Així era l'home darrere del mite: dotze episodis clau en la vida de sant Vicent Ferrer

Sant Vicent Ferrer era com una gran estrela del rock de la seua època. Coneixem de valent els seus mites, però el divulgador i historiador Vicent Baydal ens ha acostat encara més la seua figura en Les notícies del matí per tal de descobrir l’home que hi havia darrere del sant. 

Un valencià universal, sant Vicent Ferrer, molt pasqüer, perquè sempre celebrem la seua festivitat el segon dilluns de Pasqua. És una de les celebracions mòbils en el calendari que depenen de la Pasqua, en aquest cas per una concessió que feu el papa Climent VIII el 1594 expressament al poble valencià. Sant Vicent Ferrer va morir el 5 d’abril i, per tant, aquest és el dia del sant oficialment des del 1455, quan fou canonitzat. Com aquesta data moltes vegades cau en Quaresma, i segons els preceptes cristians aquest és un període d'abstinència en què no es poden fer grans festes, els valencians van demanar que la celebració del sant fora sempre després de Pasqua, i així ho concedí el papa d'aquell moment a final del segle XVI.

Una vegada aclarida la qüestió del calendari, descobrim amb l'ajuda de Baydal la veritable història de l'home darrere del mite, resseguint els fets de la seua vida durant els 69 anys que va viure.

L'episodi d'epidèmies, guerres i fam més fosc de la nostra història marca la seua infància

No hi ha certificació documental de la data exacta del naixement de sant Vicent Ferrer, però tot sembla indicar que va nàixer el 1350 a València per tot el que se sap al voltant del seu naixement: d’una banda, la família i, d’altra banda, el context històric. 

L'any 1350 en l’edat mitjana va ser com el nostre 2022: l’any de l’eixida d’una pandèmia que ho havia paralitzat tot, la pesta negra, la pitjor epidèmia que es recorda a Europa, que va matar fins a una tercera part de la població. A la parròquia de Sant Esteve de València, on després van batejar sant Vicent Ferrer, el rector va morir per la pesta el 1348 i va ser substituït, però el substitut també morí al cap de poc i va ser substituït, però el substitut del substitut també va morir i també va ser substituït, i encara este quart substitut també va morir el mateix any 1348. Cal tindre en compte que el 1349, quan la pesta comença a remetre, seria quan la mare de Vicent es va quedar embarassada i el tingué ja el 1350.

La fi del període àlgid de la pesta negra no va suposar l’inici d’un cicle d’alliberament i bona marxa de les coses, sinó tot al contrari. Perquè no només la malaltia va minvar la població europea, sinó que, a més, durant tota la joventut del sant es van produir rebrots molt forts (el 1362, el 1374 o el 1384) a la qual cosa es van sumar guerres molt cruentes, com la guerra entre les corones de Castella i Aragó, que va ocasionar dos terribles setges a la ciutat de València, que sant Vicent viuria amb 12 i 13 anys.

Tot això és el que es coneix com la crisi del segle XIV, que va ser un període ple d’epidèmies, guerres i fam, que va ocasionar molt de patiment a la gent, i que des de molts sectors de l’Església s’interpretava com un signe de la imminència de la fi del món, com també el mateix sant Vicent Ferrer ja defendria amb vehemència com a frare.

Fill d'un matrimoni de catalans que el va orientar cap a la vida eclesiàstica

Vicent Ferrer era fill d'un matrimoni de catalans instal·lats al Regne de València, com tants altres catalans que ho van fer al llarg del segle XIV. Son pare, Guillem Ferrer, era de Palamós i cap al 1330 va arribar a Dénia i després es va traslladar a València, on va treballar com a notari i es va casar amb una dona de Girona, anomenada Constança Miquel. Junts, entre les dècades de 1340 i 1350, tingueren fins a huit fills i, encara que no se'n tenen moltes dades, se sap almenys que sant Vicent no era el major, sinó segurament dels menuts. 

Des de xicotete ja se l'orientà cap a la vida religiosa, ja que als huit anys va rebre la tonsura eclesiàstica, però açò només era una declaració d’intencions per part de la família i no va ser fins als dèsset anys quan ja sí que va ingressar al convent dels dominics de València. A partir d’ahí va començar a formar-se teològicament, precisament en un dels ordes de l’Església catòlica més rigorosos en aquest sentit. Va estar deu anys fora, entre 1368 i 1378, primer estudiant a Lleida, Barcelona i Tolosa de Llenguadoc, i després com a professor i també com a escriptor d’un parell de tractats escolàstics a Lleida i Barcelona. Fins que als 28 anys va tornar a València, segurament amb capacitat de lideratge i una personalitat forta, perquè en tornar va ser nomenat prior del convent dels dominics a una edat encara jove. Però llavors va ocórrer una primera cosa que va canviar la seua vida per complet: el conegut com a Cisma d’Occident.

