El Suprem insta a evitar la revictimització en els casos d'agressió sexual
Una sentència reflexiona sobre l'angoixa addicional que els procediments judicials generen en les víctimes.
El Tribunal Suprem adverteix en una sentència del procés de “revictimització o victimització secundària” que pateixen les víctimes d'agressions sexuals per l'angoixa que els causa rememorar els fets en el procediment judicial i insta a evitar diligències que no siguen necessàries.
Així ho indica en una sentència en la qual confirma la dictada per l'Audiència Provincial de Madrid, que va condemnar a tretze anys i sis mesos de presó un home de 30 anys per violar una dona de 32 mentre la víctima era subjectada dels braços i les cames per dos homes més, entre les set i mitja i les huit de la vesprada del 10 de juny de 2013 en un portal del carrer Barco.
L'alt tribunal destaca el “procés de victimització secundària i l'angoixa que el procediment ha produït” en la dona, “especialment vulnerable pels seus antecedents psiquiàtrics”. Afig que “la falta d'un reconeixement inicial de la víctima per un metge forense quan va denunciar els fets i quan se li va prendre declaració judicial en reobrir-se el cas, després que el condemnat fora identificat a través de l'ADN, i la falta d'un informe pericial psicològic, fets al·legats per la defensa, no suposa que la dona haja entorpit la investigació.
El Suprem fonamenta que “la raó de no poder practicar totes les diligències amb la víctima ha sigut, principalment, el sofriment que els fets i el procediment han causat en ella, i que han provocat una lamentable revictimització o victimització secundària”. Això pel “mal (no deliberat però efectiu) causat per la relació que s'ha establit entre ella i els operadors socials, especialment els de l'administració de justícia, que han intervingut en el seu procés d'atenció i recuperació de l'agressió sexual patida”.
Segons el tribunal, en aquest cas, la declaració de la víctima resulta totalment creïble perquè és clara, minuciosa, coherent, absent de contradiccions i persistent a pesar del temps transcorregut des dels fets. “La seua exposició va ser assossegada malgrat el nerviosisme que presentava i l'esforç personal i psicològic que li ha suposat acudir al juí i rememorar l'agressió de la qual va ser objecte davant el seu agressor”, afig.
Relata que això “va quedar evidenciat per la reacció que va tindre en rebre la citació del tribunal, ja que va al·legar la impossibilitat de comparéixer-hi per l'ansietat que li produïa el juí, la qual cosa va ser canalitzada a través de l'Oficina d'Atenció a la Víctima i l'assistència psicològica que li va ser facilitada”.
“És innegable el dolor, el malestar i el sofriment que tant els fets, com després la denúncia i el procediment, han causat a aquesta víctima en patir l'agressió i haver-la de relatar en diverses ocasions, accentuats pel llarg temps transcorregut fins que l'acusat va ser localitzat”, recalca.
Insisteix que “bona prova del dolor de la víctima és que després d'una altra declaració judicial arran de la identificació de l'acusat, va ingressar en una clínica psiquiàtrica i en acordar-se una altra declaració, quan aquest va ser detingut, aquesta citació va haver de ser suspesa per l'atac d'ansietat que va patir la dona i que va fer necessària l'assistència mèdica per part del SUMMA 112 al jutjat d'instrucció mateix”.
