Encetem nou viatge per a contar les històries de l’exili, narrant la diàspora que es va viure a Espanya just després de la victòria de les tropes feixistes. En alguns casos van patir els camps de concentració d’una França sota el règim de Vichy, o van acabar fins i tot en els d’extermini nazi. O van emigrar a Rússia i van iniciar una nova vida, tan lluny de casa. O van lluitar contra Hitler des de les ones de la BBC. Molts casos diferents, amb peripècies divergents esdevingudes en temps convulsos alhora que apassionants. Tots aquests exiliats forçats coincideixen en una cosa: van patir el desarrelament, la pèrdua d’identitat, la tristesa de deixar arrere la seua cultura.

En aquest capítol introductori farem un tast i viatjarem a Sant Petersburg, per a vore com als instituts de secundària els estudiants fan homenatges als exiliats espanyols que defengueren l’antiga Leningrad dels nazis, o a Ciutat de Mèxic, on, després de 85 anys, hi ha fills de l’exili, nascuts allà, però que encara parlen valencià. Vorem l’herència cultural que emigrants forçosos com Josep Renau van deixar tan lluny de casa, i la que els fills i nets de l’exili van rebre. Parlarem amb xiquets de la guerra, aquells que van fugir de l’horror deixant sa casa i els seus pares quan tenien tan sols quatre o cinc anys, pensant que tornarien en uns mesos, i no van tindre més remei que acostumar-se a viure com a òrfens refugiats en els països d’acollida. Els trobarem a Moscou, a Morelia, a Londres, a Southampton, a Madrid o a Alfafar.

Els fills de la Retirada

Conxeta està a punt de complir els 100 anys, i va nàixer a Montpeller, però de família valenciana, d’Alfarp i Carlet. Parla del seu home, Joan Puig, un combatent republicà que va estar en el front de Madrid. Joan va ser un del mig milió d’espanyols que encetaren el camí que s’anomena la Retirada. La fugida a peu creuant pels Pirineus la frontera amb França. Joan va estar en el camp de Septfonds. Parla la seua filla, Lina: Quan van arribar no hi havia res, ni barraques, les han tingut que construir. Mon pare deia que, quan varen arribar era el 12 de març i feia molt de fred i hi havia molta pluja. Tenien que tapar-se amb les mantes que tenien, i que, dos o tres dies després, els arbres no tenien branques ni res, perquè les havien arrancat per a guarir-se: no hi havia res...

Coneixem a Conxeta i la seua filla Lina, que ens inviten a dinar a sa casa de Montpeller. En la taula es barregen el castellà, el valencià i el francés. A França tancaren els espanyols en molts camps de concentració, però el més gran i terrible fou el que es va improvisar a la platja d’Argelès-sur-Mer.

Ara és un paradís turístic, però en febrer del 39 es va convertir en un infern de fam i fred per a vora cent mil espanyols. Damunt de l’arena, sense latrines, ni cuina, envoltats de fil d’aram. De tot allò no ha quedat res a la platja, però al poble podem visitar el museu de l’exili, que dirigeix Olga Arcos: son pare, d’origen valencià, va passar també pel camp: Son los primeros en entrar en la Resistencia aquí en Francia, en contra del ocupante nazi; de hecho, pagarán un tributo muy duro, acabando muchos internados en los campos de concentración nazis, en el marco de lo que se llamaba la deportación de represión para distinguir de la Shoah. 

És l’explicació d’un professor als seus alumnes, just en la tomba d’Antonio Machado. El cementeri de Cotlliure és un altre dels llocs importants de la memòria republicana que han quedat al sud de França. El poeta va creuar la frontera com un exiliat més, ja molt malalt, esgotat i ferit de pena, i va arribar a aquesta localitat costera amb sa mare i el seu germà. Va morir el 22 de febrer del 39, i sa mare, tan sols cinc dies després. Van trobar en la butxaca de la seua jaqueta el que sembla un últim vers: “Estos días azules y este sol de la infancia”. En la seua làpida mai falten flors, cartes i dibuixos. 

Els germans mexicans

Cartells de cine mexicà de Josep Renau

Carlos Renau i la seua dona, Mari, ens reben a sa casa de la Colonia Banjidal, a Ciutat de Mèxic, en un pati ple de llimeres que son pare va plantar. Carlos és nebot del gran artista valencià Josep Renau, l’autor de l’American way of life, que es va instal·lar a DF durant quasi vint anys.