En el Cisma d'Occident pren partit decididament pels papes d'Avinyó

El Cisma d'Occident és el moment de la història en què hi hagué dos papes: un tenia la cort a Roma i un altre la tenia a Avinyó. I sant Vicent Ferrer, que, de fet, no va poder prendre possessió del seu càrrec com a prior dels dominics de València perquè també l’orde va quedar totalment dividida, va prendre partit decididament pels papes d’Avinyó. 

En realitat els papes feia dècades que havien traslladat la cort a Avinyó i ell argumentava que el papa que ara reivindicava el retorn a Roma era el que havia provocat el cisma de manera il·legítima. I, evidentment, el cisma va commocionar la societat de l’època, perquè si el papa era el representant infal·lible de Déu a la Terra, el fet que hi haguera una disputa sobre la seua legitimitat comportava que d’alguna manera s’estava qüestionant el mateix Déu. En conseqüència, sant Vicent es va implicar al màxim en la qüestió i durant uns quants anys, entre 1379 i 1385, va recórrer la Corona d’Aragó i tota la península Ibèrica defenent la causa del papa d’Avinyó, juntament amb altres persones que pensaven el mateix, com un dels cardenals d’aquell papa, l’aragonés Pero Martines de Luna, de qui es va fer bon amic, o l’infant Joan, fill i hereu del rei Pere el Cerimoniós, a qui sant Vicent Ferrer va atacar de manera furibunda en un opuscle que va escriure, perquè el rei d’Aragó no es decantava ni per un ni per l'altre papa, sinó que tractava de mostrar-se neutral.

Deu anys a València que assenten la seua capacitat oratòria

El problema del cisma no es va solucionar de manera ràpida, com tots volien, sinó que es va enquistar, de manera que sant Vicent Ferrer va tornar a València als 35 anys, el 1385, i va estar al nostre territori durant aproximadament una dècada, temps durant el qual la seua figura com a referent de la societat valenciana va anar creixent, tot i que encara no d’una manera tan incommensurable com ho faria després.

Durant uns quants anys va ser mestre de Teologia de la catedral de València, és a dir, el teòleg més important del Regne. I, a més, va destacar per dos coses que després l’acompanyarien sempre, vinculades a la seua capacitat oratòria i la seua capacitat de convenciment: d'una banda, va començar a actuar com a pacificador, com a mitjancer entre bàndols en conflicte i, d'altra banda, es va erigir com un gran predicador, que feia sermons sobre una reforma moral de la societat en què intentava que la gent deixara els vicis i pecats. 

Amb tot, fins i tot així tingué algun problema greu durant este període, com quan el 1392 se li va obrir un procediment inquisitorial perquè un inquisidor deia que sant Vicent havia afirmat en un dels seus sermons una cosa sobre Judes Iscariot que trencava la doctrina oficial de l’Església. Un poc després, el 1394, va ser salvat per la campana, perquè el seu bon amic aragonés, el cardenal Pero Martines de Luna, qui va ser triat papa d’Avinyó, amb el nom de Benet XIII (el famós Papa Luna) el va cridar a la seua cort, el va nomenar el seu confessor personal, li va donar càrrecs en la cúria i, amb tot això, el procés inquisitorial va quedar apartat.

Comença la predicació itinerant i sempre en valencià

Sant Vicent va estar cinc anys a la cort d’Avinyó ocupant els seus càrrecs pontificis, i no va ser fins al 1399, quan tenia 49 anys, quan va caure greument malalt mentre els enemics del Papa Luna assetjaven la ciutat i va tindre una visió en la qual sant Doménec, sant Francesc i el mateix Jesucrist se li van aparéixer i el van curar, alhora que el comminaven a deixar-ho tot i predicar arreu del món davant de l'arribada imminent de l’Anticrist. I llavors va començar l'altra gran etapa de la vida de sant Vicent Ferrer com a predicador itinerant, que és la més coneguda. A sant Vicent Ferrer se li va atorgar el do de les llengües, de manera que encara que ell predicava en la seua llengua materna, el valencià, era entés i seguit arreu del món.

Els primers nou anys, entre 1399 i 1408, anirà d’un lloc a l’altre per terres occitanes, franceses, suïsses, germàniques i del nord d’Itàlia, i no serà fins al 1409 quan tornarà a la península Ibèrica. I cal dir que encara que en aquella primera etapa va guanyar-se una fama destacada com a predicador de la reforma moral de la societat, serà, en tot cas, en la segona quan es produïsca un salt qualitatiu.

