Concha Piquer, de furtar creïlles a l'horta a triomfar a Broadway

El 8 de desembre del 1906 naixia a València Concha Piquer, que va ser coronada com la reina de la cançó espanyola

Concha Piquer en la primera filmació sonora de la història (1923)
Concha Piquer en la primera filmació sonora de la història (1923) / Efe

"Si Conchita Piquer ens parara casualment pel carrer i ens cantara la seua cançó de flors, ens podria arribar a vendre una dent de lleó pansida". Així definien els encants artístics de Concha Piquer en la portada del New York Tribune el 4 de desembre de 1921, quan no feia ni un any que la valenciana havia arribat a Nova York i quan encara no havia complit ni 15 anys. Des d'aleshores, molt s'ha parlat de la Piquer, però mai és prou.

Portada del 'New York Tribune' el 4 de desembre del 1921
Portada del 'New York Tribune' el 4 de desembre del 1921

Haver nascut un 8 de desembre, el dia de la Immaculada Concepció, li va donar nom a qui es va convertir en l'artista valenciana més universal. Tot va començar al barri de Morvedre de València, on va viure la infància al si d'una llar que va perdre diversos fills i el pare de la família. Va patir una situació tan humil que l'obligava a furtar menjar de l'horta per poder sobreviure. Una situació que va servir per a convéncer sa mare que, si el món de l'espectacle els donava calés, la xiqueta seria artista.

En terra estranya: una xiqueta de 14 anys que triomfa a Broadway

Amb poc més de 10 anys, fa gala del caràcter llançat i es presenta davant de la porta del teatre per tal de demostrar les seues capacitats per a l'espectacle. Així va començar als escenaris de València, on només estaria uns pocs anys, perquè als 14 s'enrolà rumb a Nova York amb la companyia d'artistes d'El gato montés, l'exitosa òpera del mestre valencià Manuel Penella que va aconseguir pujar als escenaris novaiorquesos.

La jove Conchita va obtindre un paper més que secundari en el xou. Li van compondre una cançoneta per a entretindre l'audiència entre actes, però la sorpresa va ser l'èxit de la seua actuació i ràpidament va aconseguir fer-se un nom del qual es parlava en els diaris i crítiques teatrals de la ciutat americana.

Fragment del 'New York Tribune' el 26 de febrer del 1922
Fragment del 'New York Tribune' el 26 de febrer del 1922

Protagonista de la primera pel·lícula sonora, quatre anys abans de la 'primera pel·lícula sonora'

Com ella mateixa contava anys després, en poc de temps "parlava anglés com un lloro" i, tant es va ficar en l'escena artística novaiorquesa, que va acabar com a protagonista d'un dels primers experiments del cinema sonor de la història. L'inventor Lee de Forest es va creuar en el seu camí i la va seleccionar per a gravar una pel·lícula d'onze minuts on l'adolescent recitava, cantava i ballava. Aquesta gravació, descoberta ara fa poc més d'una dècada, va ser registrada el 1923, quatre anys abans d'El cantant de jazz, la considerada històricament com la primera pel·lícula sonora de la història.

Tornar a Espanya i com coronar-se reina de la cançó espanyola

En una època en què viure en un altre continent seria quasi comparable a viure actualment en una altra galàxia, la melancolia va fer que la Piquer tornara a terra coneguda. Pretenia importar tot el que havia aprés del món de l'espectacle a Amèrica i la disciplina amb què s'havia format li va atorgar una personalitat que li donaria la fama d'una dona amb fort caràcter.

A Espanya va viure la guerra en la Sevilla del bàndol nacional. Hi ha qui opina que simpatitzava amb el franquisme per no haver fugit o no haver-se pronunciat obertament en contra dels sublevats, però la seua trajectòria demostra que no es doblegava per ningú. No va cedir davant de les imposicions o la censura de la dictadura en què va viure i acabava pagant les multes per tal de poder continuar treballant. "A mi ningú em xafa el ponxo", va dir en una entrevista ja en democràcia, fent referència a una expressió argentina. Perquè amb tota Llatinoamèrica, però especialment amb l'Argentina, va tindre una afinitat especial, potser gràcies a la seua estreta relació amb Eva Perón. Tampoc allà va cedir davant de les diferències culturals i va mantindre el seu nom malgrat la connotació sexual que la paraula concha té a l'Argentina: "Jo soc Conchita a Espanya i a la Patagònia", va dir quan li van proposar trobar un nom artístic alternatiu.

Una retirada a temps... en la cresta de l'ona

Amb el pas del temps, els èxits musicals s'acumulaven i la figura de Concha Piquer anava assentant-se com l'artista que triomfava entre totes les capes de la societat, que contava les històries d'amants, prostitutes i desamors que el poder institucional intentava dissimular. Moltes altres artistes l'han reconeguda com el referent que va definir el gènere nomenat com cançó espanyola i, d'aquest gènere en què tantes altres veus van participar, la van coronar com la reina.

Però quan el 1958 li va fallar la veu durant un concert, va decidir retirar-se dels escenaris sobtadament just en el moment de major popularitat de la seua carrera. El metge li va dir que podria tornar a recuperar la veu si guardava silenci durant tres anys i, fidel al seu caràcter disciplinat, així ho va fer. Però, després de tres anys sense emetre cap paraula, va decidir definitivament que preferia posar punt final en el millor moment professional. La seua vanitat no va permetre que el públic fora testimoni de la decadència que abans o després arribaria de manera natural.

Doña Concha va deixar ben alta la seua reputació com a artista i encara que quan va morir, el 12 de desembre del 1990, ja feia dècades que estava apartada dels escenaris i de les càmeres, la gent va acudir en massa al soterrar per a acomidar-se de qui ja havia esdevingut un mite.

També et pot interessar