Qui era l'alacantí Rafael Altamira?
Jurista, pedagog, escriptor, historiador i un gran pacifista, va ser un dels artífexs de l'educació pública i un dels fundadors de l'actual Tribunal Internacional de la Haia
La inhumació de les restes de l'alacantí Rafael Altamira al Campello el rescata de l'oblit i el torna el lloc que li correspon junt amb coetanis com Unamuno o Blasco Ibáñez. Es tracta d'un acte fonamental per a difondre la figura d'un dels artífexs de l'educació pública al nostre país i un dels fundadors de l'actual Tribunal Internacional de la Haia. Amb la Guerra Civil es va exiliar a Mèxic i, després, el franquisme es va afanyar a esborrar el seu llegat de la història. Jurista, pedagog, escriptor, historiador i un gran pacifista, va ser molt rellevant en la primera meitat del segle XX. Va reformar l'educació i va establir les bases del sistema públic d'ensenyament actual.
Segons Eva Valero, catedràtica de literatura hispanoamericana de la Universitat d'Alacant (UA), "va canviar la base de l'ensenyament, i va dignificar la figura del mestre". El seu besnet, Ignacio Ramos Altamira, destaca que "va ser el precursor de l'educació pública a Espanya". Autor d'un dels llibres més importants sobre la història d'Espanya que estudiaren diverses generacions, també va destacar com a jurista internacional. Formava part de l'anomenat Comité del Deu que el 1921 va redactar els fonaments de l'actual Tribunal de la Haia.
Altamira s'ajustava al perfil de l'intel·lectual del segle XX que brilla amb llum pròpia en diferents àrees. Va cultivar una gran amistat amb altres grans noms de l'època com Sorolla, que el va retratar dos vegades. "Quan m'aparten de la vida oficial, em retiraré al racó dels meus amors més estimats: al Campello". Va ser un desig personal de Rafael Altamira, expressat el 1935, i hui presideix el seu mausoleu. Estava molt arrelat a la seua terra. El seu Alacant natal i el Campello, on estiuejava amb la família i gaudia parlant en valencià.
La Guerra Civil el va condemnar a l'exili i quan el franquisme volgué recuperar-lo, va rebutjar la proposta per coherència republicana. A partir d'eixe moment, retiraren els seus llibres i el seu nom desaparegué fins i tot de les enciclopèdies.
Nomenat doctor honoris causa per una llarga llista d'universitats d'arreu del món, el van proposar formalment dos vegades per al Nobel de la Pau, l'última precisament el 1951, l'any de la seua mort. Hui, per fi, Rafael Altamira recupera el lloc en el sentit més ample de la paraula.