Renau va vindre a Mèxic envoltat d’una fecunda família d’artistes: la seua dona, Manuela Ballester, i els seus cunyats, Tonico, Rosa i Josefina Ballester. Van començar a treballar frenèticament per a sobreviure, i van pintar coses tan meravelloses com El retrato de la burguesía, un mural colectivo, encàrrec d’Alfaro Siqueiros.

En aquest capítol dedicat a Mèxic també seguirem l’obra de l’escriptor Max Aub, que fou director de la Radio de la Universidad Nacional de México, la UNAM. Visitem els estudis d’aquest mitjà de comunicació tan important ací, a la Colonia del Valle, per a parlar amb la cap de la fonoteca, Yolanda Medina:

En un mercat de Ciutat de Mèxic, però de l’art, que ací anomenen el Bazar del Sábado, trobem més descendents de valencians: a Roseta, filla de Josefina Ballester i neboda de Manuela i de Josep Renau. Roseta ven els seus gravats en el que anomenen el Jardí de l’Art. 

Els xiquets de la guerra i el poder de les ones

De Mèxic a Rússia. Fem un bot de més de deu mil quilòmetres per a anar a un col·legi, el Cervantes de Sant Petersburg, en l’origen de la Revolució Soviètica, just a la vora del mar Bàltic.

Anastasia és una alumna d’últim curs de secundària, que ens mostra el major orgull d’aquesta escola, el seu museu dedicat als espanyols que van defendre Leningrad dels nazis en la Segona Guerra Mundial. 

Visitem també el Centro Español de Moscú, on parlem amb Conchita, que va arribar a l’URSS en 1938 als quatre anys junt amb els seus germans. Al final de la Guerra Civil se’n van anar d’Espanya vora 37.500 menors. Sa mare va eixir fugint dels bombardejos cap a Barcelona, i va morir de camí, deixant-los a soles. Per mediació de Dolores Ibárruri, Pasionaria, van portar-los a Rússia.

La Pasionaria fou secretària general del PCE, diputada en Corts abans de la guerra i durant la Transició, feminista i dona lluitadora fins al final. Fou la impulsora, a més, de Radio España Independiente, anomenada La Pirenaica, tot i que aquells anys va emetre sempre des de Rússia. La Pirenaica fou sempre una arma comunicativa importantíssima per a lluitar contra el feixisme i el dictador Franco.

Dolores Ibárruri fou possiblement l’oradora més famosa de la República. Els seus discursos han passat a la història per l’apassionada defensa de la igualtat sense por a les conseqüències de la lluita. Si hui visquera, què diria? Com seria la seua arenga?

Des d’#ElMur hem volgut contribuir a la seua actualització, recreant la seua veu gràcies als experts en intel·ligència artificial generativa de la Universitat de València. I, ja que podem, hem aconseguit que la Pasionaria parle valencià.

Infern colonial i idealisme: el viatge de guerra en guerra dels exiliats al nord d’Àfrica

Uka Egea és un dels pocs testimonis vius de l’Stanbrook, l’últim barco que va eixir del port d’Alacant, el 28 de març del 39. Viatjava amb els seus pares, junt amb altres 2.645 republicanes que fugien d’una Espanya a punt de caure en mans dels feixistes. El seu destí, el port d’Orà: Pienso que la llegada fue lo peor para nosotros, porque primero no querían que desembarcáramos… Nosotros no estuvimos un mes, pero estuvimos bastante tiempo, más de ocho días, hasta que las mujeres y los niños salieron. También hubo una epidemia de tifus, y entonces es cuando empezaron a sacarnos.

El nord d’África es va convertir en refugi natural de tots els que van fugir per mar des de València i Alacant: des de Cullera, des de Xàbia, des de la ciutat d’Alacant, van eixir prop de dotze mil espanyols. Eliane Ortega, filla i neta d’exiliats republicans, ha dedicat molts anys a investigar les peripècies d’aquests refugiats, que no foren molt ben acollits en una Algèria colonitzada pels francesos: Todo empezó en la aparición de un diario de mi abuelo, que era costumbre entonces, porque en otros testimonios ha aparecido con el mismo formato. Ellos escribían con un lápiz, día a día, lo que ocurría: sus sentimientos, emociones y miedos. Este cuaderno lo tenía mi tío, al que yo estoy muy unida, hijo de mi abuelo, el único varón, Gerardo Bernabeu López, que lo transcribió y pasó a máquina de escribir y me lo pasó. La atadura sentimental que me unía a mi abuelo hizo que me interesara mucho lo que escribía, y empecé a leerlo. Hace quince años en Google no había tanto investigado. Empecé poco a poco, y me introduje en este tema de la investigación de los exiliados en el norte de África, en Argelia y la lista de los campos de concentración en Argelia. 

