Alejandro Palomas: "Desconfie d'aquesta implicació voluntària de l'Església en la investigació dels abusos a menors"

Alejandro Palomas, l'escriptor de 54 anys que ha denunciat públicament haver sigut víctima d'abusos en mans d'un sacerdot quan era alumne del col·legi La Salle de Premià de Mar (Barcelona), desconfia de la participació de l'Església en la comissió d'investigació promoguda pel president del govern. Així mateix qüestiona que el perfil del defensor del poble, Ángel Gabilondo, antic ministre socialista, siga el més adient per a liderar la comissió. En canvi, s'ha mostrat d'acord en la creació de la comissió parlamentària sol·licitada per Unides Podem, per tal de contribuir a la investigació les denúncies de pederàstia, reparar els danys a les víctimes, i protegir la infantesa dels depredadors sexuals.

Què et pareix el fet que l'Església participe en la comissió d'investigació en els casos d'abusos?

Tinc sentiments enfrontats. Per un costat, pense que és molt estrany que qui suposadament és el causant de la investigació forme part de la investigació. No obstant això, és veritat que cal la col·laboració del causant perquè la investigació fluïsca millor. No sé quines són les motivacions d'aquesta implicació voluntària.

Però pot ser que en realitat hi haja membres dins de l'Església que vulguen saber què ha passat?

Sí, em consta que n'hi ha però per què no han fet res al respecte? Per què necessiten una comissió externa per a fer-ho? Si realment hi ha voluntat no necessiten una comissió externa. Ells disposen de mitjans per a fer-ho. No me'n refie. M'agradaria que digueren sí però per què.

Veig que l'Església és molt reactiva, no és activa. Hauria de ser la primera interessada a activar i purgar i netejar. És una institució de la qual depenen moltes persones, no només materialment, sinó espiritualment. Crec que han de demostrar la neteja, i la solidesa moral que de moment no està prou constatada.

Què et pareix la creació d'una comissió al Congrés dels Diputats per a investigar els presumptes casos d'abusos?

Jo crec que haurien de coexistir les dues alternatives i sumar-se. Crec que l'existència de les dues realment seria l'exemple que totes les forces polítiques, llevat de les que ja sabem, hi estan realment interessades. Jo crec que el fet que una comissió no vulga el que l'altra proposa no diu res de bo de la intenció final. Jo crec que les dues són necessàries.

També la del defensor del poble?

No sé exactament perquè ha de ser el defensor del poble la figura que lidere aquesta comissió, tampoc ho han explicat. Tampoc sé si el perfil és l'adequat. No sé si caldria que fora algú que no tinguera res a veure amb la política, que realment fora independent. Uns diuen "no volem aquesta comissió perquè es pot polititzar" però, en canvi, proposen una figura que està dins de la política.

Ell continua en política, per tant, la comissió que lidera no és del tot independent. Es tractaria de triar una figura fora de la política, que no tinguera cap vincle polític, i convertir-lo en això o crear aquesta figura.

Per què vas decidir un dia alçar la veu i revelar els abusos?

Jo estic contant-ho des de ja fa cinc anys, en conferències, en articles, en xerrades però no se m'ha fet cas fins ara. Va ser després d'escriure, Una mare, i molts anys de teràpia quan em vaig adonar que era el moment. Va ser gairebé un procés inconscient.

Pretenies donar-li aquesta visibilitat al teu cas?

No. Jo soc molt víctima de la ficció. Ficcione la vida. Quan crees un personatge no saps on acabarà. Jo vaig fer aquest salt sense saber realment el que estava fent.

Com t'agradaria que acabara tot això?

M'agradaria que acabara bé, però de veritat. No cosmèticament bé, que aquest és el perill. Si cal lluitar, cal lluitar per una cosa tangible i real. No vull que això siga actualitat i deixe de ser veritat un dia. El que vull és que tot el que es diu que es farà es faça de veritat. Vull una política social real, en el cas dels abusos en la infància i la pederàstia a l'Església. I per un altre, que es treballe en la reparació de les víctimes, no sé com, ni soc qui. La paraula "víctima" no em sona bé. Jo ja no em considere una víctima. Aquesta paraula et resta força. En el seu moment sí que vam ser víctimes d'un depredador, però ara mateix, que lluitem i sortim, em veig com un lluitador.

Existeixen molts altres casos. Han contactat amb tu?

Moltes persones s'han posat en contacte amb mi amb casos molt pitjors que el meu. La major part encara no han eixit, amb 50, 40 30 anys, homes i dones. Segueixen amb la mateixa ferida, amb la mateixa ràbia, amb la mateixa desorientació emocional.

Com ha influït tot això en la teua vida personal?

Em va convertir en un Alejandro diferent del que haguera sigut. Jo sempre he pensat en això des de l'intel·lecte no des de l'emoció, des de l'anàlisi cerebral, però arran d'explicar-ho —i la gent ha d'entendre que a vegades és necessari explicar-ho d'aquesta manera, és així com és alliberador per a qui ha patit— he pogut sentir-ho, fer fallida la part mental i que l'emocional connecte. Jo he connectat amb aquesta part ara. He començat a recordar coses que tenia bloquejades: olors, detalls, el mal físic, el dolor, el més orgànic. He sentit molta pena. M'he vist xicotet en aquests episodis des de fora, no com abans que ho vivia des de dins del nen que vaig ser. M'ha produït molt de dolor, malsons i plor. No creia que això seguira afectant-me tant.

Que li diries al xiquet d'aquell moment?

Em costa parlar amb aquest nen per l'absència de ma mare perquè veure al mateix nen, que ara és orfe, i dir-li alguna cosa em resulta difícil.

Li diria que no ho hem fet malament. En aquell moment em volia morir. Jo em volia morir en molts moments de la meua vida. Jo he navegat amb la mort molt a prop, de la mà. Jo sempre pensava que no arribaria a ser major. Per a mi era un malson viure. Recorde en una excursió a una mina de sal en la qual un company de classe va sofrir un accident i va morir, jo vaig pensar en aquell moment, que mala sort no haver estat jo. Jo sempre volia morir-me. Un pensament que encara tinc. Jo camine amb això i em dona molta serenitat i em fa viure millor.

Ha influït tot això en els teus llibres?

Si férem una relectura de les meues novel·les trobaríem molts senyals. Jo he ficcionat molt la vida dels meus i el subconscient parla constantment. Hi ha novel·les com Un fill, que al principi tenia per títol El nen que volia ser Mary Poppins, que revelen molt del nen que vaig ser. Jo sempre volia ser Mary Poppins i tenir a prop una finestra per la qual escapar i volar, volia tenir la facultat de volar i poder fugir de tot.

Amb els anys, m'he descobert com una persona molt positiva i preocupada pels altres, pels vulnerables. M'agrada treure la part més vulnerable dels altres, perquè és la part més interessant de l'ésser humà. Em sent molt privilegiat. He passat per aquest infern i després d'això moltes coses ja no em fan por, i, d'altra banda, soc conscient que hi ha persones que sofreixen molt més que jo.