La dona que trencava sostres

El nom de Carmen Alborch estarà per sempre unit a les paraules cultura, compromís, feminisme. Paraules que l’acompanyaren tota la vida i que van marcar un pas ferm que va ajudar a obrir camins. Alborch (Castelló de Rugat, 1947) era la major de quatre germans. Va criar-se a la ciutat de València i va estudiar a la Facultat de Dret. Fou professora de Dret Mercantil i la primera degana de la Facultat. Tenia 37 anys.

Tenia una forta personalitat, fermes conviccions, a més de ser lluitadora i positiva. Ja durant els anys universitaris es va implicar en aquells primers col·lectius feministes que lluitaven per la despenalització de l’avortament i de l’adulteri i per l’aprovació del divorci, en un país immers en plena transició política, després de 40 anys de dictadura franquista. Però Alborch, polifacètica, avantguardista i inquieta, va fer prompte el salt a la gestió política.

L’entrada en política va arribar de la mà de Ciprià Ciscar, conseller de Cultura del Consell de Joan Lerma, l’any 1987. La primera responsabilitat va ser la Direcció General de Cultura. D’ahí va passar primer a ser directora-gerent de L’Institut Valencià d’Arts Escèniques, Cinematografia i Música, i el 1988 va formar part de l’equip que va dirigir l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), tasca que li va reportar un gran reconeixement.

I el 1993 va assumir la titularitat en el Ministeri de Cultura en l’últim executiu de Felipe González. Tot i això no es va afiliar al PSOE fins a l’any 2000.  Al llarg d'aquells anys, fins al 1996, Alborch va donar mostres sobrades de la seua capacitat, eficàcia i tarannà positiu. Va impulsar la Llei de foment de la cinematografia, la Llei de propietat intel·lectual, el Pla de catedrals o el primer mapa espanyol de recursos i infraestructures culturals. A més, va ser decisiva en l'evolució del Museu del Prado i també del Museu Reina Sofia. Durant l'etapa al capdavant del ministeri alguns van qualificar-la de "ministra pop" o "ministra Almodóvar", i alhora era reconeguda pel seu cabell roig i el seu somriure. 

A partir de 1996, quan el PSOE deixà de governar a Espanya, va continuar com a diputada en el Congrés. I el 2007 es va presentar en nom del PSPV-PSOE a l’alcaldia de València, però no va aconseguir derrotar Rita Barberà, del PP. Durant els anys següents, fins al 2011, va ser portaveu socialista a l’Ajuntament de la ciutat. L’any 2016 va abandonar la política activa i es va reincorporar com a professora honorària en la Universitat de València. Alborch era doctora en Dret.

Alborch és autora de diversos llibres dedicats a les dones i al feminisme, a banda de les publicacions acadèmiques: Solas, Malas i Libres són els títols. Va tindre una trajectòria reconeguda i premiada tant per la seua aposta per la cultura com pel feminisme, al llarg dels últims mesos va rebre diversos homenatges: l’octubre de l’any passat va rebre la Medalla de la Universitat de València. I fa a penes dues setmanes, va rebre l’Alta Distinció que atorga la Generalitat Valenciana. Un premi, va dir en À Punt, que va ser una gran sorpresa i un “reconeixement a moltes dones”.