El recorregut del dol, reconeixement públic i justícia dels afectats de l'accident del metro de València
Rosa Garrote, presidenta de l'AVM3J: "Hi ha molta gent jove que no sap què va passar, que el 2006 hi va haver un accident de metro"
En estos vint anys des de la tragèdia del metro de València, els familiars de les 43 persones que perderen la vida han recorregut un camí, marcat des del principi pel dol inesperat de perdre els seus éssers volguts, però també per la recerca i consecució d'un reconeixement públic de culpa per part dels responsables en aquell moment de l'empresa de Ferrocarrils de la Generalitat (FGV).
El trajecte hui en dia continua amb la voluntat de continuar transmetent el que va passar. Un equip d’À Punt Notícies ha parlat amb Rosa Garrote, presidenta de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol (AVM3J), que va perdre la seua germana en aquell fatídic accident.
Garrote conta com va viure els primers moments d’angoixa: “La meua germana no era usuària habitual del metro. En cap moment em vaig preocupar, fins que el meu cunyat em va telefonar i em va dir que no aconseguia posar-se en contacte amb ella. Eixes hores van ser terribles”.
Tot, fins que els van confirmar que la seua germana era una de les víctimes: “La meua neboda també hi anava, va eixir disparada del tren i un agent de la Policia la va rescatar. Ho vam saber quan ens van avisar que estava a l’hospital. Va ser allí quan ens van dir que un dels cossos que quedava per identificar era el de la meua germana”.
Mesos després, les víctimes van començar a unir-se, a través de l’associació, per a reclamar responsabilitats. “La primera reunió de persones afectades va ser a Torrent, ja que dels 43 morts, 21 eren de Torrent. Ens vam plantejar que les responsabilitats no havien de ser només del conductor. La responsabilitat era d’FGV, de l’empresa, de les persones que prenen les decisions”, explica.
I relata l’impacte que va tindre la seua lluita a l’hora de la sentència, que va condemnar quatre directius d’FGV, després que estos confessaren la seua responsabilitat en els fets. “El suport de la ciutadania era l’única cosa que ens quedava. (Volíem) llançar el nostre missatge a la ciutadania. (El 2020) es produïx la decisió de la sentència, amb el reconeixement dels fets d’estos quatre directius. Quan et lleves la llosa de damunt és quan t’adones de com pesava.
Garrote lamenta que hi ha una part de la població que hui dia desconeix estos fets que van ocórrer fa vint anys: “La ciutadania ha passat pàgina i és cert que hi ha molta gent jove que no sap què va ocórrer, que el 2006 va haver-hi un accident de metro. Les coses que han passat s’han d’evitar perquè no tornen a passar”, conclou.
