40 anys del "Ja som europeus"

Els controls de frontera amb Portugal o el canvi de pessetes a francs o marcs alemanys poden resultar hui tan exòtics a les noves generacions com un telèfon de dial. Potser tant, com els resultaria a aquelles generacions, sense TDT ni viatges de baix cost, rebre informació detallada, cada dia, del que passa a Brussel·les o Estrasburg. Només han passat quatre dècades. Quaranta anys des que Espanya va entrar en el club de la Unió Europea i "va superar l'aïllament secular" en paraules de l'expresident socialista Felipe González.

El 12 de juny del 1985, Espanya va signar a Madrid el tractat d'adhesió a la llavors Comunitat Econòmica Europea (CEE), acord que marcaria el començament d'una nova etapa de transformació social i econòmica. L'adhesió al projecte europeu, de "llibertat, progrés i democràcia", no va ser fàcil ni automàtica. Pesava el record i les suspicàcies per la dictadura franquista, amb esglai inclòs per l'intent de colp d'estat del 23F.

El partit socialista culminaria el projecte, a què precedien huit anys de negociacions de l'executiu d'Adolfo Suárez. Un camí que Espanya va recórrer en paral·lel amb la veïna Portugal, membre també des del 1985.

Els canvis vindrien en cascada, a poc a poc però sense passos enrere. El 1987, dos anys després de l'entrada al club europeu, Espanya celebrava les primeres eleccions a l'Europarlament i el 1989 assumia, per primera vegada, la presidència europea, en compliment de l'orde alfabètic.

De l'espai Schengen a l'Erasmus

Ja el 1987 el país es va sumar amb altres deu estats a projectes comunitaris pioners, com l'estrena del programa Erasmus. Dels 3.200 estudiants de la primera edició, 95 d'ells espanyols. Des de llavors han participat més de 15 milions d'alumnes europeus.

El següent pas de gegant va ser l'acord de Schengen, que, de nou de la mà, Espanya i Portugal van firmar a Bonn (Alemanya) el 1991. S'unien així al projecte que havien llançat el 1985 Luxemburg, Holanda, Alemanya, França i Bèlgica per a suprimir les fronteres interiors i permetre la lliure circulació de persones i mercaderies. El tractat va entrar en vigor el 26 de març del 1995 en aquell bloc avançat de set països. L'1 de juny va concloure l'eliminació de controls a les fronteres terrestres.

1 euro: 166,386 pessetes

Superades les fronteres físiques entre socis, quedava la monetària. L'1 de gener del 1999 l'euro es va activar com a divisa en els mercats, encara que els bitllets i monedes no van arribar a la ciutadania fins al 2002.

El canvi teòric a 166,386 pessetes va destapar que tot no seria alegria en la nova etapa europea. Mentre la inflació marcava un repunt de només el 2,7% en el paper, la ciutadania experimentava increments molts més alts per la implantació d'un altre tipus de canvi al carrer: 1 euro per 100 pessetes.

Malgrat l'augment dels preus, la separació que perviu entre salaris i economies de la zona euro i la pèrdua d'autonomia en política monetària, les veus expertes coincideixen a assenyalar que la moneda única va impulsar el creixement de l'economia espanyola i l'estabilitat financera.

Del rescat a l'austeritat

Brussel·les va mostrar la pitjor cara arran de l'esclat de la bambolla immobiliària i hipotecària de 2008, que va situar l'economia mundial en recessió. L'estiu del 2012, el govern de Mariano Rajoy acabaria demanant "assistència financera" a la Unió Europea. Un préstec de 100.000 milions (dels quals se'n van emprar 41.300) per a salvar la banca espanyola.

El "rescat" va eixir debades. Sota el paradigma de l'austeritat, amb la cancellera alemanya Angela Merkel com a principal promotora, els països del nord d'Europa van fer tragar a Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya una llaga llista de reformes, ajustos i retallades basades en la contrició de la despesa pública. Mesures que van obrir una bretxa en l'idil·li entre els espanyols i la UE.

El coronavinus i la recuperació de l'economia europea

La detecció a Europa dels primers casos de coronavirus van posar a prova de nou les costures de la unitat europea. Amb milers de morts i hospitals a punt de col·lapsar, Espanya va adoptar algunes de les mesures més dures de confinament per a contindre el virus. Es va paralitzar l'activitat econòmica, el PIB es va desplomar i es va disparar el dèficit públic i el deute.

Tanmateix, Brussel·les va canviar l'estratègia econòmica i ha optat per una mobilització història de subvencions i préstecs per (750.000 milions) per a accelerar la recuperació de l'economia. Espanya té previst rebre 140.000 milions en transferències i crèdits fins al 2026 del Mecanisme Europeu de Recuperació i Resiliència (MMR). A canvi, un pla amb objectius semestrals en què el govern va incloure des de la reforma laboral i de pensions a projectes de transformació energètica, iniciatives per a impulsar la digitalització del país o mesures per a modernitzar l'administració.

La guerra d'Ucraïna i la militarització, els nous reptes compartits

La guerra d'Ucraïna i l'espiral d'inflació que s'arrossega des del 2022 són els reptes més recents en què s'ha abordat una resposta comunitària. El primer està en la base del nou desafiament que Brussel·les ja ha plantejat als vint-i-set, l'objectiu de militaritzar la Unió Europea, un pas controvertit cap a la major independència militar del club europeu respecte dels Estats Units de l'imprevisible Donald Trump, que encara deixa moltes preguntes sense resposta. I entre les principals, d'on i a costa de què es trauran els diners per a sufragar el monumental esforç que s'hi anticipa.