Apocalíptic i sempre acompanyat: dos matisos que feien els seus discursos tan genuïns 

En el seu discurs va incorporar dos matisos que van revolucionar el panorama social. El primer és que va començar a dir que calia reformar-se no ja perquè l’apocalipsi estava a prop, sinó perquè l’apocalipsi tenia una data concreta. Segons explicava, uns ermitans del Piemont li havien revelat que un xiquet que era l’Anticrist havia nascut el 1403 i, per tant, quan l’Anticrist complira 33 anys, el 1436, començaria la fi del món, la destrucció de la Terra i el juí final. A partir de llavors les seues predicacions van esdevindre explícitament i intensament apocalíptiques.

I a això, a més, es va afegir un segon canvi, i és que en la primera etapa sant Vicent solia anar als llocs normalment sol o amb uns pocs companys, però a partir del 1409 comença a documentar-se una gran “companyia” de centenars de persones que anaven amb ell arreu: homes i dones penedits, alguns xiquets, altres frares i religiosos, etc. I així, si fins a aquell moment, pel que podem llegir en els sermons que s’han conservat, ja era un geni de l’oratòria, ara afegirà un component d’espectacle en la seua arribada a les viles i les ciutats que el convertiran en tot un fenomen de masses. 

Com era el sermó que feia sant Vicent Ferrer?

Normalment arribava a boqueta nit, liderant el seu grup al llom d’una burreta, i en arribar a les portes de la població s’agenollaven per a invocar Déu i els sants, mentre els veïns que havien eixit a rebre’ls els imitaven. Llavors entraven tots junts al poble o ciutat, amb imatges de Jesucrist crucificat i cantant lletanies fins que arribaven a l’església principal, on Vicent, investit de poders que deia que venien directament de Déu, sense passar pel papa ni per ningú, beneïa tots els presents abans de caure la nit. 

Al sendemà, que normalment era declarat festiu, amb el cant del gall començava a arribar gent d’altres localitats fins a omplir el municipi. Per exemple, el 1416, per a escoltar-lo es van desplaçar a Tolosa de Llenguadoc vora 10.000 oients. Llavors, sobre el cadafal de fusta que s’havia alçat anteriorment en una plaça principal, sant Vicent oficiava una missa cantada durant la qual declamava els seus sermons, molt emotius i que podien durar fins a dos i tres hores.

I a la vesprada, a més, totes les tensions acumulades durant el matí es descarregaven amb una processó penitencial massiva, en la qual molta de la gent de la seua companyia, amb les cares tapades i cridant de viva veu que eren traïdors a Déu, es flagel·laven amb disciplines i fuets per tal de redimir els seus pecats i tractar d’endreçar-se cap al camí de la salvació.

Un geni de la comunicació

De la lectura dels sermons es pot inferir que tenia un control magistral de l’expressivitat, dels gestos, els silencis, els crits, les onomatopeies, les frases fetes; feia servir l’humor, les imitacions, el dramatisme, els diàlegs indirectes, etc. Per exemple, quan rememorava que havien rostit un màrtir en una graella, deia: "Així com lo giraven chillava la carn, chii, chii, e rajava lo greix quan la pell se trencava…" i l’audiència veia aquest martiri a través de les paraules de sant Vicent Ferrer. O quan directament plorava, perquè, segons diuen les fonts de l’època, "tots jorns lo dit mestre diu missa cantada ab moltes llàgremes", els oients acaben plorant amb ell. Era tot un referent de la seua època.

Carisma, però també un bon missatge centrat en l'arribada del juí final

Fonamentalment, la base de tot era eixa arribada del juí final, a la qual a partir d’un determinat moment li va posar data. I per això, predicava que calia ser bon cristià per a poder salvar-se del càstig etern en l’infern, i també per això calia fer determinades coses. En primer lloc, posar fi als vicis i les perversions: el joc, les apostes, la màgia, els encanteris, les supersticions, el sexe extramatrimonial, el concubinat, la prostitució, la blasfèmia, la mala pràctica del catolicisme (per exemple, no fer festa els diumenges, no anar a missa, o anar a missa begut, no confessar-se, no complir les penitències, no complir els dejunis obligatoris, etc.)

Però, a més, també calia posar fi a tota mena de baralles i de conflictes, no només les grans guerres dels sobirans que en aquell moment eren constants, sinó també als odis, als atacs i a les injúries quotidianes, que travessaven una societat en crisi. I, per això, ell mateix tractava de posar pau allà on anava, fins al punt que, quan el 1409 va passar per Girona, la ciutat de sa mare, va aconseguir que fins a 500 persones anaren al notari, una a una, per a certificar que es perdonaven mútuament i que prometien no tornar a molestar-se en el context d’unes lluites que enfrontaven dos bàndols: els Malla i els Savassona.

Predicava contra els jueus?

