Mor als 103 Kirk Douglas, l’etern gladiador de Hollywood
La penúltima llegenda viva del cinema clàssic de Hollywood serà recordat per pel·lícules èpiques com ‘Espàrtac’ o ‘Van Gogh, la passió de viure’.
L’etern gladiador de Hollywood, Kirk Douglas, ha mort aquest dimecres als 103 anys d’edat. D’origen humil, el seu gest dur el va consagrar en pel·lícules èpiques com Espàrtac (1960) o les dramàtiques semblances amb Van Gogh en Van Gogh, la passió de viure (1956).
Kirk Douglas era la penúltima llegenda viva de l’esplendor del cinema clàssic de Hollywood. Amb el seu comiat, només sobreviu Olivia de Havilland –complirà 104 anys al juliol– com a exemple d’una època daurada del cinema que sempre la recordarà pel seu paper en Allò que el vent s’endugué.
“Amb tremenda tristesa, els meus germans i jo anunciem que Kirk Douglas ens ha deixat”, ha anunciat un dels seus fills, el també actor Michael Douglas, en una nota difosa por la revista People. Issur Danielovitch Demsky va nàixer el 9 de desembre de 1916 a la població nord-americana d’Amsterdam, a l’estat de Nova York, fill d’una parella d’emigrants jueus d’origen bielorús.
Va créixer en un barri pobre, era bon estudiant i es va graduar en Lletres a la Universitat de Saint Lawrence el 1934. En acabar, es va traslladar a Nova York, on fins al 1939 va estudiar a l’Acadèmia Americana d’Art Dramàtic. Douglas va participar amb xicotets papers en obres de Broadway abans d’enrolar-se en la Marina el 1941 per a lluitar en la Segona Guerra Mundial. Dos anys després, va ser donat de baixa per ferides de guerra i va tornar a Nova York, on va participar en diverses produccions teatrals i va actuar en emissores de ràdio.
La recomanació de l’actriu Lauren Bacall, amb qui havia estudiat teatre, li va obrir les portes de la meca del cinema i el 1946 va protagonitzar la seua primera pel·lícula, El extraño amor de Marta Ives, de Lewis Milestone, en què els protagonistes eren Barbara Stanwyck i Van Heflin. Aquest va ser el començament d’una llarga carrera que es va estendre durant sis dècades i més de noranta pel·lícules, a més de produir-ne una desena i dirigir-ne dos, Pata de palo (1973) i Els justiciers de l’Oest (1975).
Una llarga carrera en què es va quedar tres vegades a les portes de l’Oscar –per Champion (1949), The Bad and the Beautiful (1953) i Van Gogh, la passió de viure (1956)– i en què només va aconseguir, el 1996, una estatueta honorífica.
