Vint anys després de l'accident del metro: les ferides invisibles dels qui van sobreviure
Els supervivents conviuen amb seqüeles físiques i emocionals que els recorden cada dia la tragèdia. Per a molts, la recuperació ha sigut un procés llarg marcat pel dolor, la resiliència i el suport mutu
L'accident de metro del 3 de juliol de 2006 va deixar 43 víctimes mortals i desenes de persones ferides. Vint anys després, els qui van aconseguir sobreviure continuen arrossegant les conseqüències d'aquell sinistre. Les seqüeles emocionals són permanents i, en molts casos, també les físiques, la qual cosa convertix el record de la tragèdia en una realitat quotidiana.
Ana Esplugues era una de les passatgeres del primer vagó. Tornava amb una amiga d'una reunió de treball quan va començar a notar que alguna cosa no funcionava. "Vam notar que el metro anava més de pressa, que feia uns moviments violents. Era una sensació general al vagó", recorda. Segons explica, les portes es van obrir de sobte, el tren va bolcar sobre un costat i es va quedar tot a fosques. Després de l'impacte, es va vore estesa sobre les vies mentre esperava l'arribada dels servicis d'emergència.
A l'exterior, familiars i amics buscaven desesperadament informació. Rosa Garrote, presidenta de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol, recorda que la boca del metro es va convertir en un punt de reunió on moltes persones encara desconeixien la situació dels seus familiars.
El pare d'Ana, Miguel Esplugues, va saber ràpidament que la seua filla havia sigut traslladada a l'Hospital La Fe. Tot i l'alleujament inicial, començava un llarg procés de recuperació. Ana va patir un politraumatisme greu, va ser sotmesa a nombroses intervencions quirúrgiques, va passar dos mesos hospitalitzada i dos anys en rehabilitació.
Hui encara conviu amb dolor crònic. "Cada dia me'n recorde de l'accident perquè, només posar el peu esquerre en terra, em fa mal", explica. Amb el temps ha aprés a adaptar la seua vida a les limitacions físiques, però assegura que les ferides emocionals continuen presents.
La recuperació també ha sigut un repte per a les famílies. Miguel destaca la fortalesa de la seua filla durant tot el procés, mentre Rosa Garrote recorda que moltes víctimes van trobar en l'associació un espai de suport per mantindre's dretes quan el dolor semblava insuperable.
Dos dècades després, els supervivents coincidixen que mirar cap al futur no significa oblidar. Reivindiquen la necessitat de preservar la memòria del que va passar perquè una tragèdia com aquella no torne a repetir-se. "La gent s'ha de preocupar de conéixer què va passar i aprendre del que va passar", conclou Ana Esplugues.
