La nit que la Ribera va quedar sumida en fang i desolació
El 20 d’octubre de 1982 una desena de pobles van quedar submergits en l’aigua que el pantà de Tous no va poder retindre.
L’olor de fang en els racons més inesperats i l’onada de solidaritat. Aquests són dels records agredolços que encara, 38 anys després, colpegen el veïnat d’Antella, Gavarda, Beneixida, Carcaixent, Alberic o Alzira, alguns dels pobles que van quedar negats per l’aigua la nit del 20 d’octubre de 1982, quan es va trencar la presa de Tous.
Una successió de tempestes d’aquell fatídic dimecres va deixar en alguns punts de la mola de Cortes fins a mil litres per metre quadrat. Aquesta aigua, unida a la impossibilitat d’alçar les comportes del pantà, va acabar per tombar la presa. En trencar-se, va deixar córrer 120 milions de metres cúbics d’aigua i va convertir el Xúquer en una devastadora llengua de 53 kilòmetres.
Una desena de municipis de la Ribera Alta van quedar coberts per l’aigua aquella nit del 1982 i una vintena més amb danys considerables. A la plaça Major de Sumacàrcer l’aigua va arribar als cinc metres i en alguns punts d’Alzira o Carcaixent es van superar, de lluny, els dos metres. Els ciutadans van haver de fugir cap a les zones altes, guiats més per la intuïció que per les advertències de les autoritats públiques.
“Quan vaig escoltar pel transistor que la presa s’havia trencat, vaig amollar a córrer, costera avall, cridant pel poble que la presa s’havia trencat i que fugiren cap a la serra”, recordava l’aleshores policia local de Sumacàrcer, Antonio Garcia, per a un reportatge elaborat per Canal 9 amb motiu del trenta aniversari de la catàstrofe. Nou veïns de diverses localitats de la comarca no van poder fugir de l'aigua i van morir.
Sota el rastre de fang i aigua, va quedar un panorama desolador: famílies incomunicades, negocis arruïnats, infraestructures desfetes, granges convertides en un problema de salut pública pels animals amuntegats i una nit eterna, en què sols els colps dels objectes que arrossegava l’aigua i els crits del veïnat de balcó a balcó trencaven el silenci. S’estima que la riuada va deixar uns 33.000 damnificats i més 360 milions d’euros en pèrdues.
Suport exemplar als damnificats
Però tan ràpida com la desolació, va arribar a la Ribera l’ajuda i la solidaritat. L’acollida dels pobles veïns, el DYA del País Basc, la col·laboració desinteressada dels radioaficionats o els enviaments de roba i aliments de pobles de tot Espanya van ser alguns dels suports desinteressats que, al cap de poques hores, van arribar als pobles més afectats. Quatre dies després, l’exèrcit es va establir a la comarca per a ajudar en les tasques de neteja i en el repartiment de béns bàsics.
Però, eliminat el fang, no van desaparéixer els efectes de la brutal riuada. Aleshores començava un calvari judicial que encara arrosseguen algunes famílies de la Ribera. Els damnificats van iniciar una batalla judicial perquè es demostrara la temeritat dels enginyers del pantà i, per tant, la responsabilitat de l’Estat. Va ser un plet de més de dues dècades. Tot i això, 38 anys després de l'incident algunes famílies continuen rebent el revés de la justícia. Com informava fa uns dies el diari Levante-EMV, l’Audiència Provincial ha donat la raó a l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) enfront dels damnificats que consideraven prescrits els préstecs sol·licitats el 1982 i 1983. Quasi quatre dècades després, l’impacte de la pitjor catàstrofe que ha viscut la Ribera sembla impossible de cicatritzar.
