Juan Vicente Piqueras, el poeta criat a Los Duques de Requena al qual el desassossec ha convertit en nòmada

A Los Duques, un minúscul llogaret de la Plana d'Utiel-Requena, va créixer i també trobar la seua inspiració per a ser poeta, que després ha omplit arreu del món de la mà de l'Institut Cervantes

Pessoa  Piqueras 2
Pessoa i Piqueras tenen en comú el seu vincle amb el desassossec / À Punt Mèdia

La poesia es resisteix a moltes persones, però això sí, a totes els agrada que els emocionen i facen vibrar. I així són els textos, les paraules i la senzilla poesia del poeta valencià Juan Vicente Piqueras. Textos senzills i emocionants. El poeta de Requena i actualment director de l’Institut Cervantes d’Amman, al llarg de la seua trajectòria ha sumat nombrosos reconeixements. Ara acaba de publicar La habitación vacía (ed. Visor), un llibre que acull el poema que li dona nom i amb el qual va obtindre el 2012 el Premi Manuel Alcántara.

La seua és una poesia “emocionant, transparent, senzilla, preciosa, que t’ompli d’emoció”, com així la defineix Almudena Amador (llibreria Ramon Llull). La singularitat de Juan Vicente Piqueras és com ell mateix es defineix, un xiquet de poble, rural dins d'un adult cosmopolita. Fins als setze anys va viure a Los Duques de Requena, un llogaret vinculat a Requena amb molt poques cases i, això sí, molta tranquil·litat, natura, animals i calidesa humana. I després van vindre França, Roma —durant 20 anys—, Atenes, Alger, Lisboa i actualment resideix a Jordània.

Des que va nàixer el 1960 i fins als setze anys va viure en Los Duques de Requena… Com van influir aquells primers anys de vida en la seua vocació de ser poeta?

És en la més tendra infància quan es forma el pensament, la sensibilitat i la personalitat. I el que jo soc, l'arbre del meu cervell, es va formar en un llogaret camperol on vivien 200 ànimes. Hui dia són a penes quaranta. La meua infància va ocórrer entre vinyes, oliveres, ametlers, animals, tempestes, balls, vetles, en la mil·lenària cultura llauradora. D'allí procedisc, i crec que m'ha marcat de manera indeleble, com pot comprovar qualsevol que llija els meus llibres, especialment Aldea i Padre.

Juan Vicente Piqueras amb la seua germana Candela
Juan Vicente Piqueras amb la seua germana Candela / Arxiu Juan Vicente Piqueras

Com va ser el seu primer contacte amb la poesia?

El meu primer contacte amb la poesia va ocórrer al meu poble. I no va ser amb la poesia escrita en els llibres, perquè a ma casa no hi havia llibres, sinó amb les paraules que escoltava cada dia de llavis d'aquella gran família que era el llogaret. Rilke va dir que la vertadera pàtria de l'home és la seua infància. I William Wordsworth, que el xiquet que vam ser és el pare de l'home que som. Concorde plenament amb ells.

Abans de Rilke i Wordsworth, els meus primers poetes orals van ser mon pare i ma mare, que parlaven en vers, en poesia, sense saber-ho. Ho vaig comprendre molt més tard. Quan creixes en un poble menut et sents amb un gran complex d'inferioritat enfront de la resta del món. Sembla que els de llogaret som curts, bruts, ignorants. Després vaig comprendre que la cultura dels meus pares era impressionant, meravellosa, poètica. El poeta que soc té en aquell llogaret les seues arrels, les seues primeres veus.

Juan Vicente Piqueras actualment és el director de l’Institut Cervantes d’Amman, però ha tingut una vida professional que sembla ben moguda…

Així és. He sigut locutor de ràdio, actor, guionista, traductor, subtitulador, professor d'espanyol per a estrangers. Me'n vaig anar d'Espanya el 1985. I des que estic vinculat a l'Institut Cervantes he sigut professor i cap d'estudis. He viscut a França, a Roma durant 20 anys, a Atenes, a Alger, a Lisboa. Actualment residisc a Jordània on soc el director de l'Institut Cervantes d'Amman. 

Coneix l’avorriment?

No conec l'avorriment. Per a mi la vida és una emoció diària…

Rilke va dir que la vertadera pàtria de l'home és la seua infància. I William Wordsworth, que el xiquet que vam ser és el pare de l'home que som. Concorde plenament amb ells. Juan Vicente Piqueras - Poeta

Potser la vida que ha triat és la venjança de l’avorriment rural?

Avorriment? Quin avorriment…? Los Duques, per al xiquet que vaig ser, estava plena de misteris, perills, ocells, aventures. El vertader avorriment és passar-se les hores davant la pantalla de l'ordinador.

Li queda algun treball per fer o que voldria realitzar?

L'únic treball al qual vull dedicar el que em queda de vida és la poesia.

