Busquen Juan, Ramón i Henry, els tres valencians que participaren en la fuga de presos d’Ezkaba el 1938

El govern de Navarra finança des de fa cinc anys les tasques d’exhumació i identificació de les persones empresonades al Fort de Sant Cristòfol.

Fotografia familiar del veí d’Almàssera Ramón Peris García
Fotografia familiar del veí d’Almàssera Ramón Peris García

Juan Bou Nadal era veí d’Alcoi; Ramón Peris García, d’Almàssera, i Henry Ransal Habif, d’Alzira. Són els tres valencians que participaren el 1938 en la històrica fuga de presos del Fort de Sant Cristòfol, al mont d’Ezkaba, i que podrien estar entre els vora 50 cossos que s’han exhumat fins ara. Dels més de 2.000 que hi havia tancats, fugiren 795 amb una única destinació: França. Seguiren el cabal dels rius dels Pirineus cap al nord, però la llibertat fou breu i les captures o assassinats es comptaven per centenars en els dies següents. Només tres aconseguiren creuar la frontera.

“Dels 41 valencians que hi havia a la presó, la majoria per delictes polítics, tres participaren en la fuga”, explica en una entrevista telefònica Jimi Giménez, arqueòleg i investigador de la Societat de Ciències Aranzadi. Jimi detalla que dels 795 fugats, 14 foren afusellats per organitzar aquest acte de rebel·lió i 206 més “morts o desapareguts, ja que mai més se’n va tindre notícia”. El govern de Navarra finança els treballs d’exhumació i identificació de “tots els cossos de què es te constància”, que en els últims cinc anys ha significat recuperar vora 50 víctimes en bon estat de conservació.

Una d’elles podria ser Ramón Peris, conegut com a Germán, tancat a la presó de Paterna per repartir propaganda de la CNT. Allí anava la seua germana Pilar a portar-li menjar, a qui, conten, sempre li queia una llàgrima en recordar-lo. Però poc després el derivaren a la presidi de Navarra, des d’on va tractar d’escapar al país veí en una de les majors fugues presidiàries del continent. Passaren els anys i Pilar continuava pensant que Ramón apareixeria en qualsevol moment. “Ella sempre pensava: i si vinguera? Però un xic d’Almàssera li digué que era molt possible que no haguera sobreviscut”, explica a À Punt la seua neta Reyes, que encara no ha pogut tancar aquest capítol funest de la història familiar. “Ell ha de tornar amb els seus pares. Per a mi és tancar un cicle i estar en pau en ma ‘uela’, que crec que des d’on estiga estarà contenta”, diu emocionada.

Les últimes restes corresponen a les d’un pres procedent de Valladolid, una identificació que ha sigut possible gràcies al banc d’ADN de l’executiu de Navarra. La disparitat de procedència de les persones motiva que molts dels equips científics es comuniquen amb altres de locals per a fer córrer la veu que hi ha víctimes que encara no tenen nom i cognoms i trobar les famílies que fa més de huitanta anys que hereten el dolor i l’absència de l’ésser estimat.

També et pot interessar