La perspectiva de gènere arriba al Tribunal Suprem
La pena imposada passa de 12 anys i 4 mesos de presó a 16 anys i 8 mesos.
Per primera vegada, el Tribunal Suprem ha aplicat la perspectiva de gènere en dictar una sentència que condemna per intent d’assassinat, no d’homicidi, ja que s’entén que existia traïdoria en l’agressió.
Es tracta d’un cas de fa un any en el qual l'acusat va amenaçar de suïcidar-se i es va tancar al bany en conéixer la intenció de la seua parella de posar fi a la relació. Ella va aconseguir llevar-li el ganivet i, alhora, per sorpresa, el condemnat la va colpejar diverses vegades al llit, va arrossegar la dona fins a la cuina i allí li va assestar huit punyalades a la cara, al coll i l'abdomen. Tot davant de la filla de la parella.
El primer tribunal que va jutjar aquesta agressió masclista va ser l’Audiència Provincial de Ciudad Real, que va dictaminar que existia un intent d’homicidi, però no d’assassinat.
Ara, la sala penal del Tribunal Suprem ha elevat de 12 anys i 4 mesos de presó a 16 anys i 8 mesos la pena imposada a l’agressor, després d'estimar el recurs interposat per la víctima i el fiscal, i anul·lar la sentència de l'Audiència Provincial de Ciudad Real.
Per a la sala, la defensa de la víctima va ser "inviable", i això du a considerar l'existència de traïdoria, perquè l'atac "de forma desproporcionada fa ineficaç i impossible un mecanisme defensiu per l'anul·lació absoluta de les possibilitats de defensa que, pel caràcter sorprenent de l'atac, determina la concurrència d'aquesta acció traïdorenca que qualifica el delicte d’assassinat, i no d’homicidi, i en aquest cas en grau de temptativa".
Complint la demanda de la fiscalia, la sala ha imposat a l’acusat la pena de privació de la pàtria potestat de la filla de la parella, ja que es trobava present durant l'intent d'assassinat.
El fet de no denunciar no pot ser causa de qüestionament a la víctima
La resolució de la sala penal del Tribunal Suprem no només aplica la llei d’una forma més justa per a les víctimes de violència masclista, sinó que introdueix la idea que el silenci de les víctimes no pot ser castigat amb dubtes sobre la veracitat de les seues declaracions.
En la sentència, el magistrat Vicente Magro Servet ha indicat que el maltractament habitual es configura amb unes característiques d’”especial crueltat en l’autor”, que exerceix un maltractament prolongat en el temps en el seu nucli familiar.
Aquest comportament per part del maltractador crea una mena d’”escenari de la por” que és, en part, una de les raons perquè les víctimes moltes vegades no denuncien, tarden a fer-ho o retiren la denúncia abans que les autoritats puguen arribar a actuar, afegeix la sentència.
És per això que la sala ha considerat que "aquest silenci de les víctimes no pot anar contra elles quan, finalment, ho expliquen arran d'un fet més greu, com en aquest cas, i l'autor els qüestiona el silenci com a sinònim de faltar a la veritat quan relaten uns fets de maltractament habitual". És a dir, que el silenci davant d’un maltractament habitual no pot ser causa de qüestionament de la veracitat del relat de la víctima quan finalment es decideix a denunciar.
Respecte de la privació de la pàtria potestat de la seua filla, la sentència del Tribunal Suprem explica que "no cal que es produïsca un atac directe al menor perquè es procedisca a la imposició d'aquesta pena, sinó l'atac a la mare pel part del pare".
