En l'era Netflix, Espanya perd cines
Tot i l'augment respecte de l'any passat, ha tancat una de cada quatre sales els últims vint anys.
En l'era dels continguts a la carta, l'streaming i els lloguers virtuals, els models d'exhibició, distribució i consum de cinema han canviat, i moltes sales tradicionals (en particular, les més menudes) han patit les conseqüències. A Espanya, un de cada quatre cines ha tancat els últims vint anys. Segons les dades que ha publicat aquest dilluns l'Associació per a la Investigació de Mitjans de comunicació, l'AIMC, s'ha passat de 952 locals el 1999 a 723 el 2019.
No obstant això, aquest últim any el nombre de locals ha augmentat quasi un 4% respecte de l'any passat i el de sales i butaques també, encara que en menor mesura. També hi ha més municipis que disposen de sala de cine: 471 en tenen almenys una, 17 més que l'any passat i 34 més que el 2016. El 63% de la població espanyola pot anar al cine a la seua població. Amb aquestes xifres, l'AIMC parla d'una tendència positiva per a aquests últims tres anys.
Per comunitats autònomes, Catalunya, Andalusia i Madrid aglutinen el major nombre de sales de cine d'Espanya. A la Comunitat Valenciana n'hi ha 91. Les províncies de València i Alacant figuren també entre les que més cines tenen: són la tercera i la quarta de tot Espanya.
Sales més menudes i canvi de model
Els últims anys s'aprecia una "lleu però constant tendència" cap a l'existència de cines amb menys pantalles i menys butaques en cada sala, segons les dades del cens de l'AIMC. Una espècie de tornada als orígens de les sales úniques, amb menys capacitat i una experiència diferenciada de la de grans sales massificades exhibidores de grans produccions.
Segons l'últim informe de la Federació d'Exhibidors Cinematogràfics (FECE), quasi la meitat de la població espanyola no va al cine mai (el 54% diu que ho fa almenys una vegada a l'any); un fet que les empreses exhibidores atribueixen a la pèrdua de poder adquisitiu de l'audiència, l'increment de l'IVA i la normalització de la pirateria, entre altres factors. També han reclamat a Netflix que s'adapte al model d'exhibició espanyol, en què una pel·lícula ha de passar almenys tres mesos i tres setmanes al cine abans de poder exhibir-se en un altre format. Aspiren a millorar la relació amb la plataforma de streaming per a evitar situacions com la de l'estrena de Roma, l’oscaritzada producció original de Netflix, que només cinc sales es van atrevir a exhibir perquè la plataforma no va respectar el temps mínim exclusiu d'exhibició, com sí que fan les distribuïdores tradicionals.
