A poqueta nit

Hui Irene Ballester ens parla de dos dones feministes que alçaren la veu en defensa de les seues iguals en temps foscos i en països com Espanya, que tot just eixia d’una dictadura de quasi quaranta anys, i Itàlia, sempre condicionada pel pes conservador de l’Església. Dos artistes que mai actuaren juntes però que s’admiraven i es tenien un gran respecte. Que cantaren a l’amor lliure, al sexe, a la llibertat i a la vida. I que, encara hui, continuen inspirant-nos, perquè les seues cançons són història.

Abans, la majoria de les persones que emigraven als Estats Units eren homes, però ara cada vegada hi ha més dones que fugen del seu país perquè han patit violència, segrestos o persecucions. Moltes d’elles fan un viatge llarguíssim a peu amb els seus fills i filles, i quan arriben a la frontera amb Mèxic sovint es troben amb més perills: extorsions, violacions, segrestos. Les dones ho tenen molt complicat, perquè les fronteres entre el primer i el Tercer Món són llocs on no es respecten els drets humans, sobretot els d’elles i els de la seua xicalla. I un cop als Estats Units, encara han d’afrontar les polítiques dures de deportació, com les que va impulsar Donald Trump. En resum, la seua vida no és gens fàcil i sobreviure és tot un infern.

No deixem passar la màgica nit de Sant Joan! Hui Irene ens conta històries de dones d’aigua, uns éssers ben curiosos i encantadors. Diuen que són esperits femenins que viuen en llocs on hi ha aigua dolça: un ullal, un riu, un barranc, una font… i sempre tenen un toc misteriós. Estes dones no només donen alegria: també poden complicar-te un poc la vida! Si tens sort, i estàs ben atenta, potser les veus d’amagat, rentant-se la llarga túnica o pentinant-se els cabells llargs. Una de les més famoses és la Joanaina. Esta nimfa fa una proposta ben temptadora a qui vullga un colp de sort: "Et concediré el desig que vullgues... si eres capaç de carregar un pes a l’esquena fins a la porta de l’església de Teulada." Ara, això sí, el caminet és costera amunt i no és gens fàcil. I atenció: hi ha una norma d’or que cal complir com siga: no mirar mai arrere. A més de la Joanaina, Irene ens parlarà d’altres nimfes que tenen molt a vore amb l’aigua i amb la nit màgica de Sant Joan.

El prerafaelisme va ser un moviment artístic anglés que va sorgir cap a l’any 1848, en plena època victoriana. El seu objectiu era reformar l’art, recuperant l’estètica i les composicions pictòriques del Quattrocento, anteriors a Rafael i Miquel Àngel. Els grans pintors del moment foren els principals protagonistes, mentre que les seues esposes i amants, sovint models dels seus quadres, quedaren reduïdes al paper de muses silencioses. Una de les figures més emblemàtiques d’estes dones va ser Elizabeth Siddall, una jove pèl-roja, amant de la poesia, que sabia llegir i escriure des de ben xicoteta. A través d’Irene, coneixerem la seua història i la de tantes altres dones invisibilitzades que van formar part essencial d’esta època, però que la història ha relegat a un segon pla.

Hui dia, quan pensem en divendres 13, ens ve al cap la mala sort, pel·lícules de por, crims i assassinats. Hollywood s’ha encarregat de fer-nos-ho veure així. Però si viatgem arrere una miqueta en la història, la cosa canvia i molt. Resulta que tant el número 13 com divendres tenen molt a veure amb les dones. Tretze són les llunes de l’any i coincideixen amb les tretze menstruacions anuals. Un cicle natural lligat al poder de la deessa en moltes cultures antigues. I divendres era el dia dedicat precisament a elles, a les deesses. Tot això canvia amb l’arribada de l’Antic Testament. A partir d’ací, divendres 13 es comença a veure com a un dia maleït. El primer mal presagi? Quan Adam i Eva mengen la fruita prohibida. I no és l’únic. N’hi ha molts més. Ens ho explica Irene Ballester en el seu fil. Val la pena escoltar-lo.

Hui Irene Ballester ens parla de dos dones, mare i filla, referents i pilars fonamentals per al feminisme actual, de vegades oblidades, com totes les referents. Teixirà les seues biografies entrellaçades per l’anhel de llibertat que van perseguir tota la vida. El fil d’Irene parla de Mary Wollstonecraft i de Mary Shelley. Les dos compartiren l'estima per les lletres i el compromís per resoldre les injustícies que patien les dones de les seues respectives èpoques i que elles també patien. Dos vides que, tot i el pas dels segles, continuen inspirant-nos per la independència creativa que van assolir en un món intel·lectual on només els homes signaven els seus llibres.

El Sudan viu una guerra civil des del 2023 que ha suposat la mort de 14.000 persones i el desplaçament de 10 milions d’habitants. Segons les Nacions Unides, la majoria de desplaçats són dones i xiquetes, fins a 5,8 milions. Totes han sigut violades, siga quina siga la seua edat. La violació suposa per a elles un estigma social, una marca que les condemna i les aïlla de la comunitat per sempre. Irene Ballester estira hui un fil molt dur: la vida de terror i misèria de les dones sudaneses, les grans oblidades.

Irene Ballester parla hui d’una dona, la presència de la qual es dilueix entre la realitat i la mitologia, una figura estimada igual que odiada, que ha deixat una gran empremta en la història antiga del Pròxim Orient. Ella és la reina Semíramis, que va governar les terres babilòniques en el segle IX abans de la nostra era, en el període conegut com a neoassiri. Com tantes altres dones de la història que ha assolit una posició de poder i d’autoritat Semíramis ha estat qualificada de fosca i malvada per molts historiadors de l’època assíria.

La mitologia clàssica guarda històries que parlen en veu molt actual. Irene Ballester ens guia per la tragèdia de Procne i Filomela, dos germanes gregues separades per un matrimoni imposat i un crim atroç: una violació silenciada amb violència. Amb el fil i l’agulla com a única veu, Filomela denuncia la barbàrie. El relat es transforma en metàfora de la lluita femenina contra el patriarcat, la cultura del silenci i la impunitat. Una reflexió necessària sobre la credibilitat de la veu de les dones, les xarxes de sororitat i els paral·lelismes inquietants amb la societat actual, on encara es qüestiona la víctima i es protegeix el poderós.

Irene Ballester aprofita el 35 aniversari de 'Pretty Woman' per a fer-ne una anàlisi detallada del seu caràcter masclista. Recordem l'argument, un home ric, exitós i savi, interpretat per Richard Gere, paga els serveis d’una prostituta, protagonitzada per Julia Roberts. Ella és profundament ridiculitzada al llarg de la pel·lícula que llança un missatge molt característic del patriarcat: a una dona se la conquista amb diners. Sense pèls en la llengua, hui Irene Ballester fila prim sobre una de les pel·lícules més vistes de la història del cinema.

Amb motiu de la declaració del 2025 com l’Any del Poble Gitano, Irene Ballester ens convida a recórrer la història invisibilitzada de les dones gitanes, autèntiques protagonistes de la resistència i la transmissió cultural. En este nou 'fil', fem un viatge des de l’arribada del poble gitano a la península, passant per la gran batuda del 1749, fins a les figures femenines que han deixat empremta en l’art, la literatura i la lluita feminista. Un homenatge profund a la memòria, la identitat i la sororitat gitana, amb noms com Rosa Cortés, Gina Ranjicic, Carmen Amaya o Lola Flores, dones que han desafiat l’opressió i han obert camins per a les generacions futures.