"Després de l'accident col·locaren el cartell d'un radar que no funciona"

Andrés Contreras és membre d'una família d'emigrants veneçolans que fa dèsset anys va decidir establir-se a Xàbia. El pare fou ciclista professional a Veneçuela, l'any 1986 es va convertir en campió nacional de pista; la mare, àrbitra esportiva i l'avi aficionat al ciclisme. L'esport corre per les venes del jove informàtic, especialitzat en màrqueting digital, supervivent de l'accident més greu ocorregut el 2017 a la Comunitat Valenciana. El 7 de maig de 2017, una conductora beguda i drogada el va atropellar a l'N-332 a l'alçada d'Oliva i el va deixar greument ferit. En l'accident va morir el seu pare i dos ciclistes més del Club de Triatló Tri-Llebeig de Xàbia. La d'Andrés Contreras és la història de la superació personal d´un jove amb una meta: educar els joves per a reduir la sinistralitat ciclista a les carreteres. Àpunt Mèdia ha conversat amb l'atleta per saber com encara la vida després de la tragèdia.

Pregunta. Des de l'accident, com ha sigut la seua recuperació física?

Resposta. He sobreviscut. Vaig patir un politraumatisme greu. Això vol dir, tres hematomes al cervell, dues parades cardíaques, perforació del pulmó, fractura de tíbia, peroné i húmer, així com diverses costelles trencades, els dos fèmurs, el genoll esquerre, el crani per la cara, les dents i la llengua. A més, intente superar la mort d'Edu, José i i Luis Alberto, el meu pare. Físicament estic bé. Els metges asseguren que m'he recuperat en un temps rècord gràcies a ser jove i esportista. Practicar triatló m'ha donat una fortalesa mental ampla. No puc nadar per una fixació externa en el peu esquerre que em subjecta la tíbia i el peroné, i tampoc puc córrer perquè els ossos de les cames encara no estan consolidats al cent per cent, però vaig al gimnàs. La sort ha sigut rehabilitar-me amb un dels millors fisioterapeutes de la Comunitat Valenciana, Gero Benavent, ex del València Club de Fal. Amb ell he recuperat mobilitat i ara, a més de rehabilitació, faig bicicleta al gimnàs i a casa per a exercitar la cama esquerra, la més afectada per l'accident.

P. Quan sents parlar de l'N-332, què passa pel seu cap?

R. Em fa por acostar-me al punt on ens atropellaren, tot i que cada dia passe per davant en els meus desplaçaments als centres de rehabilitació a València, Ontinyent, Calp o Teulada. En la 332 va morir el meu pare, han mort amics, però jo no la descarte. No sé si tornaré a practicar el triatló, però no renuncie a una carretera amb bona visibilitat, velocitat reduïda i un marge de metre i mig d'amplària. A Xàbia, organitze una doble ironman de 360 quilòmetres, 180 dels quals són de bicicleta i no renuncie a triar la carretera per a la prova. No vull apartar-me de l'N-332 ni de cap altra carretera d'Espanya amb les mateixes circumstàncies.

P. Després de l'accident, s'han pres mesures de protecció per a reduir la sinistralitat en el tram on foren atropellats?

R. En relació amb la carretera, em va doldre que es diguera que no es podia garantir la seguretat ciclista en el punt on va ocórrer el nostre accident. Hi ha gent que està lluitant per a alliberar l'AP-7, una bona solució perquè l'N-332 quedaria més lliure per als ciclistes. El que no entenc és com després de l'accident es va baixar la velocitat màxima a 80 quilòmetres per hora i al cap de poc ja l'havien tornada a pujar a 100. Quan hi ha un accident hi ha molta preocupació. Hi ha molta pena, molt de dolor, però al remat no es fa res. Just en el lloc del nostre colp, hi han col·locat un cartell indicador d'un radar amb caràcter dissuasiu perquè no funciona i damunt acompanyat pel senyal de 100. Una solució senzilla seria, sense gastar milions, pintar una línia continua al centre de la carretera per a evitar avançaments i deixar la velocitat a 80, com ja està en alguns trams. És unretera ràpida, en la qual es pot circular a 140 o 160 quilòmetres per hora, que és la que realment agafen els vehicles.

P. Com a reacció a l'accident, la Generalitat ha fet un Llibre Blanc contra la sinistralitat de ciclistes i el Congrés tramita una nova llei de seguretat viària. Està pendent dels canvis legislatius?

R. Sempre m'ha interessat la política relacionada amb el ciclisme i seguirà interessant-me, però veig molt complicat això de canviar lleis. Només desitge que algun dia tinguem un bon nivell d´educació viària, tant pel que fa a ciclomotors, cotxes o bicicletes. Un bon exemple a seguir seria el model d'Holanda, exemple de convivència viària al món i a Europa, però és molt complicat. A la política, sobretot en l'àmbit d'Espanya, no li interessen els ciclistes; els ciclistes estem condemnats a destorbar, tant en zones urbanes com en les carreteres. I per a mi, això, és molt trist.

P. Considera que els ciclistes molesten?

R. Estem abandonats per la llei. Un exemple és la lluita d'Ana López per a aconseguir que es canvie la llei d'omissió de socors. Si una persona atropella un ciclista, no passa res, com que l´has matat ja no hi ha a qui salvar. Jo pensava que eren lleis que ja estaven escrites per lògica, però no. A més, moltes ciutats estan treballant en carrils bicis, en ciutats urbanes del futur, però tot és política, i els carrils bici els fan al costat de les rutes del colesterol, que dic jo; al final són marques en la carretera més per a vianants que per a ciclistes. En carretera i en les voreres et xiulen, no es guarda la distància de seguretat mínima. Destorbem.

P. Ara ensenya educació viària a les escoles.

R. Estic anant a les escoles a fer xarrades, de motivació, perquè a partir de la meua experiència motive els xavals perquè es pot eixir de qualsevol problema, i de bon comportnt al volant perquè no facen imprudències i, si són ciclistes que milloren la circulació a les carreteres. A més, és important la seua influència sobre els pares per a evitar maniobres perilloses a l'hora de conduir.

P. Quines conclusions ha tret del seu accident?

R. Sóc una persona de 28 anys, isc de festa, he begut molt d'alcohol i, en el meu cas, com en el de molta gent pròxima al nostre accident, abans agafàvem el cotxe després d'haver begut, ara no ho fem. Només salvant-li la vida a una única persona sóc feliç. Aprenem quan les coses ens toquen de prop.