Mor Bertolucci, l’inoblidable autor de ‘Novecento’ i ‘L’últim emperador’

El cineasta italià ha mort hui a Roma als 77 anys.

Entrevista a Bertolucci abans de la projecció de la seua pel·lícula 'L'últim emperador' a Hollywood el 2013
Entrevista a Bertolucci abans de la projecció de la seua pel·lícula 'L'últim emperador' a Hollywood el 2013 / Reuters

El cineasta italià Bernardo Bertolucci ha mort hui a Roma als 77 anys i deixa per a la història del seté art alguns títols que han marcat època, com L’últim tango a París, Novecento o L’últim emperador.

Va nàixer el 16 de març de 1941 a Parma, i era fill del crític de cinema i poeta Attilio Bertolucci, de qui va heretar el gust per tots dos gèneres artístics, i germà d’un altre company de professió, Giusseppe. Bertolucci va començar la seua carrera artística fent curts amb una càmera de 8 mm durant els seus anys d’estudiant a Roma, on es va llicenciar en Literatura.

Autor de diverses obres poètiques –una d’elles, In cerca del misterio, va obtenir el Premi Viareggio a l’Opera Cosina–, Bertolucci es va embarcar en una carrera cinematogràfica de la mà de Pier Paolo Passolini, del qual va ser ajudant de direcció en Accattone (1961).

La seua primera producció va ser La commare seca (1962), a la qual va seguir Prima della rivoluzione (1964), obres que el van definir com un director capaç de disseccionar les interioritats dels personatges, com és el cas d’El conformista (1970).

Censura per

L’últim tango a París L’últim tango a París

Va aconseguir la popularitat amb L’últim tango a París (1972), pel·lícula protagonitzada per Marlon Brando i Maria Schneider, que li va suposar problemes amb la censura per algunes escenes qualificades llavors d’escabroses i amb la qual va aconseguir dues candidatures a l’Oscar (millor director i millor actor).

L’actriu Schneider, morta el 2011, va confessar el passat 2007 que durant el rodatge de l’escena d’aquesta pel·lícula, en la qual el personatge de Brando la viola fent ús de mantega, es va sentir humiliada i “un poc violada”. Bertolucci va assegurar en 2016 que l’actriu coneixia amb antelació l’escena, encara que se li va ocultar la utilització de la mantega.

Èxit filmogràfic

Amb L’últim tango a París es va situar en la primera plana del cinema internacional, i el seu èxit va continuar augmentar amb un altre dels seus referents: Novecento (1974-1976), dividida en dos actes i que, amb una aura de realisme grotesc i lirisme, retrata la vida camperola de la Itàlia de la Gran Guerra i del feixisme.

Després va crear obres com La Lluna (1979), però va ser amb L’últim emperador amb la qual va aconseguir el major reconeixement, ja que va ser premiada amb nou Oscar, entre els quals hi ha els de pel·lícula i director, i quatre Globus d’Or. A aquesta va seguir la versió cinematogràfica de l’obra de Paul Bowles El cel protector (1990) i el 1993 El Petit Buda (1993).

En els 90 va destacar també Lo ballo da sola (1996), la seua visió de l’educació sentimental i sexuals d’una adolescent de vacances a la Toscana, amb la qual va tornar a ensopegar amb la censura.

Ja en aquest mil·lenni Bertolucci va dirigir Els somiadors (2003), la història de tres joves francesos durant el parisenc Maig del 68. I en 2008 va presentar en el Festival portugués d’Estoril el Bertolucci secondo il cinema, un documental sobre la realització del seu aplaudit film Novecento. Van estrenar la seua última pel·lícula el 2012, Io e te, en la qual va tornar a abordar una de les seues obsessions: el comportament dels joves, amb les seues pors i arravataments. Aquest mateix any va rebre el guardó a tota una carrera dels Premis de Cinema Europeu.

Des de fa anys vivia prostrat en una cadira de rodes com a conseqüència dels problemes de salut que arrossegava.

També et pot interessar