22 obres d’artistes valencians se sumen a la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat

Quatre d'aquestes obres són d’artistes de les comarques de Castelló, 7 de les d’Alacant i 11 de les de València.

Les obres de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat permeten la programació d’exposicions en tot el territori
Les obres de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat permeten la programació d’exposicions en tot el territori

Cultura de la Generalitat ha decidit adquirir un total de 22 obres d’art d’artistes valencians i residents al territori valencià que s’incorporen a la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat. S'invertirà enguany 264.594 euros en aquesta tercera adquisició mitjançant el Pla d’incentiu del patrimoni artístic valencià, que es fa a proposta del grup d’experts conformada a aquest efecte i integrada per especialistes de reconegut prestigi en l’àmbit de la cultura i que està coordinat pel director gerent del Consorci de Museus, José Luis Pérez Pont.

Aquestes 22 obres se sumen a les 18 obres adquirides en 2018, i a les 33 de 2017, amb una inversió total d’1.016.892 euros en tres anys. De les 22 adquisicions, 4 són d’artistes de les comarques de Castelló, 7 de les d’Alacant i 11 de les de València. També, 11 de les propostes són d’artistes homes i 11 de dones.

Gràcies a l’adquisició d’obres d’art, es crea una demanda agregada al mercat de l’art valencià a través de la compra pública, es potencia l’adquisició d’obres de reconeguts i consagrats artistes valencians i també de joves i incipients valors artístics de les nostres comarques i s’augmenta el patrimoni artístic de la Generalitat.

A més, les obres de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat permeten la programació d’exposicions en tot el territori, coordinades pel Consorci de Museus. S’aconsegueix així vertebrar el territori, descentralitzar l’oferta cultural de les tres capitals i garantir l’accés a la cultura de tota la ciutadania.

Així, ara mateix es pot visitar al Centre del Carme de Cultura Contemporània de València l’exposició “Art Contemporani de la Generalitat Valenciana. Preguntes i respostes”. També a les dues capitals culturals valencianes es pot visitar “Fórmules de resistència”, a Vilafranca, i “Processos de transformació”, a Altea, a partir del 29 de novembre.

Llistat d'obres adquirides en 2019

Performance-Down d’Álvaro Terrones (Castelló, 1980) és un conjunt de litografies que corresponen a accions artístiques documentades fotogràficament i estructurades com a seqüències poètiques. Estan planificades d’acord amb les idees sorgides del diàleg sobre diversos aspectes de l’existència del vincle familiar amb la síndrome de Down.

Munt d’Ana Sansano (Onda, 1973) pertany a la sèrie Viaro en què l’artista reflexiona sobre el temps, la vida i com hi transitem. L’obra es recrea en el fet anodí dels llocs, i en fa una representació amb precisió i realisme, fent servir la senzillesa i l’autenticitat que aporta el grafit.

El títol de l’obra Mantras I-II, d’Aurelia Masanet (Alcoi, 1955), fa referència a l’acte de doblegar i plegar diverses vegades, i arriba a establir un diàleg místic, silenciós, pacient i meditatiu a través del material amb la intenció de transmetre equilibri i serenitat.

La Selecció de 31 originals. Els moments clau de la història contada en la novel·la gràfica ‘El dia 3’ de Cristina Durán (València, 1970) és la història de la lluita contra el silenci, l’oblit i la mentida programada. És la història d’una onada de solidaritat i del despertar de la societat. El conjunt reuneix 31 planxes originals de la novel·la gràfica, en què se’n recullen els moments clau.

La instal·lació sonora i visual Sínia/Sènia d’Edu Comelles (Barcelona, 1984, resident a València) explota la dimensió sonora d’un element del patrimoni rural, les sénies d’aigua, amb una successió de gravacions de so emeses per dos amplificadors de guitarra Marshall.

The end of caresses. The machine d’Eric Fort (Benifairó de les Valls, 1987) crea amb monedes un paisatge metàl·lic i muntanyós determinat pel domini de capital que al llarg dels segles ha caracteritzat el comportament humà. L’espectador assisteix a la creació d’una escultura en viu i en temps real, i és testimoni de la transformació dels diners en pur material.

Sense títol d’Enric Mestre (Alboraia, 1936) és una proposta escultòrica de gres que reflexiona sobre l’arquitectura.

Paseo Y-19 d’Irene Grau (València, 1986) és una instal·lació en què l’artista porta a terme una sèrie de passejos mentre mesura constantment la transformació en l’amplària del camí mitjançant vares. Caminar és l’eina fonamental amb què mesurar el món i prendre’s la mida dins d’aquest.

La instal·lació Solo a dos voces d’Isidro Blasco (Madrid, 1962, resident a Alacant) és una obra que barreja l’arquitectura, la fotografia i l’escultura. Una instal·lació en equilibri inestable que es desplega de manera tridimensional. La fotografia cohesiona arquitectònicament els elements encara que l’estructura s’haja fragmentat i s’hagen destruït els angles de 90º.

