Les notícies del matí

Aquests dies ens visita un dels cantautors més particulars, personals i celebrats d'aquest segle en el panorama internacional. Ha passat ja pel Gran Teatre d'Elx, dissabte passat, i despús-demà estarà a l'auditori del Palau de Les Arts de València. Àlex Zahinos dedica l'últim 'Vides desafinades' al "visitant il·lustre" Rufus Wainwright.

Els protagonistes del 'Vides desafinades' de hui tenen una idea ben concreta de com ha de ser un bon sarau. 'Sarao' és com han anomenat a la festa de la música en directe que se celebrarà el pròxim dia 20 d'abril a la sala 16 Toneladas de València. Ells són Cesc Domènech i Irene Herreras. Respectivament, estan al capdavant del segell discogràfic Primavera d'Hivern i de l'agència creativa i de promoció Levadura. Levadura i Primavera d'Hivern s'han aliat per a produir junts, i amb la col·laboració de Discos Oldies, aquest microfestival que reuneix artistes i grups com Guineu, L'Home Brut i Semana Santa.

Shakira fa tres dècades que surfeja l'ona dels èxits: Àlex Zahinos no recorda un buit en la seua carrera, un hiat d'aquests on els seus discos no se senten. Sembla que amb la colombiana la línia es manté alta i el nostre col·laborador fa un repàs a la seua carrera.

L'endemà d'una setmana en què s'han sincronitzat les Falles amb la Magdalena, Àlex Zahinos explora el món de la ressaca en el pop. Ens presenta una llista de reproducció ambivalent, dual, perquè cadascú trie el seu equip: ressaca o primavera. Una llista amb huit històries que ha batejat com "Cançons de ressaca i redempció".

Han passat dos anys des que Luna Valle, que acabava de complir 18 anys, va visitar aquest estudi amb Tórtel, el músic que es va convertir en mestre i company d'aventures des d'un primer moment. En aquella entrevista parlava d'una cançó que volia gravar i que es deia "Despedida". Aquella cançó de la qual parlava s'ha convertit en un disc dos anys després. I l'artista ens visita de nou per a sentir i parlar de "Despedida".

Rebem la visita del guitarrista de la banda La Habitación Roja, Pau Roca. Però hui no incidirem en la seua faceta com a músic, sinó com a escriptor. Ens presentarà ‘Un día en la vida’, la seua primera novel·la que ens narra la crisi vital a què ens enfrontem en un moment de la vida que tots acabem travessant en què cal triar entre el que hauríem de fer i el que en realitat volem fer, és a dir, entre el que som i el que ens agradaria ser.

Des d'aquest divendres podem sentir el nou disc dels valencians Tercer Sol. La ressenya que acompanya aquest nou disc fa un apunt interessant: València no és Manchester, diu, en al·lusió al so que a vegades associem a les ciutats. En canvi, la música de Tercer Sol estaria més a prop d'una nit de pluja en meitat d'un hivern anglés. Però també es pot ballar, en meitat de la més absoluta foscor. Aquest disc es titula 'Presentimiento' i és el segon LP de Tercer Sol, que presenten la baixista María Inglés, i la veu, guitarra i ànima del grup Almirante.

El nom de Laura Esparza ha estat present els últims anys en un dels projectes més engrescadors que han sorgit al nostre territori. La veu de Laura Esparza per a molts va començar a sonar amb força entre el 2019 i el 2020, quan el seu anterior projecte, amb Carlos Esteban, va començar a deixar algunes pistes del que havia de vindre a les plataformes musicals. Si fem un salt fins a la tardor del 2022, ens trobem Laura Esparza donant vol a noves cançons que conserven arrels i alhora creixen cap a nous territoris, obrint la porta del pop-rock.

El pop està ple d'estreles que van brillar molt, van viure ràpidament i ens van deixar massa joves. Aquest 2023 fa trenta anys que va debutar Jeff Buckley, qui per al col·laborador Àlex Zahinos encarna a la perfecció la combinació d'un mite: talent, misteri i tragèdia. La seua veu es va ofegar en un riu de Memphis, deixant un grapat de cançons que anunciaven el seu do. Hui el recordem.

2022 va tindre de tot per a Alberto Montero, un dels grans autors de la nostra terra: a la primavera va publicar un àlbum conjunt amb el compositor i amic Gonzalo Fuster, formant el grup Algo, acrònim dels dos noms. I l'any va acabar viatjant per tota la península amb una de les grans bandes nascudes al Regne Unit en les últimes dècades.

