que fugien de la barbàrie dels feixistes. Enric Pujol fou el director del Museu: La història de l’exili, parlem de l’any 39, és la de l’enfonsament del front català. Comença amb la batalla de l’Ebre i la derrota republicana, i després és un recular davant una ofensiva que es demostra que és imparable dels feixistes, i això permet que la gent pugui marxar. Estem parlant de mig milió de persones que se’n van i que, dins d’una lògica de guerra, les estan metrallant, i en unes condicions duríssimes. Tant València com Madrid podran resistir uns mesos, i no podran generar un exili important perquè quedaran assetjats; en el cas de València, sí que hi hagué eixides per vaixell que trauen gent, però molt poca gent...
Punxa ací per a acompanyar una excursió per la ruta que feren els exiliats quan creuaren la frontera amb França:
A pocs quilòmetres de la ratlla trobem açò: així està ara la llarga platja d’Argelès-sur-Mer, una localitat turística francesa ubicada a l’Occitània, a tan sols uns pocs quilòmetres de Cotlliure i la frontera amb Espanya. Està tan prop de Catalunya que no es difícil trobar-se en la seua plaça això: un grup de gent ballant una sardana.
Hi hagué més camps de concentració, però el d’Argelers fou el més gran i terrible. Vora cent mil espanyols, a peu de platja, sense protecció, envoltat de fil d’aram, sense latrines, ni cuina, ni electricitat. Del camp no ha quedat cap rastre en la platja, igual que altres que es van diluir en el no-res. Però en la memòria dels descendents de l’exili, arreu del món, és un record inesborrable. Escoltem talls de descendents gravats arreu del món, amb tots els accents imaginables:
Emilio Cassinello, des de Madrid, però l’exili el va dur a Mèxic, parla de son pare, Jose Alejo, però ell junt amb tota la família també va estar allí; Manuel Moreno parla des de Londres de son pare, Juan, i Margarita de la Villa, exiliada a Mèxic, parla de son pare, Alejandro, encara que ella també va creuar la frontera a peu. Finalment, Michael, des de Londres, parla de son pare, Luis Portillo.
El record es manté, i des d’Argelers alguns treballen perquè els espais i el que va passar no s’oblide. A la platja hi ha un memorial amb els noms inscrits dels que passaren per este lloc negre, i al poble hi ha un xicotet però molt actiu museu que ha arreplegat objectes dels exiliats i que ofereix mapes i testimonis dels fets. La directora és Olga Arcos; son pare, d’origen valencià, va passar també pel camp: Ellos son los primeros en entrar en la resistencia aquí en Francia, en contra del ocupante nazi; de hecho, pagarán un tributo muy duro, acabando muchos internados en los campos de concentración nazis, en el marco de lo que se llamaba la deportación de represión para distinguir de la Shoah.
I enmig del desastre, de la fam, del fred i de les malalties contagioses, els refugiats van rebre una crida del nou dictador que manava a Espanya. Ho va fer en forma de carta remesa als consolats, que es va distribuir pels diversos camps de concentració:
Però Franco no va complir la promesa. Marc Baldó, professor d’Història de la Universitat de València: Estan en camps de deportats mig milió de persones en febrer del 39. D’eixe mig milió de persones, al cap d’uns mesos, la meitat han retornat a Espanya, creient sovint que, si no tenen les mans tacades de sang, no va a passar-los res. No és exactament així, perquè es concentren en camps de concentració a aquesta banda de la frontera, en Espanya, jutjats, condemnats a penes de presó en el millor dels casos, i inclús d’execució. Molts d’eixos exiliats, després de la Blitzkrieg, la guerra rellamp que va portar a Hitler a les portes dels Pirineus, acabarien en camps d’extermini nazis d’Àustria, de Polònia, d’Alemanya. Adrián Mínguez, de l’associació formada per antics deportats i descendents, Amical Matthausen: Los republicanos españoles, los que van a parar a un campo nazi, es debido a su lucha en la Segunda Guerra Mundial. También pasa con los judíos, gitanos, homosexuales, pero en muchas ocasiones el español acaba ahí sin saber dónde va. En esos campos de exterminio conocen el grado máximo de la degradación humana, no entra dentro de ninguna cabeza humana lo que sucedió... El motivo fundamental es porque el mariscal Pétain y el general Franco los ignoran. Pétain dice que no forman parte del ejército francés, y Franco, que no son españoles. Ese es la fórmula por la que los republicanos y republicanas van a parar a los campos nazis.
La senzilla tomba d’Antonio Machado al cementeri de Cotlliure s’ha convertit en un lloc de peregrinació, on els professors expliquen a peu de làpida als seus alumnes qui era el poeta...
Machado, tan vinculat a la República, va creuar la frontera fugint de l’exèrcit franquista com un exiliat més, ja molt malalt, esgotat i ferit de pena, i va arribar a esta localitat costera amb sa mare i el seu germà. Va morir el 22 de febrer del 39, i sa mare, tan sols cinc dies després. Van trobar en la butxaca de la seua jaqueta el que sembla un últim vers: “Estos días azules y este sol de la infancia”. Fou soterrat amb el fèretre envoltat de la bandera republicana, i la família no volgué que el que es va convertir en un símbol de denúncia de la barbàrie franquista sobre els exiliats tornara a Espanya. En la seua làpida mai falten flors, cartes i dibuixos.
Això és la versió web del capítol 2 d’“#El mur: memòria i exili”, titulat “Els fills de la Retirada”. És un pòdcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes.
En aquest reportatge han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació; Lola Bañón i Eduard Torres en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso; Carmen Amoraga, en la gestió de continguts per a xarxes socials; en l’edició i la realització sonora, Xavier Martínez, d’Arkana Media; Producció executiva À Punt Mèdia: Inés Mengual; continguts À Punt Mèdia: Xelo Ribera; correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.
La sintonia del pòdcast és una versió del “Bella ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.
El projecte és una coproducció de la Universitat de València, ACICOM i À Punt, amb el finançament de la Delegació de Memòria Democràtica de la Diputació de València.