Creu que en l'era de Twitter, la poesia ho té més fàcil, per allò de la brevetat, concisió i contundència de les paraules?

No tinc Twitter ni Instagram ni Facebook. I pense tot el contrari, que la poesia ara ho té més difícil perquè l'estupidesa i les frivolitats van en alarmant augment. I les xarxes socials no ajuden a la concentració, ni a la lentitud i la precisió pròpies de la poesia.

Tot i això, la seua poesia recorre Twitter. Recentment el ministre d’Educació de Colòmbia, Alejandro Gaviria, en el Dia Mundial de la Poesia recomanava dos dels seus poemes. Coneix personalment Gaviria?

No el conec de res. 

Els seus viatges, que li han aportat i li aporten com a poeta?

Jo diria que el mateix que la mar li va aportar a Ulisses. Horitzó. Mirada nova. M'han obert al món i m'han ajudat a comprendre i viure altres realitats, a ser més empàtic i espere que també millor persona. A ser un poeta més obert a veus d'altres àmbits.

Vaig eixir de Los Duques amb ganes de veure món i no he parat. Hui dia soc aquestes dues persones: un xiquet rural i un adult cosmopolita.

La meua infància va ocórrer entre vinyes, oliveres, ametlers, animals, tempestes, balls, vetles, en la mil·lenària cultura llauradora. D'allí procedisc… m'ha marcat de manera indeleble… Juan Vicente Piqueras - Poeta

Quin país, ciutat, poble o llogaret l'ha inspirat més en la seua vida per a escriure poesia? Per què?

Tots els llocs on he viscut m'han inspirat, cadascun a la seua manera. Roma, on més temps he viscut -20 anys- és clau en la meua formació i la meua vida. Grècia està per sempre en el meu cor, per a mi es troba el paradís. Però també Algèria, amb totes les seues meravelles, misèries i misteris. Portugal, Jordània... Tot lloc es converteix en llar quan l’habites.

Quin objectiu s’ha marcat amb la poesia?

Ser poeta no és una ambició meua, és la meua manera d'estar sol, com deia Fernando Pessoa. No tinc cap finalitat més enllà de viure i escriure per a celebrar la vida i preguntar-me pels seus enigmes. Els llibres ixen de manera natural, per a algú que escriu cada dia.

En la seua poesia "Palmeras" diu: “Las palmeras son alegres como los que han sabido sufrir en soledad… Nuestros troncos son pérdidas. Es trono nuestro dolor.  Es malo sufrir, pero es preciso haber sufrido para sentir…” De veritat pensa que "cal haver patit" per a sentir? Ho ha pogut comprovar?

Sí. Ho he comprovat, i pense que s’ha de patir abans per a poder gaudir de l'alegria. Com el dia i la nit, la llum i l'ombra, la vida i la mort… Sense voler fer apologia del dolor, pense que el dolor és condició humana inevitable. I cal tindre el coratge i la paciència de travessar el dolor per a eixir d'ell més savi i més alt.

Quins poetes l’han marcat?

Són molts els poetes que m'han marcat… En primer lloc, els meus pares. Després Homero, Machado, Ovidio, Shakespeare, John Donne, Pessoa, Rilke, Holan, Szymborska, Carlos Edmundo de Ory, Pepe Hierro, García Lorca, Borges, Tonino Guerra, Izet Sarajlic… en són tants!

En la seua poesia "Adverbios de lugar" llegim: “Allí, donde no estamos, llueve sobre la vida que nunca será nuestra y nos aguarda’. Creu que la seua vida... pel seu treball, amb les seues constants anades i vingudes, genera en vosté un desassossec que ofega en la poesia? Enyora els llocs que deixa?

El meu desassossec és de fàbrica. Venia ja en el paquet del meu caràcter. Ma mare solia definir-me amb una col·lecció de des-: desinquiet, descastat, descontent, despistat, desmanegat... I aqueix desassossec és el que m'ha volgut nòmada. La meua deessa s’anomena anar-se’n. Encara que després, sí, és cert que enyore els llocs que deixe. Els evoque, els pense, els reescric.

Quina pregunta al voltant de la poesia li hauria agradat que li fera i no se m’ha ocorregut…

Pot ser sobre els meus treballs com a traductor, que considere fonamental en la meua formació i aprenentatge com a poeta.

Per acabar, després de llegir La habitación vacía sabria convéncer el lector o lectora que continue llegint poesia…?

Jo no soc molt de convéncer a ningú de res. Si després de llegir el meu llibre, això els anima a llegir més poesia, jo encantat, per ells, per elles i per mi. Però si una persona no vol llegir poesia, cap problema… formarà part de la gran i multitudinària "Societat mundial dels que no lligen poesia", i potser visquen tan contents i ni tan sols la troben a faltar.

Una imatge de 2020 de Juan Vicente Piqueras
Una imatge de 2020 de Juan Vicente Piqueras / Arxiu Juan Vicente Piqueras

També et pot interessar