Les notícies del matí

En la distopia de hui ens ocupem d'una societat on vivim i convivim amb la censura i amb l’autocensura.

El periodista i escriptor Joan Tur ens proposa viure de manera analògica en l'era digital. Repte impossible d'aconseguir? Ho veurem!

El periodista i escriptor Joan Tur ens proposa que imaginem un món on ens demanen opinió de tot i on a la vegada ens convertim en persones que recomanem de tot.

Joan Tur ens proposa que imaginem un món en el qual haguérem d'utilitzar naus generacionals, vehicles gegants, amb capacitat per a albergar una gran quantitat de gent i de navegar durant molt de temps, dècades o inclús generacions. Una espècie d'arca de Noé per a salvar la humanitat o portar-la a un lloc habitable quan la terra deixa de ser-ho.

Acabem amb les Distopies que ens porta cada quinze dies el periodista i escriptor Joan Tur. Hui ens proposa que imaginem que poguérem disposar de quatre mesos sabàtics a l'any. Què faríem? Què passaria? Vos hi apuntaríeu voluntàriament?

Alguna vegada heu estat més de 24 hores sense parlar? El nostre col·laborador Joan Tur assegura que va estar un mes, i en la seua secció sobre distopies imaginem un món on d'un dia per l'altre ens alcem i ningú pot parlar. Reflexionem sobre la comunicació no verbal amb una experta en gestologia i sinergologia: María José Arlandis. Ha col·laborat durant molts anys amb els cossos policials i també amb universitats d'Espanya i França.

Joan Tur proposa que ens imaginem una societat trista, gris, enfadada, on la solidaritat ha passat a ser cosa de romàntics i on la soledat ens atrapa i no ens deixa anar-nos-en. Potser algú diria que això és la realitat que ens envolta, veritat? Hui veurem què és el que podem fer perquè aquesta realitat no ens acabe asfixiant.

Joan Tur ens proposa que imaginem un món amb crèdit social, amb un sistema que registrara, controlara i avaluara els comportaments de la població i que ens restaria o sumaria punts en funció del nostre comportament.

En la nostra distopia de hui, ens preguntem sobre els límits de la intel·ligència artificial, si deu o no escriure guions cinematogràfics i sobre la capacitat dels actors ficticis per a expressar el ventall de sentiments humans. "Per què no ens plantegem un futur on els humans som 'vegetals' feliços?", planteja el nostre col·laborador Joan Tur.

Parlem de Distopies, les que ens porta l'escriptor i periodista Joan Tur. Hui ens centrem en les convencions, en els pactes establits perquè són més poderosos que la lògica, en moltes ocasions. Ens proposa que imaginem què passaria si eliminàrem bona part de les regles, moltes no escrites, però que, en alguns casos, es demostren més poderoses que les lleis.

Joan Tur ens proposa imaginar un món homogeni, uniformitzat en totes les facetes de la vida. Tot el contrari a la individualitat i la recerca d'una personalitat pròpia. Veiem quines conseqüències podria tindre.

Parlem de la possibilitat de viure a la Lluna en un futur no massa llunyà. Un fet que no és tan utòpic perquè hem vist publicat que la NASA veu factible que per a l'any 2040 es puguen construir cases allí.

Ens situem en l'any 2040. La capacitat productiva generada per les màquines ha arribat al punt que no necessita la mà d'obra humana. Per tant, les persones ja no necessitem treballar. No hem de vendre part del nostre temps de vida a canvi d'un salari per a cobrir les nostres necessitats bàsiques. Aleshores, disposem de llibertat absoluta en el nostre temps. Eixa és la distopia a què Joan Tur ens trasllada.

Acabem amb les Distopies de Joan Tur. Hui estan relacionades amb la Intel·ligència Artificial. Entre altres coses ens proposa imaginar que poguérem crear un avatar de les persones que ja no estan entre nosaltres per a interactuar, parlar, amb elles.

AArriba Joan Tur carregat amb les seues Distopies. Hui ens proposa que imaginem que disposem d'un artefacte anomenat Pronostic, una espècie de comandament amb el qual podem jugar a un joc aparentment fàcil però que no ho és tant. Perquè disposa d'un botó que hem de prémer per a veure com s'encén un llum verd, però hi ha una condició inalterable i si intentes trencar les regles i prémer el botó sense vore la llum, la llum sempre s'encén abans, s’avança un segon al que tu fas. És a dir, que per molt ràpid que sigues, sempre, la llum verda apareix abans de prémer el botó. Tot això posa de manifest un dels grans debats que sempre hi hagut al llarg de la humanitat i seria la no existència del lliure albir. Per tant, estarem predestinats i res podríem fer a canviar-ho?

Hui parlem de Distopies amb Joan Tur. Hui ens proposa que imaginem un món on totes les persones tinguérem sobrepés, fórem obeses. Quins problemes ens comportaria?

Setembre i inicis d'any són les èpoques propícies del calendari per a plantejar-nos canvis vitals o per a emprendre coses que tenim guardades al calaix i que per una cosa o una altra no les abordem i sempre queden per a demà. Joan Tur planteja l'inici de la temporada de "Distopies" amb un exercici mental: imaginar un món on ens hagueren instal·lat un dispositiu que ens permetera fer i afrontar tot allò que volem. Un exemple clàssic: fer règim. I que en lloc de posposar-ho 'sine die', no només el començarem, sinó que el seguirem fil per randa.

Hui el nostre col·laborador Joan Tur ens proposa que ens imaginem un món on només hi haguera una única llengua. Com seria eixe món?

L'humor es manifesta de moltes maneres. Ens serveix per a comunicar-nos, per a buscar vies de contacte amb els altres quan no sabem fer-ho d'una altra manera, per a expressar-nos, per fer notar que estem presents, per necessitat de dir les coses d'una manera diferent, per a lligar, per a trencar el gel entre desconeguts, per veure si ens agrada el mateix o fins on podem establir els límits amb els altres. Com seria un món sense humor? Sense l'humor el món seria un lloc molt sinistre i fosc. Sobre aquesta qüestió reflexionem amb el col·laborador Joan Tur.

Imaginem una societat on es reprimira i prohibira qualsevol manifestació musical, inclòs en l’àmbit privat, gràcies a una tecnologia ad hoc. És més, pensem que esta prohibició s’haguera instal·lat fa més d’una generació i, per tant, ningú coneguera la música ni tinguera accés a res enregistrat. D’entrada no tindríem els musicals i per algú ja seria un descans, però com es manifestaria la música?