Habitar la copia: colonialidad de Jota Izquierdo (Castelló, 1972) és una instal·lació multimèdia amb diversos objectes exposats sobre una manta que emula la que utilitzen els ‘manters’. El projecte analitza les tensions econòmiques i culturals més enllà de la literalitat dels objectes falsificats per a entendre les tensions econòmiques i culturals que s’estableixen entre el nord i el sud globals.

Máquina para juntar esquinas de Luisa Pastor (Alacant, 1977) és una instal·lació composta per 15 collages en què hi ha representada la desarticulació formal d’una ‘màquina’. El treball mostra les entranyes que conformen la màquina –intervingudes amb collage- en què la desconstrucció de l’objecte anima a una doble lectura per part de l’espectador: d’una banda, fa que contemple els xicotets detalls de l’obra, i d’altra, que es desplace a través d’aquesta.

Cubos formados. Políptico I de Lukas Ulmi (Lucerna, 1958, resident a València) és una obra que planteja una reflexió sobre el cub que es defineix en l’espai. El cub s’estableix com una possibilitat desdibuixada i traçada amb fines varetes de ferro que apareix només en un punt. La participació de l’espectador, la cinètica i l’efecte visual són encara més definitòries.

A la instal·lació El fin y la persistencia de Marla Jacarilla (Alcoi, 1980), la mort dels protagonistes de diverses novel·les (Madame Bovary, Un món feliç, Lolita, Crònica d’una mort anunciada, Les verges suïcides, Ana Karenina, Mort a Venècia, L’estranger…) es contraposa a la persistència de la literatura. L’última frase de cada novel·la es conserva intacta, i la resta de l’obra es converteix en blocs de paper amb les mateixes dimensions que el llibre utilitzat.

L’estructura S de Massimo Pisani (Mantova, 1958, resident a Alacant) és el resultat de l’equilibri entre tensions produïdes pels materials. Tota l’estructura està travessada per un element en tensió que acaba en una botella química amb sofre.

Estudio caminante de Pablo Bellot (Alacant, 1976) mostra en un llenç la impossibilitat de la imatge i de l’antivisual com a reflex del moment contemporani. La desintegració de l’individu està constatada en la desmaterialització de la pintura, plasmat en rostres que es descomponen en un procés de destrucció del punt visible.

Les esferes de Paco Martí (Castelló, 1956) és una sèrie de sis fotografies que mostren el paisatge familiar i pròxim de l’autor, acompanya el seu passeig amb un element intrús, les esferes, que interactuen amb la imatge lúdicament, reforcen el sentit del joc i li donen moviment i vitalitat.

Celda 148 de Patricia Gómez i María Jesús González (València, 1978) forma part del Proyecto para cárcel abandonada, una intervenció artística desenvolupada en l’antiga presó Model de València, amb el propòsit de rescatar i documentar la memòria impresa dels murs d’aquesta històrica presó, abans de la seua remodelació i transformació en un centre administratiu.

Puig de Randa de Pepa López Poquet (Vilallonga de la Safor, 1955) és una videoinstal·lació que té com a referent analític el concepte d’el·lipsi cinematogràfica, amb la qual presenta una cadena de significants i suggeriments. Formalment, la instal·lació consta d’una caixa òptica amb pantalla de retroprojecció i peanya, i d’una sèrie de 26 fotografies tretes de fotogrames de la mateixa pel·lícula analògica original.

Anatomías de Rafaela Pareja (Vinalesa, 1962) és una instal·lació composta per un conjunt de peces que generen un espai orgànic, on les incrustacions de porcellana produeixen jocs de llums i ombres i creen així un paisatge de blanc sobre blanc que investiga el món dels somnis.

20.000 pies de altura o la memoria ínfima de Rubén Tortosa (Moixent, 1964) és una instal·lació interactiva que ens transporta al viatge i trajecte representat en una acció en l’espai expositiu. Un dispositiu electrònic connectat al senyal dels avions que volen a més de 20.000 peus d’altura incideix sobre el pigment que desapareix al seu pas i apareix pocs segons després.

Bata de cola. La salida de Susana Guerrero (Elx, 1972) és una peça realitzada teixint cables reciclats de plàstic amb interior de coure. De la sèrie La mare i el temps reflexiona sobre el fet de parir un fill, el canvi de la quotidianitat i el temps que ja no et pertany.

Bleecker de Victòria Civera (Port de Sagunt, 1955) és una escultura i instal·lació en paret que reflecteix la trajectòria de l’artista. La seua obra està marcada per la construcció d’objectes i instal·lacions que s’allunyen de la noció d’estil. En el seu treball, figuració i abstracció es barregen de manera lliure i expressiva.

També et pot interessar