Justícia en valencià, ràpida i democràtica: el que fa únic el Tribunal de les Aigües de València
L’ús del valencià com a norma, l'efectivitat i gratuïtat de les sentències, i la gestió en mans dels mateixos agricultors, són alguns factors clau en la construcció d'aquest símbol de la identitat valenciana
L’historiador, divulgador i col·laborador de Les notícies del matí Vicent Baydal ens planteja un recorregut històric per la ciutat de València i la història valenciana cada setmana en "Un passeig per la història". En aquesta ocasió ens acosta al Tribunal de les Aigües, la institució jurídica més antiga d’Europa que es reuneix cada dijous a les 12:00 h davant de la porta dels Apòstols de la catedral de València des de fa més de 1.000 anys. Ens endinsem amb Baydal en un recorregut per la seua història aprofitant la recent celebració del primer congrés internacional dedicat al tribunal per a conscienciar del seu valor patrimonial, cultural, històric i jurídic.
Un exemple de democràcia, transparència i protecció del xicotet agricultor
El Tribunal de les Aigües es reuneix cada dijous a les 12 del migdia des de fa més de mil anys per a aclarir el repartiment dels cabals del riu Túria, les huit séquies i els canals. Declarat patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco l’any 2009, sens dubte és un dels nostres tresors, testimoni d’una altra època. Es tracta d’un sistema democràtic, gestionat pels mateixos agricultors. El paper de la institució com a símbol i com a lloc de representació dels llauradors continua sent cabdal, perquè és un interlocutor i una mostra ben viva de l’enorme força que ha tingut l'horta en la història de la ciutat de València i de tota la comarca. No només a la capital, sinó també al llarg de tot el territori valencià hi ha un sentiment especial de vinculació a les séquies i a les hortes, per aquesta herència hidràulica i agrícola de la qual hem viscut els valencians durant tants segles. Com explica l'historiador Baydal, es tracta d'un sistema de govern local que és un exemple de transparència i democràcia i que, a més a més, subratlla la importància de protegir el xicotet productor local.
Un sistema de govern local que és un exemple de transparència i que, a més a més, subratlla la importància de protegir el xicotet productor.
Decisions col·lectives al llarg dels segles
Segons Baydal, cronista de la ciutat de València, tenim diversos documents, en concret dels anys 1418, 1435 o 1456, que parlen de conflictes sentenciats pels sequiers en un dia concret de la setmana, cada dijous, i en un lloc concret, davant la porta dels Apòstols de la catedral. És a dir, en el mateix dia i al mateix lloc que ho fan hui en dia, es reunien els sequiers per a tractar alguns afers col·lectius de tota l’horta i, a banda, també cada sequier aprofitava per a resoldre conflictes sobre la seua pròpia séquia. Un poc diferent del que passa en l’actualitat, perquè els huit jutges del Tribunal són cadascun d’una séquia, però decideixen units sobre qualsevol conflicte, siga en la séquia que siga. És a dir, sentencien de manera col·legiada, i tots prenen part d’una decisió conjunta. Tots units, segurament per a garantir la màxima imparcialitat de les sentències, com exemplifica de manera prou gràfica un cas que es va donar a mitjan segle XX en què el mateix president del Tribunal –un dels huit síndics– va ser denunciat per negligències en l’ús de l’aigua de les seues pròpies terres. El president va haver d’alçar-se del seient, i va comparéixer com a denunciat, de manera que la resta del tribunal –amb la seua absència– va decidir que, en efecte, havia comés una infracció i el van condemnar a pagar una multa.
Justícia ràpida, efectiva i en valencià
El Tribunal de les Aigües és pràcticament l’únic tribunal judicial que empra el valencià amb naturalitat i amb plena normalitat. Però no només això, sinó que, sobretot, és una justícia rapidíssima, com a màxim en una setmana, cada cas resulta resolt, d’una manera sumària, oral, sense possibilitat d’apel·lació i, per tant, esdevé també una justícia gratuïta, independent i molt imparcial, que no necessita advocats, paperassa, costes judicials, etc. Baydal ha destacat en Les notícies del matí que és una justícia molt ben adaptada al seu objectiu, que és que l’immens sistema de reg de l’horta de València no estiga mai entrebancat pels conflictes entre els regants, sinó que els problemes vagen solucionant-se de manera molt veloç, perquè el reg de les terres no es paralitze en cap moment.
El Tribunal de les Aigües és pràcticament l’únic tribunal judicial que empra el valencià amb naturalitat i amb plena normalitat.
Una institució medieval que perdura gràcies al seu prestigi
El segle XIX, quan van arribar els estats constitucionals i democràtics, fills de la Revolució Francesa, es va decidir unificar la justícia, modernitzar-la segons els mateixos criteris per a tots i també professionalitzar-la, és a dir, havien de ser els jutges de carrera –amb una formació reglada i amb una oposició guanyada– els que havien de jutjar i ja no podien fer-ho, en cap circumstància, els simples llauradors, o els mercaders o els artesans, sinó que ho faria aqueset altre jutge públic i estatal. Durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle XX, el tribunal va estar amenaçat legislativament per l’Estat, però, en paral·lel, els mateixos síndics, en ocasió de conflictes agraris molt greus, van intervindre amb força davant l’administració central en defensa dels interessos de tots els regants de l’Horta de València, cosa que va reforçar el prestigi social del Tribunal de les Aigües i va permetre que es fera pràcticament intocable. Un fenomen que va anar en paral·lel a la creació de tot un mite.
La cultura, fonamental en la creació del símbol col·lectiu
Com ha explicat l'historiador Baydal, els mites normalment no els creen els intel·lectuals ni els historiadors, sinó que són els creadors artístics els que habitualment els donen forma. I en aquest cas, en aquest procés sabem que va ser fonamental una pintura. Si intentem pensar en un quadre que represente el Tribunal de les Aigües segur que ens ve al cap una imatge d’un juí a la porta de la catedral amb un llaurador i una llauradora enmig, drets, i davant d’ells els síndics assentats i vestits de llaurador…
Doncs aquest quadre el va fer el pintor Bernat Ferrandis l'any 1864 com a treball de culminació de la primera beca artística concedida per la Diputació de València i és la primera mostra de costumisme i realisme social de l’art valencià, molt en la línia de les idees progressistes i populars que defenia el mateix pintor. A la construcció d’aquest mite i d’aquest sentiment col·lectiu d’adhesió popular al Tribunal de les Aigües, també va contribuir l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez, que el va esmentar en algunes de les seues novel·les. Per exemple, en La barraca, de 1898, deia: “La gent llauradora mirava amb respecte aquests jutges eixits de la seua classe, les deliberacions dels quals no admetien apel·lació”.
Un símbol de l’alimentació urbana sostenible
El Tribunal, a banda de continuar complint la seua funció judicial quan és necessari, és sobretot, un símbol. Un símbol de la unió dels llauradors, que gestionen els seus propis assumptes, però també un símbol del que ha sigut i és l’horta de València: un espai agrícola enorme, de molta productivitat, a la vora de la ciutat i que, per tant, és també un rebost de la ciutat, de qualitat i de quilòmetre zero. És una manera de contribuir a una alimentació urbana sostenible.
