Un any de la riuada solidària que va unir tot un poble per la dana
Milers de persones van caminar i fer quilòmetres espontàniament i en massa per a ajudar a retirar fang, mobles i cotxes en els pobles afectats
Fa just un any, només unes hores després que les aigües començaren a retirar-se, milers de voluntaris van acudir a la zona zero de la dana sense cap crida oficial. Va ser una explosió espontània de solidaritat que va marcar per sempre la memòria col·lectiva del poble valencià. Hòmens, dones, jóvens, majors i famílies senceres van arribar des de tots els racons de la Comunitat i també de la resta de l’Estat per a ajudar com fora possible.
La imatge més icònica d’aquells dies continua sent la del pont de la Solidaritat, que unix el barri de Sant Marcel·lí amb la Torre, tots dos de València, i des d’allí, amb els municipis més afectats de l’Horta Sud. Milers de persones el van travessar carregades amb graneres, pales i guants per a començar la primera gran tasca: retirar les tones de fang que havien soterrat carrers, cases i comerços. La resposta ciutadana va ser tan massiva que ni tan sols es van poder quantificar els participants, i en alguns moments va ser necessari restringir l’accés de voluntaris fins que la Generalitat i les ONG van poder organitzar els equips.
A mesura que avançaven els dies, la solidaritat es va convertir en una autèntica xarxa de suport comunitari. La plataforma del voluntariat va assumir el repartiment d’aigua —amb totes les canalitzacions destrossades i milers de famílies sense subministrament— i també d’aliments, especialment per a persones majors o amb mobilitat reduïda. La Creu Roja, Alapar, Alacant Gastronòmica Solidària i altres col·lectius van fer més d’un milió de racions de menjar calent.
Entre els molts voluntaris anònims, alguns gestos van quedar gravats com a símbol. Iván, un jove de Torrent, va fer viatges en bicicleta portant productes d’higiene i aliments per a nadons. “Porte coses per als xiquets, perquè he fet un parell de viatges amb menjar i he vist que hi ha nadons per ahí”, recordava emocionat.
Als carrers es muntaven parades improvisades amb productes d’higiene personal i tothom trobava una manera d’ajudar. Un any després, el record d’aquella marea solidària continua viu com el millor reflex d’una societat capaç de reconstruir-se colze a colze davant de la tragèdia.
