Una família de Manises denuncia que espera des del 2019 plaça en una residència per al seu fill autista

La casa de Carmen i Paco no té quadres a la paret ni cap objecte decoratiu que es puga trencar. Els pocs mobles que tenen conserven l'empremta dels actes violents del fill, un jove de trenta-un anys diagnosticat amb un trastorn autista sever que s'ha agreujat considerablement els últims anys. El matrimoni denuncia que espera des del 2019 aconseguir plaça per a internar-lo en una residència pública on el puguen atendre adequadament. Aquest estiu no han tingut més remei que tancar-lo amb clau en una habitació perquè, asseguren, cada dia està més agressiu. Fins al punt que els suposa un perill per a la integritat física dels pares i fins i tot d'ell mateix, perquè no poden controlar-lo.

Pedro, com es diu el xic, és autista, té un 77% de discapacitat i el màxim grau de dependència reconegut per l'administració. Tot anava "bé", recorda la mare en declaracions a À Punt, fins que el 2017 començaren a aparéixer els primers brots violents. Fins aleshores anava a un centre de dia on es relacionava amb altres companys i estava atés per personal especialitzat. Feia inclús excursions, viatges i altres activitats i feia una vida prou "normalitzada".

Però tot va canviar sense que els progenitors ni el personal sanitari sàpien exactament per què. "Va ser a poc a poc. Un dia va començar a mossegar-me", recorda Carmen. Un altre dia que ella i el marit estaven fora, va destrossar la casa. "Havia arrancat les cortines, els quadres, els espills... Tot". La situació era cada vegada més insostenible, fins al punt que tirava mobles per la finestra i va desencaixar d'un colp el sanitari del bany.

El 2019 va deixar el centre de dia, on es resistia cada vegada més a anar. Allà quedaren les rutines amb què els professionals l'estimulaven i el control estricte de la medicació. Això ha provocat que, amb trenta-un anys, quasi no parle i des de fa uns mesos haja de viure confinat en una habitació tancada amb clau i pràcticament buida per a evitar que es lesione. Ha trencat tots els mobles que li han posat: armari, taula, aire condicionat... Dorm en un matalàs estés en terra i li han de donar a menjar per la finestra. La convivència a l'habitatge és tan límit que Carmen diu que li lleva la son a la nit.

El matrimoni va demanar el 2019 un centre on poder ingressar el fill per tal que puga tornar a sociabilitzar i tindre una atenció professional. Tenien tots els informes favorables i, a més, el cas de Pedro es va tramitar d'urgència perquè li van reconéixer el grau tres de dependència, el màxim que preveu el sistema.

En febrer del 2020, la Conselleria d'Igualtat els va adjudicar una plaça en una residència d'Utiel, quasi a 80 quilòmetres de Manises. "Em van dir que era massa lluny i s'oferiren a buscar-ne una més prop", conta sa mare. Després va arribar la pandèmia i ho va col·lapsar tot. Carmen critica que ara, dos anys després i "quan les coses ja han millorat", des dels serveis socials li diuen que no hi ha "res a fer" i que ha d'esperar que li arribe el torn. Des d'aleshores, continuen a l'espera, quasi quatre anys després. L'única solució que li donen des de l'administració, agrega, és renunciar a la custòdia del fill per tal d'agilitzar els tràmits. Una possibilitat que ella ni es planteja.

Des de l'Ajuntament de Manises reconeixen que el tema és "delicat", però remarquen que "s'ha fet el que toca" des de les institucions municipals i la Generalitat, amb els tràmits per la via d'urgència. "La família va renunciar al recurs que se li va donar, pels motius que siga", puntualitza Carles López, regidor de Benestar Social de Manises, que no vol entrar a valorar la decisió del matrimoni. Recorda, en tot cas, que aquest jove ha d'internar-se en una residència "molt especialitzada", on és "més difícil" trobar plaça i per això els torns d'espera són més llargs.