Boira, Blitz i BBC

Paco Robles tenia només nou anys quan va embarcar-se en La Habana, amb altres 4.000 xiquets evacuats, després que el Govern britànic els acceptara després de conéixer la barbàrie del bombardeig de Gernika. Aquest xiquet de la guerra, que ara té 98 anys, ha viscut tota la vida a Londres. Només arribar a la City, va començar el que anomenen el Blitz, el bombardeig massiu amb què la Luftwaffe va castigar-la: un milió de cases foren destruïdes i mataren prop de quaranta mil persones: y estaban tirándole cañonazos, pero no le daban y tiró una bomba, porque nosotros estábamos muy cerca de Borehamwood, no sé si conoces Borehamwood..., que durante la guerra era de fábricas de guerra. Cuando cumplí los 14, empecé a trabajar en una fábrica de municiones, donde hacían obuses para la Marina, y yo ayudando al que trabajaba allá; cuando se separaba, yo seguía, y eso es lo que hacía a los 14 años aquí.

La guerra va arribar a les ones de la BBC, des d’on Winston Churchill va llançar arreu del món el seu discurs més famós:

La Voz de Londres, que així es va anomenar l’emissió per a Espanya i Amèrica Llatina, fou un bon refugi per als republicans. Salvador de Madariaga, José Castillejo, el poeta Luis Cernuda o Wenceslao Carrillo (el pare de Santiago) treballaren per al servici en espanyol de la BBC ràdio. Però el més famós de tots fou l’escriptor Arturo Barea, l’autor de La forja de un rebelde. 

També viatjarem a Southampton per a parlar amb Josefina. En ple camp viu amb el seu fill, John Stubbs, que no parla una paraula d’espanyol. Josefina es va casar amb un anglés, i ha vingut a Espanya només de vacacions. Als seus 96 anys li falla un poc la memòria; però, en traure les fotos de la seua arribada al port i la rebuda al Regne Unit, es recorda de tot: De pequeña no te das cuenta de eso... Yo me encontraba muy bien con los ingleses. Hay mucha gente que dice que no son muy amigables; pero yo allá donde voy hago amigos. Son para mí gente muy buena, eso sí que lo puedo decir, porque además la vida mía, gracias a Dios, ha sido buena. Los amigos me dicen: “tú todavía eres española”. Pero yo digo la verdad: no lo sé. Los ingleses desde luego se portaron muy bien conmigo, y yo les quiero mucho, sí.

Això és la versió web del capítol 1 d’#El mur: memòria i exili, titulat “Per tot el món”. És un pòdcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes. 

En aquest reportatge han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació; Lola Bañón, Eduard Torres, Vicent García Devís, Nacho Rausell i Joan Enric Úbeda en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso; Carmen Amoraga, en la gestió de continguts per a xarxes socials; en l’edició i la realització sonora, Xavier Martínez, d’Arkana Media.

En el projecte d’Intel·ligència Artificial Generativa emprada per a recrear la veu de Dolores Ibárruri, Pasionaria, han participat: Pedro Morillo Tena (IRTIC / UV), Emilio Soria Olivas (ETSE / UV), José Luis Herranz Ruipérez (Vocality / PCUV), Ángel Guevara Ros (Vocality / PCUV), Daniela Cerutti (CDIUV / UV), i Carmen Amoraga, que ha redactat els textos de la Pasionaria. Agraïm especialment la col·laboració de l’Arxiu Històric del PCE (AHPCE) i del seu director, Juan Manuel Andrés.

Producció executiva À Punt Mèdia: Inés Mengual; continguts À Punt Mèdia: Xelo Ribera; correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín. La sintonia del pòdcast és una versió del “Bella ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

El projecte és una coproducció de la Universitat de València, ACICOM i À Punt, amb el finançament de la Delegació de Memòria Democràtica de la Diputació de València.