Reunió pel Sàhara Occidental sense perspectives de trobar solució

Representants del Front Polisario i el govern del Marroc tornen a trobar-se després de sis anys d'interrupció total de contacte, en unes converses afavorides per l'ONU i que es presenten poc fèrtils, atés que ambdues parts mantenen no cedir en les seues posicions.

El conflicte del Sàhara Occidental està en sordina des de 1991, any en què les parts van signar l'alto el foc. Aquest mateix any va arribar al territori una força de pau (Minurso) amb la missió de preparar un referèndum d'autodeterminació per a l'excolònia espanyola.

El Marroc va començar per respondre davant la realització d'un cens de sahrauís amb dret a vot, però finalment va rebutjar la idea de la consulta en presentar en 2007 una “iniciativa d'autonomia” de contorns imprecisos.

Una font oficial marroquina va declarar recentment que el Marroc “no té res a cedir” davant les converses de Ginebra més enllà del pla d'autonomia, abans de precisar que Rabat no veu la cita de Ginebra com una negociació, sinó com una mera “taula redona”.

El Front Polisario s'ha mantingut igualment inamovible sobre la necessitat del referèndum, encara que les últimes resolucions del Consell de Seguretat de l'ONU sobre el conflicte ja no esmenten la paraula i recomanen més aviat la cerca d'una solució al conflicte que siga “realista, pràctica i políticament duradora”, un vocabulari que s'acosta cada vegada més a les tesis marroquines.

Malgrat que els dos adversaris arriben a la taula sense voluntat negociadora, el Marroc considera que parteix amb avantatge en asseure en aquesta mateixa taula a Algèria, país al qual Rabat acusa d' “acollir, armar i finançar” un Front Polisario que acusa de ser una marioneta d'Alger.

Es desconeix quina serà l'actitud d'Alger a Ginebra i si es limitarà al seu paper tradicional de mer espectador, però l'ONU ha convidat a la trobada el seu ministre d'Afers Exteriors, Abdelkader Mesahel, qui fins al moment no ha confirmat si hi assistirà. El Marroc també envia al cap de la diplomàcia, Naser Burita, acompanyat de l'ambaixador davant l'ONU, Omar Hilale, i de tres sahrauís promarroquins. En convidar a presidents o membres d'institucions locals d'Al-Aaiun, Smara i Dakhla, Rabat pretén disputar al Polisario el monopoli de la representativitat sahrauí.

La taula redona és fins ara l'únic assoliment obtingut pel portaveu de l'ONU per al Sàhara, l'alemany Horst Köhler, qui, des del seu nomenament l'agost de 2017, s'esforça per traure el conflicte d'una letargia que el converteix en un dels més longeus del planeta.

Fins ara, Köhler ha aconseguit almenys no ser vist com a promarroquí o propolisari, una etiqueta que els ha tocat portar a tots els seus predecessors: l'últim d'ells, l'estatunidenc Christopher Ross, va arribar a ser declarat “persona non grata” per part de Rabat en considerar-lo procliu als independentistes, però l'exsecretari general Ban Ki-moon el va mantenir en el càrrec.

En un gest que indica quina és la relació de forces en el conflicte, el Marroc va arribar a prohibir a Ross durant més de tres anys visitar el territori sahrauí que Rabat administra. En el cas de Köhler, sí que ha rebut el permís i ha pogut així reunir-se amb els anomeants per Rabat com “separatistes de l'interior”.

Però el marge de maniobra de Köhler s'està reduint per factors més enllà de l'abast magrebí. Amb l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, i en la línia de limitar les despeses i els compromisos internacionals del seu país, els Estats Units ha pressionat i aconseguit que el mandat de la Minurso s'acurte d'un any a sis mesos, per a així pressionar a les parts a la recerca d'una solució.

“L'statu quo actual no és acceptable”, resa l'última resolució del Consell del 31 d'octubre, que emplaça a més el secretari general a informar en el termini de tres mesos sobre els avanços de les quals anomena “negociacions”, encara que no hagen començat com a tals. El “realisme i esperit de compromís” de les parts, que també reclama aquesta resolució, estan ara per demostrar en la cita de Ginebra.