El sarcòfag de Blasco Ibáñez que ningú volia arriba al cementeri de València 86 anys després
L’Ajuntament ha iniciat els preparatius per al trasllat del conjunt escultòric, obra de Benlliure, que ha passat dècades ocult o arraconat.
L’Ajuntament de València ha començat aquesta setmana els preparatius per a traslladar al cementeri de la ciutat el sarcòfag de Vicent Blasco Ibáñez que el mateix consistori va encomanar a l’escultor Marià Benlliure fa quasi nou dècades, a penes dos anys després que les despulles de l’escriptor i polític republicà arribaren a València entre multituds.
“Hem decidit que ja era hora de buscar-li un lloc digne i per això l’ubicarem al vestíbul del Cementeri General, perquè tot el món el puga veure. Tant l’Ajuntament com les entitats vinculades a Blasco Ibáñez i Benlliure hem estat d’acord que aquest era l’espai més idoni per la seua pròpia natura", explica Glòria Tello, regidora de Patrimoni Històric i Artístic. Fins a arribar ací, però, el sarcòfag ha viscut una seguit d’accidentades peripècies.
La destrucció del monument funerari
L’obra de Benlliure es va concebre per a estar al cementeri dins d’un mausoleu tancat, protegida de la intempèrie i visible des de dalt. El sarcòfag anava damunt d’una cripta on reposaria el fèretre de l’autor de Cañas y barro. Aquest conjunt funerari monumental, dissenyat per l’arquitecte municipal Javier Goerlich, estava envoltat per un jardí valencià de 400 metres quadrats. Les obres de construcció van començar al gener de l’any 1935 mentre que, simultàniament, l’escultor, que aleshores tenia 71 anys, esculpia el sarcòfag al seu taller de Madrid. “Benlliure era amic de Blasco des de molt joves i això va facilitar que realitzara l’obra amb molt de carinyo en un temps rècord de dos mesos”, relata Lucrecia Enseñat, besneta de l’escultor i directora de la fundació que porta el seu nom.
L’esclat de la Guerra Civil, però, va paralitzar les obres del mausoleu de Goerlich, que el 1936 ja estaven bastant avançades, amb el cos principal alçat, així com dos nínxols laterals decorats amb mosaics dels quatre genets de l’apocalipsi i un altre sobre els argonautes, dues de les obres de l’escriptor. L’any 1939, consumat el triomf del colp d’estat, la construcció va ser derruïda per ordre de les autoritats franquistes, la cripta cegada i el sarcòfag amagat durant anys en un lloc desconegut.
L’any 1946 l’Ajuntament va depositar el conjunt escultòric al Museu de Belles Arts de València. El seu director, Manuel González Martí, va muntar l’obra d’art en una de les sales dedicades a Benlliure, però de nou les autoritats de la dictadura, contràries a reconéixer de qualsevol manera Blasco Ibáñez, el van advertir i la peça es va arraconar, tapiada en una xicoteta estança del Museu, lluny de qualsevol mirada. I així es va mantindre, desmuntada, amagada i mal conservada, en un forat polsós, durant quatre dècades.
El 1985, deu anys després de la mort de Franco, la premsa valenciana publica les primeres fotografies del sarcòfag, denuncia l’ocultament per raons polítiques i alerta del seu estat d’abandonament, cosa que provoca que l’obra es trasllade als magatzems del museu. I allí queda oblidada 12 anys més.
La restauració revela que és de llautó daurat
Finalment, el 1998, coincidint amb el 70 aniversari de la mort de Blasco Ibáñez, la Generalitat decideix restaurar el conjunt escultòric. És aleshores quan un estudi metal·logràfic de Vicent Amigó, catedràtic d’Enginyeria Mecànica i Materials de la Universitat Politècnica de València, revela que el sarcòfag està fet de llautó, i no de bronze, com es pensava fins aleshores. “La restauració també trau a la llum la pàtina daurada rogenca original que cobreix tota la peça que, per primera vegada des que va ser creada per Benlliure, torna a lluir en tota la seua esplendor”, narra Enriqueta Cebrián, la restauradora que va dirigir els treballs. Així es va exhibir durant tres mesos al vestíbul del Museu de Belles Arts fins que, de nou, torna a canviar d’ubicació.
L’any 2000 el sarcòfag és traslladat al Centre del Carme per a formar part d’una exposició sobre Blasco Ibáñez i Benlliure. Era un muntatge provisional, però en realitat s’hi va quedar 17 anys, en una capella del claustre gòtic, on la humitat i la pols van reactivar els mecanismes de corrosió del metall. La pàtina daurada rogenca s’enfosquia. El sarcòfag es deteriorava, com va tornar a denunciar la premsa de l’època.
Al remat, el 2017, el conjunt escultòric és traslladat novament al Museu de Belles Arts, on queda instal·lat, també de manera provisional, en un pati de llums semicobert per una claraboia, de nou exposat a la pols i l’aigua, "un lloc molt poc adequat, que desmereix l’obra, que només permet veure-li un lateral a través d'un frontal de vidre”, segons Lucrecia Enseñat. De fet, “les condicions ambientals per les quals ha passat la peça i la falta de conservació preventiva des que va ser restaurada, fa 23 anys, l’han danyada i n’han afectat la perdurabilitat”, alerta Cebrián.
La ubicació definitiva
El trasllat del sarcòfag que ara ha començat a preparar l’Ajuntament, després de rebre el permís de la Conselleria de Cultura, aspira a ser el definitiu. El projecte passa per depositar l’obra de Benlliure sobre una base de granit, com va idear l’escultor, i que el conjunt estiga al centre del vestíbul d’accés al cementeri, on s’instal·larà també un panell informatiu. “Dins de les possibilitats que hi ha és un lloc molt digne. No és l'ideal, perquè és un lloc obert. Pols va a tindre, no és la sala d'un museu, però va a estar molt bé”, diu la besnéta de l’artista.
L’obra tornarà a eixir del Museu de Belles Arts el 6 d’abril i “vora dos setmanes després, quan acaben tots els treballs de condicionament de l’espai, ja podrà ser visitada”, es compromet Tello. No s’ha buscat a propòsit, però això pràcticament coincidirà amb la mateixa data, el 29 d’abril del 1935, en què Benlliure va lliurar el sarcòfag del seu amic Blasco a l’Ajuntament republicà de València que li l’havia encomanat. Al cap de 86 anys el sarcòfag arribarà per fi al cementeri, però a un lloc i en unes condicions diferents de com s’havia ideat, i on el repte serà evitar que continue deteriorant-se de manera irreversible perquè, adverteix Cebrián, ”el metall que es mineralitzada no torna a ser metall i la pàtina rogenca amb reflexos daurats original cada vegada està més verdosa i fosca”.
Sembla com si una maledicció haja perseguit una obra d'art que, tret d’alguns pocs mesos de la seua vida (el 1935 quan va ser presentada i el 1998 quan es va restaurar) sempre ha estat oculta, destorbava o no sé sabia molt bé què fer-ne. Honrar la memòria de Vicent Blasco Ibáñez i posar en valor l’obra de Marià Benlliure no ha resultat una tasca senzilla fins ara. Damnatio memoriae, en deien els romans.