Sí. Segons sant Vicent, calia convertir tant els jueus com els musulmans al cristianisme, perquè si no, segons deia, incitaven constantment els cristians a pecar i a desviar-se de la verdadera fe catòlica. I aquesta, en efecte, és una de les facetes més polèmiques del sant, perquè amb la seua predicació incitava a pressionar i a atacar les comunitats jueves i islàmiques, de manera que les seues paraules van ser un dels esclavons de la llarga cadena que va acabar amb l’assassinat o amb l’expulsió tant dels jueus com dels musulmans de la península Ibèrica. Però, a més, cal dir que aquesta no és, ni de bon tros, l'única polèmica que va envoltar la vida del predicador.

Una vida envoltada de polèmiques

Una de les polèmiques, el seu paper en l’elecció de la dinastia castellana dels Trastàmara per al tron de la Corona d’Aragó, en el conegut Compromís de Casp. La seua actuació estava estretament vinculada al Cisma d’Occident, perquè el Papa Luna, que havia hagut d’abandonar Avinyó i ara tenia una cort itinerant, va moure els fils per tal que en el Compromís de 1412 —que havia de triar un nou rei per a la Corona d’Aragó perquè Martí l’Humà, del Casal de Barcelona, havia mort sense hereu— participaren compromissaris que triaren el seu candidat. I quin era el candidat del Papa Luna? Doncs el castellà Ferran de Trastàmara, que era el pretendent més poderós, ja que, a canvi de donar-li suport, després preveien anar amb els seus exèrcits fins a Roma per a aconseguir per la força que el Papa Luna, Benet XIII, fora finalment nomenat l'únic papa de la cristiandat.

I sant Vicent Ferrer, el bon amic de Benet XIII, va ser l’home de confiança que va intervindre en tot allò: primer se’n va anar a Castella a entrevistar-se amb Ferran de Trastàmara i després va liderar la delegació valenciana del Compromís de Casp, amb son germà Bonifaci Ferrer, de manera que finalment l'elegit va ser, en efecte, el candidat Trastàmara. 

De referent de masses a perdre tots els seguidors 

La major part del Regne de València, i sobretot la ciutat de València, el municipi natal de sant Vicent, eren partidaris d’un altre pretendent, Jaume d’Urgell, i, per tant, eren totalment contraris als Trastàmara. I cal dir que l’any següent del Compromís de Casp, el 1413, sant Vicent vingué a València a intentar explicar-se i a intentar convéncer la gent de les raons d’aquella decisió, però la cosa no va anar bé i per això mateix va abandonar la ciutat per a no tornar mai més, i conta la tradició que fins i tot s'espolsà les espardenyes per a no endur-se’n ni la pols.

El Papa Luna finalment no es va imposar com a únic papa de la cristiandat i cal dir que ací sant Vicent Ferrer va tindre el seu paper. La qüestió és que, tot i que Benet XIII i el nou rei d’Aragó, Ferran de Trastàmara, van planejar aquesta expedició a Roma en una entrevista que van tindre a Morella el 1414, on també estava present sant Vicent, la realitat és que finalment no la van poder dur a terme perquè el tema del cisma, que era un afer europeu, es va solucionar abans, amb un gran concili fet a la ciutat suïssa de Constança. I, en conseqüència, l’emperador del Sacre Imperi Germànic va convocar Ferran de Trastàmara i la resta de reis de la península Ibèrica i el Papa Luna a Perpinyà, el 1415, per tal que acceptaren la decisió presa per tota l’Església en aquell concili. I llavors, en aquell moment, tots van abandonar el Papa Luna, incloent, fins i tot, el seu bon amic sant Vicent.

Malgrat haver sigut companys durant trenta anys; malgrat haver-li donat un suport públic fervent com a papa durant vint anys; malgrat haver sigut el seu confessor personal; malgrat haver-lo ajudat a triar el seu candidat en el Compromís de Casp, en l’últim moment, en la decisió més difícil i amarga de la seua vida, sant Vicent Ferrer va ser en persona qui va anunciar públicament que tots els monarques de la península Ibèrica, i ell mateix, retiraven la seua obediència a Benet XIII i acceptaven el nou i únic papa que havia sigut triat pel Concili de Constança. De fet, potser per la incomoditat i per la vergonya d’aquest fet, sant Vicent, des de Perpinyà, ja no va tornar a la Península, sinó que va fer via cap al nord i va continuar amb la predicació, fins que va arribar al ducat de Bretanya, on va viure els darrers dos anys de la seua vida, fins al 1419, quan va morir venerat per tots els bretons i, de fet, allà reposa el seu cos, en una capella de la catedral de Vannes.

Escolta el repàs de Vicent Baydal per la vida de sant Vicent Ferrer en 'Les notícies del matí'