Parlem de futbol i del València CF. Us contem una iniciativa que busca que tota l'afició present al Mestalla cante a l'uníson 'Un beso y una flor', de Nino Bravo, aprofitant la coincidència entre el centenari de l'estadi i els cinquanta anys de la mort del cantant. És una unió curiosa perquè 'Un beso y una flor' no és una cançó relacionada amb el futbol, tampoc amb el València, i perquè el club té el seu propi himne. Hui, en 'Vides desafinades', l'aprofitem per a revisar el vincle entre el futbol i el pop.

Randonneur és un préstec del francés i prové del camp semàntic del ciclisme. Un randonneur és un ciclista que recorre distàncies llargues sense cap ànim competitiu, només pel gust de rodar. El convidat de hui no és un ciclista, però comparteix amb ells l'esperit de gaudir del viatge més que del resultat, de mirar lluny. Ell mateix diu que cada vegada fa composicions amb més pau, i així és com va sorgir el seu últim disc. Parlem d'Íñigo Soler, l'àlbum es titula Cosas que decir a tiempo i el defendrà aquest dissabte al Teatre el Musical de València dins del festival Atomic Art.

L'última "bomba" musical l'ha protagonitzada la cantant Shakira en la seua última cançó amb Bizarrap. Per damunt de totes les anàlisis, tot el món va comprendre a quina categoria pertanyia aquesta cançó; un neologisme que ha entrat amb força en el nostre vocabulari: 'beef'. Un 'beef' en música és bàsicament un enfrontament musical, un ganivet amb rima, el noble art de tirar-li un poal de fem a algú per damunt però amb ritme, i també davant milions d'espectadors. Un 'beef' és una galtada que, literalment, et posa a ballar. I n'hi ha de diverses tipologies: per despit, per rancor, per ideologia, o simplement perquè soc millor que tu. En la música urbana, al hip-hop, hi ha tota una tradició de disputes poètiques. Àlex Zahinos en fa un repàs.

Parlem d'un àlbum de cromos sobre la memòria rockera de València. Liberto Peiró, fotògraf musical amb més de tres dècades de concerts als seus rodets i director de l’edició valenciana de la revista especialitzada 'Mondosonoro', ha creat aquest artefacte que efectivament ens convida a fer una recerca retrospectiva per la València que s’allibera en sales i festivals de música. Un objecte extraordinari: un joc col·leccionable que es convertirà en una peça de col·leccionista.

En Amèrica Llatina ara al·lucinen amb Rosalia, però un altre artista va obrir el camí cap a la internacionalització del pop espanyol. Ho revisem amb Álex Zahinos, en companyia de l'autor del llibre titulat així.

Àlex Zahinos ens conta la història d'un naixement. El d'una revista en paper que s'edita a València: ¡Mússica! Però a la portada veiem un missatge que ens adverteix de la identitat d'aquesta criatura de paper: "La revista de música que no només parla de música".

En les Vides desafinades d'Àlex Zahínos repassarem la trajectòria de Randy Newman, autor d'algunes de les melodies més emblemàtiques de les últimes dècades. Un músic que, després de complir cinquanta anys, va trobar l'eternitat en les pel·lícules per a xiquets, com ara Toy story.

'Sing backwards and weep: canta cap arrere i plora' és l'autobiografia de Mark Lanegan, un personatge de la història del rock amb un magnetisme fosc. És un músic clau per a entendre l'última gran onada de rock del segle XX, el grunge, amb la seua banda Screaming Trees i també en solitari. A més, són les memòries d'un personatge que va transitar pels marges sòrdids de la vida, on el triangle sexe, drogues i rock and roll mostra la seua cara més bruta i decadent. El llibre va arribar a Espanya la passada tardor, mesos després que Lanegan morira –al febrer d'enguany– abans de complir 58 anys, seguint una tradició de col·legues d'època que no han arribat a ancians. El llibre el tenim ací gràcies a l'editorial Contra i l'acuradíssima traducció d'una ploma que ja hem entrevistat ací abans i que és una de les grans importadores del rock –en prosa– al castellà. Ella és valenciana i és Elvira Asensi.

El videoclip de ‘Tocarte’ (la cançó de Jorge Drexler, amb col·laboració de C. Tangana) ha estat dirigit per la valenciana Joana Colomar. Joana va ser nominada als últims Grammy Llatins i durant un microsegon el guardó podria haver volat a les mans de la nostra protagonista de 'Vides Desafinades'.

Aquesta secció es diu Vides Desafinades i potser estem assistint al Mundial de futbol més desafinat que hem viscut, almenys si parlem del respecte als drets humans del país organitzador… Hui, Àlex Zahinos repassa com hi ha hagut altres campionats del món que han glorificat dictadors, per exemple. El nostre col·laborador ens proposa traçar un relat musical entre les ombres i llums –si en trobem alguna– d’aquest esdeveniment megalòman que acaba de començar.