L’astrofísic Fernando Ballesteros avança que Artemis II és el pas previ per a tindre una base permanent a la Lluna
L’investigador de la UV celebra que s’haja enviat una tripulació a recórrer la cara oculta del satèl·lit: "Havíem perdut esperit d'aventura"
L’astrofísic de la Universitat de València, Fernando Ballesteros, ha avançat que la missió Artemis II, amb el primer vol tripulat al voltant de la Lluna en més de cinquanta anys, és un pas previ perquè es puga establir una base permanent al satèl·lit. “Per a tindre una base permanent a la Lluna, abans s’ha d’establir bé el sistema de coets i un mecanisme d’anada i tornada. És important fer proves per a saber que pots dur gent rutinàriament i que estiga en bones condicions físiques”, ha assegurat.
En una entrevista este dimarts en Les notícies del matí, l’investigador ha comparat esta missió amb la de l’Apollo. Ha detallat que, tot i que la tecnologia bàsica és la mateixa, les grans diferències s’aprecien en la millora informàtica —”ara les trajectòries les fan programes molt sofisticats—, l’optimització del combustible i l’evolució del disseny dels coets, que ara són més potents amb habitacles més grans.
Pel que fa als avanços científics, Ballesteros té clar que el més important és haver fet l’òrbita més llarga al voltant del satèl·lit. “Havíem perdut esperit d’aventura i ara hem représ el fet d’enviar gent a fer una cosa que pot fer una màquina [...] La cara oculta de la Lluna ja la coneixíem. No és un misteri, però és emocionant vore-la per primera vegada així”, manifesta.
Davant de la pregunta sobre quins passos s’han de seguir per a arribar a Mart, l’expert en astrofísica assegura que ara, des de la Lluna, es poden desenvolupar altres tecnologies com blindatges contra la radiació, el reciclatge de residus o l’obtenció de subministraments. “Amb la tecnologia actual, es necessitarien nou mesos per a arribar a Mart. Fa falta un blindatge molt gran, i això suposa que pesarà molt”.
A més, dos aspectes clau per a esta arribada al planeta veí —que augura que podria ocórrer en 2035— són la inversió econòmica i la voluntat política que, insistix, van agafats de la mà. “Les missions depenen de col·laboracions internacionals, però la part nord-americana és molt important. Ells tenen molta tecnologia i solen posar molts diners. L’ESA no podria plantejar-se fer-ho a soles, ho hauria de fer amb la NASA”, ha conclòs.
