Jóvens i emancipació, missió impossible: "Tenim impotència i ràbia, què hi podem fer?"

Només el 14,5% dels jóvens espanyols de 16 a 29 anys poden emancipar-se, el mínim històric, segons les dades del Consell de la Joventut d’Espanya

Imatge de l'acampada pel dret a la vivenda a la plaça de l'Ajuntament de València / À Punt Notícies

Les dades per a l'accés a la vivenda dels jóvens són clares. Segons l'Observatori de l'Emancipació un jove hauria de destinar el 98,7% del salari per a pagar un lloguer en solitari. Una xifra que determina que eixir de casa dels pares de manera estable, sense empobrir-se i sol cada volta és més missió impossible.

Només el 14,5% dels jóvens espanyols de 16 a 29 anys poden emancipar-se, el mínim històric, segons les dades del Consell de la Joventut d’Espanya. La edat mitjana per poder anar-se'n de casa és als 30 anys, quatre anys més tard que la mitjana europea.

Un fet que condemna els jóvens a ajornar la independència i crea un tap de vida i una barrera per al desenvolupament d'una persona.

Des d'À Punt Notícies ens hem acostat a conéixer algunes de les històries personals de jóvens assentats en l'acampada de la plaça de l'Ajuntament de València pel dret a la vivenda i contra l'especulació. Posaem nom i rostre a qui viuen este problema en primera persona.

"400 euros per compartir pis, el més barat"

Un dels casos és el d'Àngels Martínez. Envoltada de tendes de campanya i amb el llapis en la mà, dibuixa estos dies la desesperança en un còmic sobre l’accés a la vivenda. Té 22 anys i viu a Alberic amb els pares. El còmic el va començar abans de la mobilització.

"És impossible, el més barat que pots trobar són 400 euros compartint pis. I, al final, és un poc irònic: m’ix millor estar ací acampant que estar a ma casa", explica Martínez.

"Amb el meu sou no puc viure sola"

Amb 27 anys, Maya és l’exemple que tindre faena no garantix l’autonomia residencial. "No tinc alternativa real. Treballe en hoteleria, entre sis i huit hores cada dia, i no és possible, amb el meu sou, viure sola", explica.

La situació causa impotència i ràbia, però també la sensació que no es pot fer res. "Ens diuen que és el que hi ha i que treballem més, com si treballar més fora la solució", lamenta.

Obligats a anar als afores de la ciutat

Patricio, un altre dels veïns de l’acampada, treballa en una perfumeria i oposita per a militar. Ell sí que ha aconseguit llogar una habitació, encara que ha hagut de buscar opcions més econòmiques fora de València ciutat.

"De 400 o 500 els lloguers no baixen, ha sigut un miracle el que he trobat. M’he mudat recentment a una nova habitació. Com que el lloguer que tenia ací, a València ciutat, era més car, me n’he anat a Benimàmet, que està millor de preu, encara que a vegades, al final de mes, necessite una miqueta d’ajuda de ma mare", conta Patricio.

"A l'Espanya Buidada o a l'estranger"

Carla i Dorian són parella i voldrien viure junts, però, de moment, no és una opció. Dorian lamenta que les alternatives passen per anar-se’n a altres territoris o, fins i tot, a l’estranger.

"Ara tenim l’opció d’anar-nos-en a l’Espanya Buidada a viure o a l’estranger. No pot ser que juguen amb un dret vital, com és la vivenda", denúncia Dorian Casas.

A més, explica que coneix persones de més edat que continuen vivint en pisos compartits i amb lloguers elevats.

Gent de trenta i quaranta anys compartint pis

"Tinc amics de trenta o quaranta anys que viuen en pisos compartits amb cinc o sis persones, en pobles, pagant 600 euros al mes. Veig això en gent més major que jo i pense: a mi, què m’espera?", es pregunta.

També et pot interessar

stats